1 de desembre de 1012
Aquesta nit he dormit molt. Els papes diuen que mai havia dormit tantes hores seguides. És que aquests medicaments que em donen em fan cansar molt i molt. També em diuen que és tan important el descansar com les medicines. A veure...
Torno a tenir el culet molt vermell. Els papes tenen por que em surtin aquelles pupes que tant em fan patir... Pero no m'hi deixen posar res perquè no agafi fongs. Només aigua estèril i oli d'ametlles!! Estic tan delicada ara... Avui m'han hagut de passar una bossa de plaquetes!!!
Fa molts dies que no tinc gens de gana. He estat 4 dies sense menjar. Si bebia una mica de llet la vomitava tota. Amb la gana que tenia...
I ara m'han donat un menjar ben estrany! Aquest baixa encara que no tingui gana i tampoc el vomito. I és que em passa per una d'aquestes vies que em tenen ben lligada i no em deixen gatejar... No trobo ni el gust que té.... Tenen coses ben estranyes els tripulants de bata blanca d'aquest vaixell...
Avui estic una mica més eixerida. Quin canvi amb el d'aquests últims dies!!! Llàstima que els metges diuen que durarà poc... D'aquí un parell de dies tornaré a passar-ho malament. I que estaré així força dies....
Aquest matí m'ho he passat molt bé i he rigut molt. I m'han passat les hores volant. I és que m'ha vingut a veure el tiet Xavier i la tieta Anna!!!!! M'han fet un munt de pallassades darrera el vidre... I jo no he parat de treure'ls la llengua!!! Però el que més m'ha agradat és que m'han explicat un conte que parlava de sota el mar. D'un peixet que es deia Taronget i que trobava un tauró, un cranc, un pop.... Ui... N'hi passaven de coses...
A mi m'agraden molt els contes. Ja tinc ganes d'estar a casa amb l'avi perquè la mama m'ha dit que de contes en sap un munt!!!
Ahir la meva amigueta Clara, que encara no la conec però sé que serem molt bones amigues i que pensa molt en mi, em va dedicar una lletra d'una preciosa cançó que els seus papes sempre li canten. La mama me la va llegir i ens va agradar molt. Mira que en sap la mama de cançons, però aquesta no la coneix i li va encantar. Em va dir que si la trobava també me la cantaria.
Avui jo també li vull dedicar una cançó molt bonica. A ella, a tots els meus amiguets i a tothom qui pensa en mi. La mama i el papa me la posaven quan encara era dins a la panxulina. Em relaxava (així potser li anirà bé a la Bruna i a l'Arlet!!!).
"Songs my mother taught me" A. Dvorak
Ah! Sabeu qui m'ha escrit al blog? El rei Melcior!!! Es veu que ja comencen a treure el nas. Sabeu què m'ha dit? Doncs que potser l'any vinent vindran a veure'm a casa!!! Que contenta que estic!! Deu ser perquè m'he portat molt bé.
Una petarrufa ben dolça,
Abril
dissabte, 1 de desembre del 2012
divendres, 30 de novembre del 2012
DIA +1 Primer dia superat!!
30 de novembre de 2012
Els qui tripulen la nau pirata
han de ser homes ben barbuts
…..
Coneixeu aquesta cançó?
Doncs... es veu que per tripular aquest vaixell hi ha d'haver pèl!! I mira que sóc pelona jo!! Doncs fa dos dies que m'han començat a donar una medicació per ajudar a evitar el rebuig que es veu que fa sortir un pèls molt lletjos. Però no al cap, sinó a la cara!!! Ai mare meva... I me l'hauré de prendre durant molt temps... I probablement també hagi de repetir aquell medicament que vaig prendre tant temps i que em va deixar inflada com un globus... Ara que havia recuperat el meu tipet... Però diuen que quan els deixi de prendre tot tornarà a la normalitat. Buff!! Jo no vull ser com els tripulants de la nau pirata.... Quina por!!!
Aquesta tarda he estat un xic millor. Ja no he tingut febre i no he vomitat com al matí. Tot i que m’he cansat de seguida, he jugat una bona estona amb els cubs del meu amic MIC. Els tripulants de bata blanca diuen que tot està dins de la normalitat. Ara ja estic a zero defenses i molt baixeta de glòbuls vermells i plaquetes… això vol dir que els medicaments fan la seva feina… És per això que aquesta tarda m’han passat un bon bistec!! Sí, sí, una bossa d’aquelles plena de sang que tantes i tantes vegades m’han donat i que em fa agafar un coloret…
Apa, una petarrufa que tinc molta soneta.
