Dia +241

27 de juliol de 2013

Quina nit tan moguda....

Aquesta nit no he descansat gaire. Estava molt cansada però molt nerviosa.
Tenia moquets en aquest aparell tan estrany que m'han posat al coll. M'han hagut d'aspirar un munt de vegades que, per cert, ho passo tan malament quan m'ho fan... I els papes fan unes cares de patiment... I és que és molt i molt engorrós. Em vénen unes ganes de vomitar...
Després les doctores m'han vingut a escoltar, m'han fet una placa a l'habitació mateix, m'han posat una mica d'oxigen, el cor m'anava molt ràpid i, al final, m'han passat sang perquè estava anèmica. O sigui, que tota la nit ha estat un no parar d'entrar i sortir gent. Sort que la mama no m’ha deixat la maneta en tot moment…

Al llarg del matí i part de la tarda he tingut moments de tot. Només vull estar estirada, dormir o que m'expliquin contes.  Els papes m'han donat una miqueta de llet amb una xeringa, però és que jo no vull ni veure'l el menjar... I no diguem els xaropets....
És que estic tan malament amb aquest trasto al coll...espero que me'l treguin aviat perquè això és una tortura.

Quan a la tarda m’han vingut a veure els avis, el tiet Xavier i la tieta Anna m’han passat una miqueta els mals. M’han fet passar una bona estona comparat amb aquests darrers dies. M’han portat un munt de contes nous i és clar, l’avi ha tingut feina a explicar-me’ls.

Al vespre ja estava molt cansada, però amb els mimitos del papa aquesta nit segur que descansaré. I… ja queda menys per dilluns… Em tornaran a sedar i a remenar però a veure si aclareixen alguna cosa…

Una petarrufa,

Abril

Dia +240

26 de juliol de 2013

Un altre dia per oblidar!

Avui m'havien de fer la ressonància per veure què coi era aquest teixit tou que m'està fent tant la punyeta. Però al final no ho han pogut fer però m'han volgut extreure una mica més de teixit per assegurar-se que no hi ha cèl.lules dolentes.
Així doncs a quiròfan altra vegada. I els papes vinga a esperar i esperar amb uns nervis...
L'operació ha anat bé. Han vist que, segurament amb el munt de cortisona que em passen aquests dies, aquesta massa que tenia a la tràquea i que no em deixava respirar bé ha baixat molt. Tot i així han pogut treure dues mostres més per analitzar.

Fins la setmana vinent no sabrem resultats. Amb aquests i juntament amb la ressonància que em faran dilluns, a veure si poden saber què és i per què ha sortit. Aquí tinc mig hospital mobilitzat per mi. Però diuen que mai havien vist això. I mireu que la meva doctora fa 30 anys que fa transplantaments als nens!!,,,Aix.... I per què m'ha de passar a mi?

I què voleu que us digui. Estic tot el dia estirada al llit, no vull menjar, ni jugar... només que m'expliquin
contes. Sort en tinc que els avis i tiets m'han portat llibres nous...
Ah! I això sí, hem curat bé a la meva nineta negreta que, com jo, s'ha posat molt malaltona. Però jo que sóc la doctora i en sé molt de curar sé que ben aviat es posarà bona com jo.

I estic molt "agobiada" amb el trasto del coll. Em sembla que no m'hi acostumaré mai. A més a més em fa venir molt moc al coll i me l'han d'aspirar amb una sonda i és molt molest. Sembla que hagi de vomitar. Als papes els fa molta cosa veure'm així... Ufff i amb el munt de cortisona que em donen ara... Si abans ja en prenia molta.... Doncs ara és brutal. M'inflaré molt, molt i molt!!!!!! I sabeu què? Cada vegada que veig algú amb bata blanca els faig que no amb el dit i em poso a plorar i a plorar. Ara que ja sóc més gran m'adono que alguna cosa em vénen a fer...

Doncs espero que passeu molt bon cap de setmana. Els meus papes, avis, tiets.... Els passaran les hores molt a poc a poc. Tela els dies que porten nerviosos per mi....
Esperem que tot això acabi bé i aquesta setmana tinguem bones notícies.

I avui una petarrufa molt especial pel papa i la mama.

Abril

Dia +239

25 de juliol de 2013

Dies difícils.

Aquesta nit l’he passada força tranquil.la a la UCI. Després del dia d’ahir… qui no dormia… tot i que a la UCI quan no és una cosa és una altra i no parava d’entrar gent, pitar màquines… sort que obria els ulls i veia a la mama al meu costat i sentia la seva maneta que no em deixava en cap moment…

Bona part del matí ens l’hem passat explicant contes. Cap al migdia m’han vingut a torturar. Bé, sona fatal dit així, però és que m’han canviat els apòsits del coll on porto el filtre de la traqueostomia i és tan horrorós… quin mal, quin mal estar… quin dia em trauran això!!!! Ploro i el meu plor no sona!!! I a sobre se m’omple de moc el coll i em fa estar molt neguitosa.

