Ja tenim una setmana més... però quina setmana!!!
Els papes estaven més nerviosos del normal i fins avui no els ha canviat una mica les cares.
Els papes estaven més nerviosos del normal i fins avui no els ha canviat una mica les cares.
Sabeu que dimarts em van fer una punció d’aquelles, oi?
Doncs aquesta vegada me la van voler fer perquè com que no hi ha manera que les
meves analítiques remuntin… es volien assegurar que no havia tornat la
malaltia. I ja us podeu imaginar quins deu dies que han passat els papes.
Contínuament em tocaven per si tenia febre, no paraven de mirar si m’havien
sortit blaus pel cos, a les nits escoltant com respirava … fins i tot dimarts
van demanar que em miressin la saturació!!! Aquella mena d’anell amb un llumet
vermell que em posen a un dit de la mà i miren el tant per cent d’oxigen que
m’arriba a la sang. Buff! Que pesats que han estat…
Però després d’aquests deu dies de nervis…. la doctora de la
bata blanca ens ha donat una bona notícia. La millor que ens podien donar. La
meva medul.la es veu neta!!! Uff! Quin descans!! I és que ja ho sabem. Cada
vegada que tingui aquesta prova els papes estaran pesats, pesats i els nervis
se’ls menjaran!
I ara… doncs com sempre. Esperar que aquest EICH vulgui
afluixar i em recuperi a poc a poc.
Sort que durant el dia estic molt tranquil.la i em trobo bé.
Els problemes vénen a l’hora de menjar que no tinc gens de gana. Amb el que
m’agradava menjar… I mira que la mama mira de donar-me allò que m’agrada més
però… quan veig el menjar em vénen tots els mals. I és que els papes no paren de
dir-me que he de menjar perquè amb el munt de xaropets que prenc… encara em
farà més mal a la panxulina si no menjo… I doncs ja veieu els papes i els avis
fent les mil i una per tal que m’empassi bona part del menjar…
I a les nits… continuo despertant-me moltíssim!!! I torno a
fer uns sorolls… i és que sembla que m’estigui ofegant i per això faig posar
molt nerviosos als papes. Després de les proves sabem que tot és degut a la
meva inflor per culpa de la maleïda cortisona. Buf… em sembla que trigaran a baixar-me
la dosis encara…
Els papes han d’anar controlant aquests sorolls que faig a
les nits i, si la cosa va a més, potser em faran alguna altra prova per anar
descartant cosetes.
No sabeu pas el què és dormir amb aquesta respiració. Ni
descanso jo ni deixo descansar!!!
I pel que fa a caminar… no sé si per la calor, la cortisona
o el factor… que estic molt més xafada i em costa molt i molt caminar. He
tornat anar enrere… però això rai!!!!
A part d’això aquesta setmana jo he anat fent la meva. Jugar i jugar. Que per cert, va venir
la meva cosineta Xènia amb la seva mama i em van regalar un cotxet per a passejar les nines!!! M’ha agradat tant… sobretot perquè era de la Xènia quan era petita i ara ha volgut que el tingués jo. Ja ho veieu, ara tinc una excusa més per caminar. Portar a passejar les meves nines
bessones!!! Ah! També em va regalar un dibuix i jo, quina casualitat, també
n’hi havia fet un. És clar, no tan maco com el seu… perquè ella ja és molt
gran. Tinc unes ganes de poder jugar amb ella…
Una enorme petarrufa d’agraiment a tots els que vau aportar el vostre granet de sorra a la
campanya de "Valora la vida"“ d’aquest any. Més de 50.000€ recaptats per tal
d’investigar aquesta maleïda malaltia i els estralls que causa al cos. Gràcies,
gràcies i gràcies. Qui sap si algun dia aquesta malaltia deixarà d’existir… Això
seria genial!!
Abril