Abril
Els qui tripulen la nau pirata
han de ser homes ben barbuts
…..
Coneixeu aquesta cançó?
Doncs... es veu que per tripular aquest vaixell hi ha d'haver pèl!! I mira que sóc pelona jo!! Doncs fa dos dies que m'han començat a donar una medicació per ajudar a evitar el rebuig que es veu que fa sortir un pèls molt lletjos. Però no al cap, sinó a la cara!!! Ai mare meva... I me l'hauré de prendre durant molt temps... I probablement també hagi de repetir aquell medicament que vaig prendre tant temps i que em va deixar inflada com un globus... Ara que havia recuperat el meu tipet... Però diuen que quan els deixi de prendre tot tornarà a la normalitat. Buff!! Jo no vull ser com els tripulants de la nau pirata.... Quina por!!!
Apa, una petarrufa que tinc molta soneta.
Abril
dijous, 29 de novembre del 2012
Dia 0 Una data molt assenyalada
29 de novembre de 2012
Avui devia ser un dia important. De bon matí avis, tiets… tots junts a fora el vaixell mirant-me i fent-me pallassades. Jo encara estava xafadeta i amb poques ganes de jugar. Pobres, mira que s’hi esforçaven…
Després del meu bany habitual, ha entrat la mama i no parava d’explicar-me coses i fer-me petonets. La veritat és que m’ha atabalat una mica. Jo només volia dormir tranquil.la!!!
I al migdia han aparegut al meu camerot un munt de tripulants de bata blanca. Han portat una bossa d’un color ataronjat. Aquestes devien ser aquelles llavors que fa dies que em diuen que em sortiran unes ales per volar o no sé què em diuen…
Primer m’he posat a plorar però després els he fet treballar a tots més del compte. Tots tenien feina a cantar-me les cançons del meu cançoner. Ara, potser són molt bons metges, però de cantar…. Ho fan millor els papes…
Quan ha pogut entrar la mama, els metges l’estaven esperant fora. Volien parlar amb ella. La mama ja estava blanca, blanca… I res, només li volien dir que tot havia anat molt bé però que aquella tripulació havia treballat com mai. Que s’ho havien passat molt bé. Encara no s’hi havien trobat mai!!! Ja ho diu la mama que sóc un grumet especial… espereu-vos que em coneguin bé!!
Quan m’estaven passant aquelles cèl.lules del meu àngel de la guarda, he tancat els ullats. I sabeu què? Doncs tenia el papa i la mama donant-me les manetes. També els avis, els tiets, tooota la família. Però… encara hi havia més gent!! Feien una cadena humana llarguíssima!!! Hi havia els meus amiguets: l’Aina, el Pau, el Lluc, el Genís, la Vinyet, l’altre Aina, la Clara, l’Arnauet, l’Arnau, l’Abril, l’Emma, la Gal.la, la Laia, El Pau Alexandre, l’Aleix … Ah!! Fins i tot he vist unes bessones que encara no han sortit de la panxulina de la Seva mama: la Bruna i l’Arlet!! Uix!!! I els papes dels meus amics, i l’Àngels, la Rosa de ioga…i els amics de la mama i el papa… i… també molts nens i nenes que no coneixia i que al pati de l’escola han fet la figura d’un llaç. Era molt bonic. La mama m’ha explicat que eren tots els mestres i nens i nenes de la Seva escola. M’ha agradat tant… Voleu veure la foto? I ho han fet perquè pensaven en mi!!!!
Amb tanta gent que m’estima i pensant en mi, quan tancava els ulls sentia unes pessigolles… que em feia estar molt bé i molt tranquil.leta.
Moltes gràcies a tots per per ajudar-me a passar una molt bona estona. Ara els dies ja els sumarem!! Ara toca esperar que les llavors americanes arrelin bé. Ja queda menys, com diu el papa! Avui hem fet un pas important!
