Dia -5 Un culet molt millor!

24 de novembre de 2012


Avui al vaixell hi ha hagut molta calma. M’han donat festa de la quimioteràpia. Ja he acabat el primer bloc i les infermeres de bord han dit que amb molt bona nota.

I el meu culet que tant preocupava als pares… doncs el tinc molt millor. I és que sabeu com és la millor manera de curar les pupes del culet? Doncs deixant-lo a l’aire. Jo ho sé molt bé perquè n’hi he tingut tant de mal… encara tinc les cicatrius que em duraran molt i molt temps!!!

Doncs sí, la manera ha estat deixant-me hores i hores sense bolquer i no deixar ni un pipí ni una caca més de 5 segons. És que amb aquests medicaments tan forts els pipins i caques són tan forts que cremen la pell!! Per a mi és molt còmode ensenyar tot el dia el culet, però per als papes… és que com que tinc tantes ganes d’aixecar-me i caminar… doncs diuen que és un rotllo i que esgota molt però… tot sigui pel culet de la seva nena i… de moment, ho han aconseguit!! Pupes fora!!!

Ahir va fer 6 mesos que estic lluitant per guanyar aquesta malaltia. Serà molt llarg, però com diu el papa… ja queda menys!

La mama em sembla que està molt espantada amb el que ens ve a partir d’ara. Em mira amb uns ullets… després jo li faig un petonet o una petarrufa de les meves i ella se’m menja a petons. Pobres… quina manera de debutar com a papes…

Sabeu què vaig fer ahir? Doncs van venir tots els metges de la tripulació en pes. Em van fer empipar. Em van escoltar, em van tocar la panxa i em van mirar el culet!!! Jo em vaig enfadar molt i després els vaig treure la llengua. És que ja n’he après i he vist que quan l’ensenyo… doncs tots riuen!!!

Apa, us deixo que tinc feina. Em queden moltes hores per jugar i aprendre coses. Ja he esgotat prou al papa i ara li toca a la mama enginyar-se-la per distreure’m.


Una petarrufa,

Abril

DIA – 7 Avui faig 11 mesos!!!

22 de novembre de 2012

Avui he fet 11 mesos!!!
La mama em diu que ja no sóc aquell bebè que tenia fa uns mesos. Que estic creixent molt ràpid… Li fa un mal a l’esquena de consolar-me a braços!!!
Ja porto més de mitja vida als hospitals!! Els papes no paren de dir-me que tant temps als hospitals ha fet que ens perdéssim moltes coses però que n’hem guanyat moltes d’altres. I molt importants. Com diuen els grans, tots tres fem molta pinya i tirarem endavant. Jo m’hi estic esforçant molt i els papes també!!

Aquest viatge es preveu mogudet. Ja portem una setmana navegant i de moment hem tirat milles sense grans problemes. A partir de la setmana vinent es preveuen dies mogudets. Demà acabo l’últim dia del primer bloc d'aquesta químio i sembla ser que aquesta ja ha deixat les meves primeres pupes al culet. Demà passaran els doctors de la tripulació i a veure què hi diuen. Esperem que no sigui res perquè sino trigaran molt temps a curar-se… I és que tinc una pell tan fina…

Per a celebrar els meus 11 mesos he estrenat una cadireta per sobre el llit. Com que no ens deixen entrar la meva trona, és molt difíl menjar assegudeta al llit. El tiet Albert i la tieta Carme m’han aconseguit aquesta cadireta tan xula. Això sí, tota de plàstic per tal de desinfectar-la bé. Aquí tot el que entra ha d’estar esterilitzat perquè no entrin microbis i bitxos dolents.

Mireu, mireu com he disfrutat menjant unes galetes!!! Oi que és xula?
I sabeu qui m’ha vingut a felicitar avui? El tiet David!!! Ah!! I m’ha recordat el secret que tenim entre nosaltres. Shhhht! No us ho explicaré pas perquè els secrets no es diuen…

Me’n vaig a dormir que estic cansada
A veure com està el meu culet demà…

Una petarrufa,

Abril
                                                                               

Dia -9 Estic de mal humor!!

