Dia +310

4 d’octubre de 2013

 

Ahir vam tornar a l’hospital.

Quan em van punxar el dit per a fer-me l’analítica la sang rajava sola!!! Al sortir, la mama em va netejar com podia perquè tota jo anava plena de sang i em va haver de posar un munt de tiretes. Aaaaix… deia la mama…. Avui tocarà passar plaquetes…. Això que ragi tanta sang no li va agradar gens. És per això que a mig matí em va posar aquella cremeta màgica que fa que no em senti tant de la punxada d’aquella agulla tan gruixuda que em punxen al pit, al port-a-cath.

La sorpresa va ser quan vam entrar i la doctora ens va dir que les analítiques estaven molt bé. Hemoglobina igual de bé, els leucos havien pujat força i les plaquetes, encara que em falta moltíssim per arribar a les d’una nena sana, s’havien estabilitzat en una setmana. O sigui, que res de transfusió! Res de punxada!!

Aquesta vegada no em va baixar la cortisona. No cal córrer. Ara estic una mica més vermelleta i cal contrlar-ho bé.

I la súper llaga de la boca… ja l’he vençuda! Ara, no diríeu mai el que em passa?

Doncs que no hi ha manera que trobi la gana. L’he ben perdut. Ni fideuets, ni formatgets… res de res. Tots tenen uns treballs perquè mengi… contes, històries, jocs… Qui ho havia de dir, oi? Quan a l’hospital a les nou del matí ja demanava els meus fideuets!!!

I això que ara ja em deixen menjar iogurts!! Però res em ve de gust. I menys les coses sòlides. Hem tornat enrere i ara tot el que menjo és triturat. Aix… a veure si entre tots trobem la meva gana que menjar sense tenir-ne costa molt…

Es veu que això és normal en el procés de baixar cortisona. I més que la perdré quan me la treguin tota. Però bé, paciència, com sempre.

 

Una petarrufa ben especial per a la meva cosineta petita Jana, que em va venir a veure i està guapíssima!!!

Abril

Dia +305

29 de setembre de 2013

Dia de celebracions.

Avui ha estat un dia un xic especial. Un dia en que, els tres sols, a casona, hem fet una bona celebració.

De fet, a casa, últimament celebrem totes les petites coses. Després de tot el que hem viscut els tres junts els darrers 21 mesos, hem après a disfrutar de cada bon moment. Del dia a dia i celebrar les petites coses que, segurament , si no haguéssim passat per tot aquest martiri, ni tan sols ens passaria pel cap celebrar.

Petites coses com tornar a dormir els tres a casa, celebrar que les meves analítiques estan estables, que ens dónen una setmana de festa d’hospital…
Quan has passat per una situació tan difícil com la que hem passat nosaltres et fa veure les coses tan diferent…

Però la celebració d’avui ha estat molt més que tot això. M’han portat un pastís i tot i he hagut de bufar un munt de vegades les espelmes. I… els tres junts hem pensat un desig. Encara que no ens l’haguem dit… em sembla que els tres hem coincidit.

I és que avui fa justament deu mesos que vaig començar la meva segona vida. deu mesos llargs, durs i difícils que, amb l’ajuda dels papes, avis i tiets, he tirat endavant força bé. Deu mesos que una senyora americana, el meu àngel de la guarda, al qual sempre estarem agraits, de manera desinteresada, em va regalar la vida.
També hem celebrat que dimecres passat vaig fer 300 dies del transplantament. Ara cada dia que passa ja és un gran pas. 300 dies ja és un molt bon número!!

I res més, a esperar una nova celebració que això de fer xin xin amb les copes i bufar espelmes a mi m’agrada molt. Ah!! I provar una mica de xocolata del pastís… uhmmm… ni us ho explico!!!

I avui una petarrufa molt especial per al meu besavi Miquel i per als meus cosinets Miquels i Gabriel.


Abril