I ara intentaré dormir perquè estic cansadeta. Torno a tenir febre i això és un rotllo! I fa quatre dies que no menjo res! Amb la gana que tenia…
Una petarrufa cansadeta,
Abril
Avui devia ser un dia important. De bon matí avis, tiets… tots junts a fora el vaixell mirant-me i fent-me pallassades. Jo encara estava xafadeta i amb poques ganes de jugar. Pobres, mira que s’hi esforçaven…
Després del meu bany habitual, ha entrat la mama i no parava d’explicar-me coses i fer-me petonets. La veritat és que m’ha atabalat una mica. Jo només volia dormir tranquil.la!!!
I al migdia han aparegut al meu camerot un munt de tripulants de bata blanca. Han portat una bossa d’un color ataronjat. Aquestes devien ser aquelles llavors que fa dies que em diuen que em sortiran unes ales per volar o no sé què em diuen…
Primer m’he posat a plorar però després els he fet treballar a tots més del compte. Tots tenien feina a cantar-me les cançons del meu cançoner. Ara, potser són molt bons metges, però de cantar…. Ho fan millor els papes…
Quan ha pogut entrar la mama, els metges l’estaven esperant fora. Volien parlar amb ella. La mama ja estava blanca, blanca… I res, només li volien dir que tot havia anat molt bé però que aquella tripulació havia treballat com mai. Que s’ho havien passat molt bé. Encara no s’hi havien trobat mai!!! Ja ho diu la mama que sóc un grumet especial… espereu-vos que em coneguin bé!!
Quan m’estaven passant aquelles cèl.lules del meu àngel de la guarda, he tancat els ullats. I sabeu què? Doncs tenia el papa i la mama donant-me les manetes. També els avis, els tiets, tooota la família. Però… encara hi havia més gent!! Feien una cadena humana llarguíssima!!! Hi havia els meus amiguets: l’Aina, el Pau, el Lluc, el Genís, la Vinyet, l’altre Aina, la Clara, l’Arnauet, l’Arnau, l’Abril, l’Emma, la Gal.la, la Laia, El Pau Alexandre, l’Aleix … Ah!! Fins i tot he vist unes bessones que encara no han sortit de la panxulina de la Seva mama: la Bruna i l’Arlet!! Uix!!! I els papes dels meus amics, i l’Àngels, la Rosa de ioga…i els amics de la mama i el papa… i… també molts nens i nenes que no coneixia i que al pati de l’escola han fet la figura d’un llaç. Era molt bonic. La mama m’ha explicat que eren tots els mestres i nens i nenes de la Seva escola. M’ha agradat tant… Voleu veure la foto? I ho han fet perquè pensaven en mi!!!!Amb tanta gent que m’estima i pensant en mi, quan tancava els ulls sentia unes pessigolles… que em feia estar molt bé i molt tranquil.leta.
Moltes gràcies a tots per per ajudar-me a passar una molt bona estona. Ara els dies ja els sumarem!! Ara toca esperar que les llavors americanes arrelin bé. Ja queda menys, com diu el papa! Avui hem fet un pas important!
I ara intentaré dormir perquè estic cansadeta. Torno a tenir febre i això és un rotllo! I fa quatre dies que no menjo res! Amb la gana que tenia…
Una petarrufa cansadeta,
Abril
Carta dels avis Xavier i Dolors
"Un segon àngel de la guarda"Déu te guard, Abril,
Ahir, els avis, quan et vam venir a veure, no vam poder jugar gaire amb tu, ja ho saps. I mira que ens agrada molt de fer-ho, també ho saps. Però és que estaves molt cansada. Això va fer que marxéssim una mica tristos. Però només una mica, eh? Perquè ja sabem què ho fa això. Ho fan aquests xaropets que els metges i infermeres, que també t'estimen molt, et posen dintre perquè totes aquestes cuquetes dolentes que t'han fet la guitza durant tant de temps marxin ja per sempre més. I saps què? Ja estan a punt de marxar totes. Molt aviat no en tindràs cap. Per això, els avis, que ho sabem molt bé, de tristos només en vam estar una mica. I també una mica contents perquè sabem que ja falten poques setmanes perquè tornis a estar a casona amb moltes ganes de jugar amb els papes, els avis, els tiets... i amb els peixets i ocellets del teu jardí, que ja t'esperen. Fins i tot potser amb aquell esquirol que a vegades ve a beure aigua de la bassa dels peixos... I saps què? també estem molt contents per una cosa que ara que t'explicarem:
Mira, quan siguis més gran, els papes t'explicaran que tots tenim un àngel de la guarda, que és una mena de cosa que, tot i que està molt a prop nostre, no veiem, però que ell sí que ens veu a nosaltres. I que no només ens mira, sinó que sempre està atent perquè no ens passi res dolent. I si ens en passa alguna, de cosa dolenta, com aquestes cuquetes que fins ara has tingut dintre teu, aleshores ens dóna la mà perquè al final guanyem nosaltres.