20 de novembre de 2012

Avui estic de mal humor. Aquesta nit he dormit amb la mama però la veritat és que de dormir no ho hem fet gaire. Jo estava morta de son però només plorava, m’aixecava… així tota la nit. Com que sóc petitoneta no sé com dir-li a la mama que no estic bé. Ella, però, ja ho ha vist que no em trobava massa bé. I doncs sabeu què em passava? Doncs que m’estan sortint els queixals!!!! Només em faltava això!!! Tothom em diu que sóc molt petitona per tenir queixals però és que tinc unes ganes de mossegar un bon bistec…
Sabeu què em diuen els meus papes?? Doncs que se m’escapa la gana!!! Tinc sempre una gana… Tot i que el menjar d’aquí a l’hospital… ecs!!! És més soso… Que no ho saben que si passen la ceba o el porro per la paella el triturat és més bo? Em sembla que diré que parlin amb la mama…
I sabeu que tenen prohibit donar-me iogurts i fruita fresca? És perquè les coses crues poden fer-me malet quan estigui toveta… Els potitos no m’agraden però abans que quedar-me amb la panxa buida…
Em semla que m’hauré d’esperar a menjar bé. Però continuaré menjant perquè els papes em diuen que això m’ajuda a ser valenta!!!

Aquest matí he rigut… El papa m’ha vingut a fer riure a la finestra del camerot. amb el seu nas de pallasso!!!
Sabeu què m’ha fet passar el mal humor? Doncs les visites que he tingut!
Al migdia ha vingut el tiet Albert i la tieta Carme. M’han fet un munt de tonteries darrera el vidre perquè passés una bona estona.
A la tarda ha vingut l’Angels, feia molt temps que no la veia i m’ha dit que té moltíssimes ganes de fer-me una abraçada. També han vingut els avis un dia més només per veure’m des de fora…

I amb tot això, que he començat la quimioteràpia que tan odio però que tan necessito! De moment tot bé. A veure demà…
I res més. Ara a dormir amb el papa i demà… un dia menys!!!

Una petarrufa de bona nit!!

Abril

Dia -10 Compte enrere

19 novembre de 2012

Aquí al vaixell tot segueix igual. De moment mar tranquil.la, tot i que jo de tranquil.la no en tinc ni un pèl (mai més ben dit!!!!).
Avui no escriuré gaire... no en tinc ganes. Només us vull aclarir una coseta. El dia 29 al matí em passaran les cèl.lules mare del meu àngel de la guarda. Aquell dia serà el dia zero. A partir d’aquí, es van sumant dies: + 1, + 2… tot esperant que la meva medul.la nova treballi i els leucocits vagin pujant, pujant i em recuperi.
Ara m’estan preparant pel gran dia i estem fent un compte enrere. Per això veieu que vaig posant – 14, - 13… i avui ja -10!!!

Apa, res més. Una petarrufa!!!

Abril

Dia -11 Continua la mar calmada

18 de novembre de 2012

Es veu que demà encara no em posaran aquells medicaments tan forts que es diu quimioteràpia. Es veu que encara han d’arribar els resultats d’una prova del meu àngel de la guarda.
Sabeu qui és el meu àngel de la guarda? Doncs ara ja sabem que és una senyora molt generosa de l’oest dels Estats Units. Una senyora que, sense res a canvi, entrarà a l’hospital el dia 27 i em donarà unes cèl.lules mare que ajudaran a treballar bé la meva medul.la. La mama diu que això sí que és ser bona persona… i que jo he de ser molt bona nena perquè aquesta senyora, que a partir d’ara li diré el meu àngel de la guarda, m’ha donat una segona oportunitat de viure. El papa i la mama la primera i el meu àngel de la guarda la segona. Per cert, si és americà… voldrà dir que portarà l’aglès incorporat????

Aquesta tarda amb la mama hem cantat i rigut molt. Fins i tot ha vingut una infermera a veure què féiem. Quan la infermera li ha dit que ens sentien des del passadís la mama s’ha posat vermella i s’ha disculpat. Però la infermera ha dit que no paréssim. Que els agrada molt sentir-nos i que no estan acostumades a sentir cançons, música i alegria a les cambres. Em sembla, però, que la mama i el papa fan esforços per fer-me riure i fer que l’estona em passi de la millor manera possible.
A més a més m’han vingut a veure els avis!! I com m’agrada veure’ls encara que sigui darrere una finestra… han rigut molt quan m’han vist amb un pijama que m’anava enorme i amb un llacet blau al cap que m’han posat les infermeres… Es veu que no tenen pijames més petits i com que no em deixen posar els meus… doncs que em sobra roba per tot arreu!!!
Bé, ara que m’he pres un biberó ben gros, me’n vaig a dormir perquè els papes em diuen que és molt important descansar per estar ben valenta.
Una petarrufa a tots els que penseu en mi.