Cap a les dotze ens han donat la notícia que podíem pujar a planta. Apa, un altre canvi. Jo ben nerviosa encara amb tot el que m’han fet i els papes…. Que no sabien ja com esperar els resultats de la biòpsia. Després han vingut els avis i també. Tots nerviosos.

Finalment els papes han vist a la doctora. Els ha dit que en les mostres que em vam treure no hi han trobat cèl.lules dolentes. Tot i així, estan preocupats perquè no saben pas què pot ser i per què. Creuen que no és res derivat de la leucèmia ni del transplantament.  Doncs què és? No creieu que això no em tocava que em passés també a mi? Quin mal he fet jo perquè em passin aquestes coses?

No han dit res més. La preocupació de la doctora estava a la seva cara. Les doctores no es mullen gaire al parlar. Diuen que demà parlaran amb el cirurgià que em va treure la mostra a veure què, i es reuniran tots per a valorar cap a on han de tirar. De moment demà ressonància magnètica per tal de veure bé aquesta gran massa que no em deixa respirar bé.

I tota la tarda he estat força neguitosa. He jugat una estona amb els avis, l’avi m’ha explicat contes, el tiet David i la Júlia m’han regalat tres contes… Però jo estava molt cansadeta. M’he estat tot el dia estirada, cosa molt extranya en mi.

I de menjar… res de res. No he menjat res des de dimarts al matí!! A veure si demà tinc una mica de gana i m’animo…

Demà serà un altre dia… A veure si les doctores i tot l’equip aclareixen alguna cosa…

Una petarrufa de l’Abrileta cansadeta.

Abril

Dia +238

24 de juliol de 2013

Que injusta que és la vida. Tan sols tinc 19 mesos acabats de fer. I no paro d'estar malament. I ahir i avui... Un altre espant. Si, si, i dels grossos. Jo quan m'hi poso no ho faig per poc.

Ahir control rutinari. la sorpresa va ser que els meus leucos van pujar força. Les plaquetes no. Aquestes sempre estan al voltant dels 30000.

Recordeu que us vaig dir que últimament feia molt soroll a la nit? Doncs aquest també ha aparegut una mica de dia. A més a més, em cansava molt, no tenia ganes ni de jugar, ni de caminar.... I tornava a tenir una mamitis extrema.

Aquest dimarts a la visita els papes li van explicar a la doctora de bata blanca i, quan va sentir el soroll que feia, va dir que em volia fer fotos. I apa! Que si radiografies, que si un TAC... Total, que quan em van tenir mig marejada, doncs em van dir que al tac es veia que a sota les cordes vocals tenia una inflamació molt gran i que havien de fer una cosa urgent. En principi ingressats a planta però després van creure oportú portar-me a la UCI. I ja em teniu a mi esverada i plorant que no volia tornar a passar-me setmanes i setmanes a l'hospital i als papes preocupadíssims. I més després d'aquest matí quan, després d'inflar-me a cortisona i oxigen tota la nit han vist que la cosa no havia millorat i han decidit intervenir-me d'urgència.
Aquesta operació era de risc ja que s'han reunit un munt de metges per veure com enfocar el tema. Primer de tot per si era possible intubar-me perquè al tac es veia un forat tan petit... I després fer-me una traqueostomia perquè la meva respiració millorés considerablement. També han tret mostra d'aquest teixit que no em deixa respirar bé per analitzar si és bo o és dolent.
Ja us podeu imaginar com estan  els papes... I  és que les meves doctores no saben pas el què. Mai havien vist una cosa així. I jo em pregunto... M'havia de passar a mi això? No n'he tingut prou ja? Tan petita i Déu ni do, no?

Ara aquestes hores que vénen són plenes de por, nervis, incertesa, impotència.... Primer cal veure què és i després com afrontar-ho.... Amb lo bé que jo estava a casa.. Jugant amb les meves noves nines negretes que em va regalar la mare de l'Aleix, l'Ester, i després amb el meu nou joc d'encaixos del Ferran i la Virgínia... I ara aquí al llit, estirada, lligada perquè no em toqui aquest aparell que m'han posat al coll...

Però aquí a la UCI estic molt ben acompanyada, no us penseu. Sempre amb el meu amic Mic i la nina petita negreta que, per cert, encara li he de posar nom.

I res més. A passar les hores aquí entre màquines pitant, punxades, xaropets, mascaretes.... I esperant amb nervis els resultats de demà.
Una petarrufa per a tots i, especialment, per a l'Oriol i la Tina.

Abril