Dilluns va fer cinc mesos del meu transplantament. Tot i
així les meves analítiques continuen igual. No acaben de recuperar-se. La
doctora ens va dir que anem per bon camí però molt a poc a poc. Continuen
pensant que l’EICH és el culpable que les meves plaquetes estiguin tan baixetes
i que els leucos els costi remuntar. I és que com que em van treure un
medicament, ara només controlen l’EICH per la cortisona. Es veu que podem estar així encara uns
quants mesos. Mentre no surti cap virus empipador…
També van trobar que tenia els triglicèrids enormement disparats.
Això ho fa la cortisona. Van dir que vigilés amb la dieta, però és que els
papes em donen un menjar molt sa!!! Tot al vapor, bullit o planxa!! No saben
pas com millorar-la… menjar més sa és impossible!
Ahir, a l’hospital, per si no n’hi hagués prou, i després de
dues hores d’espera, van haver de tornar-me a punxar perquè es veu que se’ls va
coagular la sang. Mentre ens esperàvem, vam anar a cambres a saludar les
infermeres del camerot que tan bé em cuidaven. Vam entrar en aquell
passadís i totes van voler venir a
veure’m. Van dir que estaven molt contentes de veure’m i que em veien molt eixerida
i guapa. Ah! I amb molta melena!!! Ara bé, al cap de cinc minuts d’estar allà
jo no les tenia totes. Em vaig posar a plorar perquè volia marxar. Tenia por
que em tornessin a tancar…
Les doctores m’han donat permís per sortir petites estonetes
al jardí de casa. Això sí, sempre i quan faci solet i no hi hagi ningú més que
els papes. Per a mi això ja és un gran pas. Que em toqui aire sa!!! Sort que
visc en una casa amb un bon jardí…
Al començament em feia una mica de por. Em sentia
desprotegida. Tant temps tancada i ara a l’aire lliure! Que estrany era tot.
Feia tants mesos que no sortia a l’exterior… I ara he descobert els ocells en
directe. Com canten!! Les papallones, el bordar dels gossos, els meus
peixets!!! Uix! Que quan em senten i em veuen vénen tots perquè els hi doni
menjar! Ah! I també tinc una floreta que, amb la regadora que em va regalar
l’àvia, l’he de regar sovint perquè no es posi malaltona.
Com que jo no puc anar a jugar al parc amb com els altres
nens, els papes m’han posat al jardí un tobogan que em van regalar els companys
d’escola de la mama quan vaig néixer, i
m’han regalat un gronxador. M’agraden molt tot i que encara em fan una
mica de por. De ben segur que quan em senti més segura no pararé de jugar al
meu petit parc!
Ah! Sabeu què? L’altre dia em van venir a veure l’Aina i
l’Arnau. Feia tant temps que no ens véiem… eren els meus amiguets des que vaig
néixer. Van venir a casa, i des de darrere el vidre ens donàvem la maneta, ens
féiem petons… va ser molt maco, i
després vam acabar jugant a amagar. Que divertit!!! Fins que al final em vaig
posar a plorar perquè jo també volia sortir a jugar a fora amb ells…
I ahir quan sortíem de l’hospital vaig conèixer en Teo. Uix
que guapo que és!! Anava amb els seus papes, però ens vam tirar petons i dir
adéu de lluny perquè jo no puc estar en contacte amb la gent, i menys amb nens!
I a més a més, es veu que en Teo tenia moquets i això pot ser molt perillós per a mi…
Tinc unes ganes de poder jugar amb nens… i em sembla que em
queda tant temps de fer-ho a través del finestral de casa… jooo! Quin rotllo!!!
Bé, a veure si ara que em deixen sortir estonetes petites al
jardí ve el bon temps i l’energia del solet m’ajuda a recuperar-me del tot.
Per cert, si voleu ajudar, una altra cosa que podeu fer és
fer-vos socis de la Fundació Carreres. Amb una petita ajuda econòmica podeu fer
que aquesta fundació tiri endavant. De ben segur que si no hagués estat per
ells jo no hagués tingut una segona oportunitat de viure. Els devem tant…
Una dolça petarrufa,
Abril