Abril

Dia -12 Mar en calma

17 de novembre de 2012


Avui som dissabte. El papa m’ha dit que he dormit tota la nit i que he descansat. Això m’anirà bé per agafar forces per la químio de la setmana.
M’he despertat i quan ha vingut la mama a veure’m per la finestra del meu camerot, doncs m’ha trobat bebent-me un biberó mentre mirava i escoltava un concert d’una orquestra per la tele. M’agrada tant la música… Potser seré com els papes i els tiets que toquen instruments… A mi m’agradaria tocar en una orquestra com el papa… Segur que quan han entrat les infermeres i ho han vist han quedat ben parades.
Sabeu què? No sé per què però quan entren les infermeres i els papes o elles em diuen que canti i jo canto, doncs… es posen a riure. No ho entenc! Però si faig el que em diuen !!!De vegades costa una mica d’entendre els grans. Fan unes coses més rares… La mama en broma ja em deia que aprendria abans a cantar que a parlar, i mira, així ha sigut!!!!

Avui a la tarda he tingut una gran sorpresa. He tingut les meves primeres visites!!! Sabeu qui m’ha vingut a veure? Doncs els meus avis! L’àvia Rosa, l’avi Xavier i la iaia Dolors. Me’n feien de pallassades darrere el vidre… si s’haguessin vist…Han estat molt contents de veure’m tan tranquil.la. Em sembla que m’anyoren una micona.
Per cert, us volia dir una cosa. La meva tieta de lluny, la Marta, que no hi ha hagut ni un sol dia que no m’escrigui una de les seves boniques cartes, m’ha enviat un conte d’una flor i d’una abella (“Somnis d’una flor”)que m’ha agradat molt. Diu que jo sóc la flor i que ella serà l’abella. Llegiu-lo. Val la pena. I… gràcies tieta Marta!! Et tinc tan a prop…
Per avui ja n’hi ha prou.
Una petarrufa de la grumet Abril.

Conte "Els somnis d'una flor"

Però no estiguis gens trista, la tieta Marta ha trobat una solució! Deixes que t'expliqui un conte? Es titula Els somnis d'una flor :


ELS SOMNIS D’UNA FLOR

Hi havia una vegada, una petita flor de color groc i taronja que estava molt i molt trista perquè no podia volar. Tenia unes fulles precioses, d'un color verd molt viu. I quan el sol acariciava els seus pètals semblava que estigués recoberta de petites gotes d'aigua que li donaven un aspecte brillant. Era la flor més bonica del món mundial!!!!! Però ella sempre estava trista. Les flors que tenia al voltant intentaven cada dia parlar amb ella però ella mai deia res. No volia parlar.
Només tenia una il·lusió: volia volar, descobrir què hi havia més enllà del Prat, a l'altra banda del turó, volia volar....
Una tarda, quan totes les altres flors feien la migdiada, ella mirava la muntanya que tenia davant i s'imaginava que volava amunt i avall, quan de sobte, va notar un pes en un dels seus pètals.

- Qui ets? , va dir la petita flor

- Ah! Perdona! Sóc una abella obrera. Estic molt cansada. Puc quedar-me una estona a descansar?? Li va dir l'abella a la flor.

-És clar que si! Què t'ha passat?

- He anat a recollir nèctar a l'altra costat del turó. Avui he fet molts viatges fins allà. M’he cansat molt, vaig massa ràpid. Aleshores he vist que queia perquè ja em sentia molt dèbil. Descansaré una estona aquí amb tu i després tornaré a casa.

-On vius??, li va preguntar la flor

-Visc en un rusc, allà darrera aquell arbre.

-Oh, va dir la flor, i es va posar a plorar.

Aleshores quan l'abella li va preguntar perquè estava tan trista, la flor li va explicar que ella cada dia somiava que podia volar, que podia anar molt lluny i conèixer altres flors, altres animals, altres paratges. I que estava trista perquè sabia que mai podria volar.
L’abella, que havia estat escoltant molt atentament, va tenir una idea i li va dir:
Jo et puc explicar tot el que veig quan volo, et parlaré dels colors, de les formes i de les olors, els diré als animalons que em trobo que et vinguin a veure i t’explicaré les històries més curioses dels llocs que puc veure des del cel. Jo seré els teus ulls i tu volaràs amb la teva imaginació a través de les meves paraules. Què et sembla??
Faries això per mi? li va contestar la flor.
Començaré ara mateix…

I així va ser que la flor i l’abella es van fer inseparables. La flor mai més va estar trista. Estava tan contenta que li brillaven els ulls de l’emoció. