15 d'abril de 2016
Quin dia tan llarg avui...
A les nou ja despertava a tots els nens de l'hospital. Tot i que la mama de bon matí m'ha posat la cremeta màgica al port-a-cath, jo no he parat de xisclar perquè no volia la punxada. M'hi negava. Però tot i així no me n'he ensortit. Punxada va! No és que em facin mal però... Què coi! No vull que m'enredin més. I no paro de cridar i cridar que em deixin en pau i a treure la llengua a toootes les infermeres que s'acosten. Però res d'això funciona. Res, que acabo rebent sempre.
A les 11 ja m'esperava 9 hores de tractament!! 9 hores!!!!
Però bé, el matí ha passat força ràpid entre una cuineta que m'ha deixat una voluntària, el meu amic dinosaure Willie i la Gelocatila i el Ventolín... (Pallapupes de l'hospital)que no han parat de fer tonteries al meu box. Però al final fins i tot els hi he cuinat un bon plat de caldo.
Després de venir la meva doctora, visitar-me i explicar els propers passos a fer la següent setmana, m'han vingut a buscar per anar a l'otorrino. Per a veure què hi tinc al coll perquè faci tota mena de sorollets a la nit. És que semblo en Willie. Tinc els papes ben espantats. Així que cap a l'otorrino s'ha dit! De moment poc m'ha mirat. Li ha semblat que és de la mateixa inflor de la cortisona. Dimarts em vol tornar a veure. Cal esperar que em vagi desinflant per veure si tot és per culpa del súper mega pap que m'ha sortit.
Des d'avui ja no prenc cortisona. Ara a esperar que em desinfli de cara, coll i panxa perquè semblo ben bé una altra nena. O sigui que... Ara toca “operación bikini“. Entre que espero desinflar-me, que no tindré ansietat per menjar perquè no prendré més cortisona i la pèrdua de gana que em faran aquestes properes químios... Vaja, que començaré a recuperar el meu tipet.
Sort que al migdia la mama portava els macarrons de la meva àvia... Aquests són tan bons... M'han fet canviar l'humor i tot.
La tarda ha estat molt més pesada. Hem fet cine amb la mama, hem jugat, ens hem explicat històries... I així fins al vespre, que ha vingut l'avi a buscar-nos perquè el papa ja ha hagut d'anar a treballar i no s'ha pogut quedar tot el dia amb nosaltres.
I finalment, a casa, he vist l'Alba. Era tard i les dues estàvem cansades. Però encara he tingut temps de donar-li unes cullerades de iogurt. És que m'agrada tant fer de germana gran... I a ella també li agrada em sembla, perquè sempre m'està buscant.
I res, a esperar que la químio faci de les seves però que no em deixi massa a zero de defenses, ni faci febre, ni vomiti... Perquè si no voldrà dir ingrés i jo vull i necessito estar amb l'Alba a casa.
I la setmana vinent més. Quatre dies seguits de químio. Però ja faltarà menys. Cada dia un passet més. Com diu la meva tieta de lluny, les formiguetes arriben lluny amb les seves passetes. Sempre endavant!
Una petarrufa,
Abril