Diuen que aquests àngels tenen ales. Això els avis no ho sabem perquè no n'hem vist mai cap. Ni els avis, ni ningú. Però això és igual. L'important és que ens ajuden molt.
Doncs mira si estàs de sort, tu, que d'aquests àngels, tu en tens dos: un d'aquests que no es veuen i un altre que està molt lluny i te l'ha regalat ell. Aquest sí que es veu, perquè és una senyora que és com la mama, com les àvies, com les tietes... No té ales, no. Com tampoc no en tenen la mama, les àvies i les tietes. Però mira, aquest àngel, o una part d'aquest àngel, avui ve volant cap a aquesta mena de vaixell on ets tu ara, i que també és com la gàbia de què els avis et parlàvem fa uns dies. Sí, sí, ve volant i no té ales (oi que costa d'entendre això? Ja ho entendràs, ja, quan siguis una mica més grandeta...!). I demà al matí ja el tindràs aquí aquest àngel que ve de molt i molt lluny. I quan hagi arribat, et donarà la mà i et tibarà molt, molt, molt fort per deixar-te ben lluny d'aquestes cuques dolentes per sempre més. Tu no ho notaràs, però aquest esforç sí que et deixarà molt cansada encara durant uns quants dies. Però valdrà la pena, no et sembla?
Veus? És per això que estem molt contents els avis.
Ah, i aquest angelet sense ales que avui ve de molt lluny per ajudar-te tant, també l'estimarem sempre, oi que sí? Molt, eh? Quasi com a l'altre. Encara que no el puguem conèixer mai!
Molt bé, Abril, tu continua tan valenta com has estat fins ara, encara que alguns dies d'aquests et sentis molt cansada. Fes cas als avis que, com que ja són molt grans, saben moltes coses.
Un petó i una abraçada d'aquells que saben fer els avis.
dimecres, 28 de novembre del 2012
DIA -1 “Alitas de algodón”
28 de novembre de 2012
Ara sí. Ja ha arribat el gran dia. El dia tan esperat per a nosaltres. Aquesta nit arribaran aquelles llavors que em faran sortir les aletes i volar. Volar i ser lliure d’aquesta malaltia. Així ho esperem.
Gràcies a una senyora molt generosa. A una senyora que sense res a canvi em donarà l’oportunitat de viure. De néixer per segona vegada. Serà el meu segon aniversari. O el primer!!!!
Els papes em diuen que jo he de ser una nena molt bona i generosa tal i com ho és el meu angelet de la guarda. I jo penso… Donar vida en vida… deu ser molt bonic, oi?
Encara que no sàpiga com es diu, ni on viu exactament…. Li vull donar les gràcies. Mai podrem agrair el que ha fet per a nosaltres.
I ara, tal i com diu el meu avi Xavier, a dormir de pressa. Així aviat serem demà. El gran dia. Sé que no em deixareu soleta. Que hi haurà molta gent que pensarà en mi. Els papes ja m’ho han explicat que tinc mig món revolucionat i pregant i enviant energia perquè tot vagi bé. A tots vosaltres també us vull donar les gràcies!!
I avui sóc jo qui us vull regalar una caçoneta. Parla dels nens que tenim càncer. A mi m’agrada molt. Es diu:
"Alitas de algodón"
Una petarrufa de bona nit.
Abril
Ara sí. Ja ha arribat el gran dia. El dia tan esperat per a nosaltres. Aquesta nit arribaran aquelles llavors que em faran sortir les aletes i volar. Volar i ser lliure d’aquesta malaltia. Així ho esperem.
Gràcies a una senyora molt generosa. A una senyora que sense res a canvi em donarà l’oportunitat de viure. De néixer per segona vegada. Serà el meu segon aniversari. O el primer!!!!
Els papes em diuen que jo he de ser una nena molt bona i generosa tal i com ho és el meu angelet de la guarda. I jo penso… Donar vida en vida… deu ser molt bonic, oi?
Encara que no sàpiga com es diu, ni on viu exactament…. Li vull donar les gràcies. Mai podrem agrair el que ha fet per a nosaltres.
I ara, tal i com diu el meu avi Xavier, a dormir de pressa. Així aviat serem demà. El gran dia. Sé que no em deixareu soleta. Que hi haurà molta gent que pensarà en mi. Els papes ja m’ho han explicat que tinc mig món revolucionat i pregant i enviant energia perquè tot vagi bé. A tots vosaltres també us vull donar les gràcies!!
I avui sóc jo qui us vull regalar una caçoneta. Parla dels nens que tenim càncer. A mi m’agrada molt. Es diu:
"Alitas de algodón"
Una petarrufa de bona nit.
Abril
dimarts, 27 de novembre del 2012
DIA -2 Tempesta a la vista!!!
27 de novembre de 2012
I quina tempesta la d'aquesta nit! Tot el vaixell anava amunt i avall, amunt i avall… La tripulació del vaixell no parava d'entrar i sortir del meu camerot, i jo sense entendre res de res. Em sentia molt rara, cansada, tenia soneta però em costava dormir, he vomitat, estava pàl.lida, he agafat febre i aquesta no parava de pujar i baixar, han vingut els metges d'urgències més d'una vegada i, per sort, han dit que tot era dins de la normalitat. Que aquell medicament que em van donar ahir a la nit freqüentment donava aquests símptomes. I que hagués pogut ser molt pitjor! La veritat, però, és que jo ja n'he tingut prou!! Quina nit més mogudeta...
Sort n’he tingut dels braços del papa al llarg de tota la nit. Sabeu? S’hi dorm molt bé acurrucada als seus braços. Em gronxa, em canta, em diu paraules boniques. En fi, que em calma i em fa adormir. Quan fa estona que no estic amb ell i després arriba, li faig una gran rialla perqué em moro de ganes de jugar amb ell. I aquesta nit... Pobrissó. Ha passat una nit...
I la mama? Doncs a la casa dels xuklis soleta. Em sembla que tampoc ha dormit gens pensant en com estava. Feia encara més ulleres de les que fa normalment! Això de deixar-me a la nit sabent que passaria mala nit...
Durant tot el dia el vaixell tampoc ha parat de moure’s. La febre i els vòmits no han parat. He estat tot el matí endormiscada a braços de la mama. Només tenia ganes de plorar i de tenir braços. A la tarda m´ha passat el mateix amb el papa. Pobres, ja intentaven animar-me però avui el grumet del vaixell no tenia ganes ni de cantar!!
Aquesta nit em tornen a passar aquesta medicació. A veure com se’m posa aquesta vegada… Avui tindré la mama tota la nit al meu costat.
Els metges de la tripulació m’han dit que ara estaria uns dies molt xafadeta. Tots els medicaments de la químio han anat sumant i comencen a fer de les seves. Tot ha d’estar a punt pel dia 29. El meu gran dia!!
Tot i així, al camerot número 6 ha continuat la música. Crec que sentir música i als papes cantar em dóna molta energia i d’alguna manera m’ajuda a recuperar-me.
Una petarrufa ploranera
Abril
I quina tempesta la d'aquesta nit! Tot el vaixell anava amunt i avall, amunt i avall… La tripulació del vaixell no parava d'entrar i sortir del meu camerot, i jo sense entendre res de res. Em sentia molt rara, cansada, tenia soneta però em costava dormir, he vomitat, estava pàl.lida, he agafat febre i aquesta no parava de pujar i baixar, han vingut els metges d'urgències més d'una vegada i, per sort, han dit que tot era dins de la normalitat. Que aquell medicament que em van donar ahir a la nit freqüentment donava aquests símptomes. I que hagués pogut ser molt pitjor! La veritat, però, és que jo ja n'he tingut prou!! Quina nit més mogudeta...
Sort n’he tingut dels braços del papa al llarg de tota la nit. Sabeu? S’hi dorm molt bé acurrucada als seus braços. Em gronxa, em canta, em diu paraules boniques. En fi, que em calma i em fa adormir. Quan fa estona que no estic amb ell i després arriba, li faig una gran rialla perqué em moro de ganes de jugar amb ell. I aquesta nit... Pobrissó. Ha passat una nit...
I la mama? Doncs a la casa dels xuklis soleta. Em sembla que tampoc ha dormit gens pensant en com estava. Feia encara més ulleres de les que fa normalment! Això de deixar-me a la nit sabent que passaria mala nit...
Durant tot el dia el vaixell tampoc ha parat de moure’s. La febre i els vòmits no han parat. He estat tot el matí endormiscada a braços de la mama. Només tenia ganes de plorar i de tenir braços. A la tarda m´ha passat el mateix amb el papa. Pobres, ja intentaven animar-me però avui el grumet del vaixell no tenia ganes ni de cantar!!
Aquesta nit em tornen a passar aquesta medicació. A veure com se’m posa aquesta vegada… Avui tindré la mama tota la nit al meu costat.
Els metges de la tripulació m’han dit que ara estaria uns dies molt xafadeta. Tots els medicaments de la químio han anat sumant i comencen a fer de les seves. Tot ha d’estar a punt pel dia 29. El meu gran dia!!
Tot i així, al camerot número 6 ha continuat la música. Crec que sentir música i als papes cantar em dóna molta energia i d’alguna manera m’ajuda a recuperar-me.
Una petarrufa ploranera
Abril
DIA -3 Mala mar a la vista!!!
26 de novembre de 2012
No sé què em passa. Em sento rara. Aquest vaixell no para de moure’s. Des d’ahir al vespre tinc moltes nàusees i algun cop fins i tot he vomitat.
A més a més, amb el que m’agrada menjar i… ecs!!! Ara no tinc gens de gana!! No ho entenc…
Tota la tripulació de bord em diu que és normal. Que ara vénen uns dies de mala mar però que d’aquí a unes setmanes la marea es calmarà. Però continuo sense entendre-ho!!
Aquesta nit m’han posat una medicació molt forta que, segons diuen els qui porten el rumb del vaixell, segurament em donarà molta febre, tremolors… però que és normal. És una medicació perquè el transplantament vagi el millor possible i el meu petit cos accepti les noves cèl.lules. Serà una dura i llarga nit…
Tot i així, aquesta nit vull enviar una petarrufa molt especial al meu àngel de la guarda perquè demà, tal i com diu la meva tieta Marta, em donarà algunes de les seves llavors que em faran sortir unes aletes per poder créixer i volar ben lluny per a conèixer món al costat dels papes i de tothom qui tan m'estima.
Una petarrufa marejada,
Abril
No sé què em passa. Em sento rara. Aquest vaixell no para de moure’s. Des d’ahir al vespre tinc moltes nàusees i algun cop fins i tot he vomitat.
A més a més, amb el que m’agrada menjar i… ecs!!! Ara no tinc gens de gana!! No ho entenc…
Tota la tripulació de bord em diu que és normal. Que ara vénen uns dies de mala mar però que d’aquí a unes setmanes la marea es calmarà. Però continuo sense entendre-ho!!
Aquesta nit m’han posat una medicació molt forta que, segons diuen els qui porten el rumb del vaixell, segurament em donarà molta febre, tremolors… però que és normal. És una medicació perquè el transplantament vagi el millor possible i el meu petit cos accepti les noves cèl.lules. Serà una dura i llarga nit…
Tot i així, aquesta nit vull enviar una petarrufa molt especial al meu àngel de la guarda perquè demà, tal i com diu la meva tieta Marta, em donarà algunes de les seves llavors que em faran sortir unes aletes per poder créixer i volar ben lluny per a conèixer món al costat dels papes i de tothom qui tan m'estima.
Una petarrufa marejada,
Abril
diumenge, 25 de novembre del 2012
Dia -4 S'acosta Nadal...
25 de novembre de 2012
Avui, quan la mama ha arribat a l’hospital, ha vist que hi havien posat un bonic arbre de Nadal. Després m'ha explicat que aviat seran les festes de Nadal i que, les de l'any passat, els pares les van celebrar d'una manera molt especial perquè el dia 25 vam arribar els tres a casa després que 3 dies abans jo sortís de la panxulina de la mama.
M'ha explicat moltes coses d'aquestes festes. La veritat és que jo no ho entenc. Que si es troben els amics, la família, fan grans festes, grans menjars, posen llums als carrers, a les cases, fan el pessebre, piquen una soca de fusta que fa una caca especial!!!!! Com pot ser?
Que tothom està content, menja dolços, s’arreglen molt, es fan regals i... tres senyors acompanyats amb uns camells porten regals als nens que es porten bé.
