10 d’octubre de 2013
Ahir va ser un altre dia d’hospital. Tot i així, aquesta vegada em van enredar ben poc. Tan sols l’analítica del matí. Això sí, vam marxar tan i tan d’hora… que el sol solet encara dormia!!! Els papes fins i tot em van haver de despertar, cosa estranya en mi… i és que ahir molt d’hora les doctores de l’al.lèrgia ja em volien veure i, abans, ja m’havien d’haver fet l’analítica!!
Al final, però, no em van fer les proves de l’al.lèrgia perquè com que encara prenc cortisona aquestes sortirien alterades i no serien reals. O sigui que les doctores només van parlar amb els papes. A mi això ja em va agradar! Que parlin, que parlin…
Després vam esperar una bona estona els resultats de l’analítica. Vam esperar-nos a dalt a la planta perquè jo pugués jugar a la sala de jocs. Vaig anar a la cuineta, vaig agafar un cistell ple de verdures i ja em veus passejant per tota la planta de l’hospital comprant verduretes!! Hi havia papes i mames que ens miraven i reien… no se pas per què…
Al cap de molta estona va venir la doctora i ens va donar els resultats. Les meves analítiques continuaven molt estables. Era una bona notícia!! Tot i així les meves plaquetes estan molt per sota de les d’un nen sa. Ara, però, almenys s’han estabilitzat una mica més amunt. Aix…. A veure si pugen d’una vegada…
I ens ha donat 15 dies de festa!!! Però em sembla que haurem de baixar abans… a les nits torno a fer molts sorollets quan respiro i això als papes no els agrada gens. Dormen amb les orelles a la meva habitació i només pensar en una altra tràqueostomia es posen malalts. Per això van anar a parlar amb la infermera del meu otorrino per si em visita ben aviat… Ostres… ara que tenia molts dies per oblidar-me de l’hospital…
Per cert, aquesta setmana he tingut un munt de visites que m’han fet molta il.lusió. Vam passar una molt bona tarda amb uns companys de feina de la mama que em van portar uns llibres d’aquells que no em canso mai d’escoltar. També va venir el tiet Josep Maria i la seva companya. Ah!! I unes molt bones amigues de la mama amb les seves nenes, la Clara i la Vinyet. Em va agradar tant veure nenes com jo… Com que a mi no em deixen jugar amb nens… però els papes em van posar la mascareta i així, de lluny, vaig poder veure com caminaven, xerraven, menjaven, reien, jugaven… Que maques que són…Em va agradar tant veure-les… I em van portar un llibre d’animals i un minairó dels de debò. Ha vingut dels Pirineus!! Sí, sí, la Clara té un minairó i me’n va regalar un per a mi. Recordeu que fa molt i molt temps el meu amic Pep ens explicava qui eren els minairons? Aquells éssers diminuts i màgics que viuen a la muntanya i que són molt treballadors i que van cridant:
-“Què farem? Què direm?! I aleshores se’ls ha de demanar que facin alguna cosa perquè sinó s’enfaden molt.
Doncs aquest minairó la Clara me l’ha regalat perquè sigui un company meu en aquest viatge tan dur que m’ha tocat fer. El tinc a la meva habitació, ben apropet del meu llitet, perquè m’ajudi molt a fer plaquetes i leucos, a fer fora del tot la malaltia, a ajudar-me a respirar bé… en definitiva, a recuperar-me del tot perquè ben aviat pugui jugar amb ella i amb tots els nens, anar a l’escola… i allunyar-me una mica dels hospitals!
Ah!! I sap fer unes abraçades que són màgiques!! Ho curen tot. Com aquelles del conte de “La meva mare és MÀGICA!”. Gràcies Clara! Gràcies Vinyet!
Una petarrufa a tots aquells que tan m’estimeu i penseu amb mi.
Abril
Al trobar-me bé estic més valenta de les cames i ja començo a caminar sola. I , amb el meu hipopòtam, no paro de
caminar amunt i avall per tota la casa. 
