Somriures de colors

28 de febrer de 2016 

Segon debut. 

Felicitats mama! 

I com m'agradaria poder-te regalar una festa sorpresa d'aniversari . Plena de globus de colors com a mi m'agraden. Com m'agradaria fer amb tu un d'aquells pastissos que tantes vegades hem fet juntes. Com m'agradaria celebrar-ho a casa amb tota la família i ajudar-te a bufar les espelmes. Com m'agradaria que em diguessis que m'afanyés a vestir-me perquè si no no tindrem temps per sortir a passejar... Com m'agradaria preparar amb el papa el teu regal d'aniversari, un d'aquells quadres que tan m'agrada pintar amb la seva ajuda: un bonic castell ple de floretes de colors... 

Però aquest any no pot ser, encara que també tinc un regal especial per a tu, no et pensis! Un regal que ara mateix és el que més desitges en aquest món. Et prometo ser aquella nena forta i valenta que ara fa quasi quatre anys vaig ser. Treuré totes les forces del món perquè us pugui regalar de nou infinits somriures de colors d'aquells que surten sols. Prometo treure forces perquè la nostra vida, ara ja tots quatre, pugui tornar a ser feliç tal i com ho havíem estat aquests últims mesos que quasi ens havíem oblidat de la maleïda malaltia. Us prometo que lluitaré de nou amb totes les meves forces per tornar al dia a dia de presses per arribar a temps a l'escola. Us prometo.... Que tornarem a ser feliços!!! 

Doncs sí, una altra vegada m'han posat a prova. Jo no entenc res de res. Per què ara que havia tastat el que era fer VIDA NORMAL d'una nena tot s'ha esfumat i em toca aïllar-me de tothom i patir de dolor? Per què no puc jugar, abraçar i estar amb el que més m'estimo en aquest món: la meva germaneta Alba? Per què no puc anar al parc? Per què no puc jugar amb l'Emma, la Mariona, la Júlia, la Maria, l'Aloma, el Gení, en Quim, en Nil, la Julieth, la Paula...? Per què he de viure altra vegada envoltada de bates blanques? 

Els papes em diuen que torno a tenir la sang bruta. Que aquells bitxos dolents que un dia van entrar a dins meu, han tornat. Tot i que el meu àngel de la guarda em va passar aquelles llavors de vida que em van regalar aquests tres anys tan especials, l'últim dels quals ha estat ple d'energia per a mi, ara aquells bitxos han decidit tornar per empipar-me i destruïr el llarg viatge que fins i tot vam haver de fer en aquell petit vaixell. Ara que ja havíem arribat a terra ferma...! Tots aquests quilòmetres de patiment no han servit de res. Com diu el meu nou doctor, hem de tornar a començar de zero. Ara, però, sabent tot el que hi ha a fora. 

Els papes ho comparen una mica amb un edifici que hi ha aquí a Barcelona que es diu Sagrada Família. Es veu que han estat anys i anys fent-la i encara no s'ha acabat... Els papes diuen que seria com si de cop i volta, amb el que ha costat pujar-la amunt, passés alguna a cosa i s'ensorrés de cop! Doncs això és el que m'està passant a mi. Tornem a començar de zero. Res del que hem fet ha servit. Bé, he pogut tenir a braços la meva germaneta, he pogut jugar amb ella i ensenyar-li moltes coses... He pogut jugar amb nens, fer molts amics, anar al parc, a festes d'aniversari, a l'escola... N'han passat tantes de coses bones aquests últims mesos... I tan bones... Que m'hi he acostumat ràpid! 

Però mama, et prometo que tinc un regal ben especial pel teu aniversari. Aquest regal serà pels quatre. És un regal d'aquells que us agraden tant a tu i al papa. Un regal d'aquests que no es compren. Lluitaré. Lluitarem els quatre junts i et prometo que tornaré a guanyar. Ara amb l'Alba encara tenim més força. T'ho prometo. 

Ja porto des de divendres aquí a l'hospital i ja en tinc prou! Ja no recordava les punxades... Des que sóc aquí ja m'han passat plaquetes, sang, un munt de medicació, m'han adormit per a treure'm líquid de la medul.la i poder-lo estudiar bé... Demà dilluns tindran el nom i cognom dels maleïts bitxos que porto dins. Tot apunta qué són els mateixos que fa quasi quatre anys però aquests són més forts i empipadors perquè... Després de tota la tralla que els hi vam donar encara vulguin sortir... Fins i tot els doctors no es creuen que encara rondin per aquí per fer-me la punyeta... Aquests dies els doctors de bata blanca del meu hospital estudiaran quin serà el millor tractament. De moment punxada a la mèdul·la i intratecal (una químio dins la medul·la). Ja comencem amb els noms extranys!!! Aquesta setmana també passaré per quiròfan per a posar-me aquell botonet on hi passen tots els xaropets. Però bé, tot vindrà. De mica en mica. Com he fet sempre. Passet a passet i sempre endavant. 

Els papes no ho diuen, però jo els hi veig a la cara... Estan ben espantats. És que és tan fort i injust... 

Sabem que darrere de tot això tenim un munt de família i amics que ens envieu quilos i quilos d'energia. Segur que la notaré i m'ajudaran a passar-ho de la manera més bona. 

La família la tornem a tenir tota aquí bolcada plenament. Els avis ja no poden fer més. Menjar perquè els papes no s'hagin de preocupar de res, roba, jugar estones amb l'Alba, distreure'm... I els tiets... Ai els tiets... Si no fossin per les seves bestieses... Que en seria de difícil passar una hora tancada aquí... És tan avorrit... 

Moltíssimes gràcies a la Gemma i l'Aina que han vingut a veure a la mama i li han donat una estoneta de relax i li han fet saltar alguna llagrimeta d'alegria. I gràcies a l'Aloma pel joc que m'ha deixat! Segur que m'ajudarà a passar una mica millor els dies llargs i dolorosos que m'esperen. 

Doncs res. Aquí em teniu. La petita grumet que ja no és tan petita de nou agafant el timó per reemprendre un viatge que ja havíem oblidat. Esperem que el vent ens ajudi arribar el millor possible a terra ferma tot i que sabem que per això encara ens queden uns quants anys i sempre, sempre, la por al cos. 

Una petarrufa enfadada, 

Abril