No ho entenc. Per què no pot ser Nadal cada dia? Per trobar-se amb amics, família, estar contents... no caldria que siguin les festes de Nadal, no?
A la mama i al papa els agraden molt aquestes festes. I més, des de l'any passat, que vaig arribar jo. Aquest any per aquestes festes encara estarem al vaixell destí felicitat però, com que el que importa no són les dates sinó el fons, nosaltres el celebrarem quan arribem a port. I ben celebrat!!!
Els papes m’ha explicat que hem d'escriure una carta als reis i que si em porto bé em duran allò que els he demanat. Jo tinc molt clar el que els vull demanar... De moment però, no us ho diré. Primer he d’escriure la carta. També m’han dit que potser algun dia els reis em vindran a veure a casa!!!! M’agradaria tant… Ui!! Quines ganes que en tinc!! Em faran por? I això de picar una soca d'un arbre... pobre... i no li fa mal?
Així doncs a casa nostra el Nadal també hi arribarà. Serà més tard, però ho celebrarem com mai!!
Avui la mar ja ha començat a estar més mogudeta. I més que ho serà al llarg de les pròximes setmanes… Estic més xafadeta, faig petites sonetes -cosa estranya en mi-, tinc més ganes de plorar, em canso de tot, vull més braços, he perdut una micona la gana, tinc nàusees i he vomitat una mica... En fi, que com diuen els doctors de la tripulació és el que em toca per arribar a bon port!!
A veure demà… M’han dit que em donaran uns medicaments que em donaran molta febre. Quan no em trobi bé, els papes m’agafaran a braços, tancaré els ullets i pensaré en l’arribada a la FELICITAT i en les festes de Nadal que m’esperen a port!!
Una petarrufa a tots els navegants que m’acompanyeu,
Abril
Avui, quan la mama ha arribat a l’hospital, ha vist que hi havien posat un bonic arbre de Nadal. Després m'ha explicat que aviat seran les festes de Nadal i que, les de l'any passat, els pares les van celebrar d'una manera molt especial perquè el dia 25 vam arribar els tres a casa després que 3 dies abans jo sortís de la panxulina de la mama.M'ha explicat moltes coses d'aquestes festes. La veritat és que jo no ho entenc. Que si es troben els amics, la família, fan grans festes, grans menjars, posen llums als carrers, a les cases, fan el pessebre, piquen una soca de fusta que fa una caca especial!!!!! Com pot ser?
Que tothom està content, menja dolços, s’arreglen molt, es fan regals i... tres senyors acompanyats amb uns camells porten regals als nens que es porten bé.
No ho entenc. Per què no pot ser Nadal cada dia? Per trobar-se amb amics, família, estar contents... no caldria que siguin les festes de Nadal, no?
A la mama i al papa els agraden molt aquestes festes. I més, des de l'any passat, que vaig arribar jo. Aquest any per aquestes festes encara estarem al vaixell destí felicitat però, com que el que importa no són les dates sinó el fons, nosaltres el celebrarem quan arribem a port. I ben celebrat!!!
Els papes m’ha explicat que hem d'escriure una carta als reis i que si em porto bé em duran allò que els he demanat. Jo tinc molt clar el que els vull demanar... De moment però, no us ho diré. Primer he d’escriure la carta. També m’han dit que potser algun dia els reis em vindran a veure a casa!!!! M’agradaria tant… Ui!! Quines ganes que en tinc!! Em faran por? I això de picar una soca d'un arbre... pobre... i no li fa mal?
Així doncs a casa nostra el Nadal també hi arribarà. Serà més tard, però ho celebrarem com mai!!
Avui la mar ja ha començat a estar més mogudeta. I més que ho serà al llarg de les pròximes setmanes… Estic més xafadeta, faig petites sonetes -cosa estranya en mi-, tinc més ganes de plorar, em canso de tot, vull més braços, he perdut una micona la gana, tinc nàusees i he vomitat una mica... En fi, que com diuen els doctors de la tripulació és el que em toca per arribar a bon port!!
A veure demà… M’han dit que em donaran uns medicaments que em donaran molta febre. Quan no em trobi bé, els papes m’agafaran a braços, tancaré els ullets i pensaré en l’arribada a la FELICITAT i en les festes de Nadal que m’esperen a port!!
Una petarrufa a tots els navegants que m’acompanyeu,
Abril
Subscriure's a:
Missatges (Atom)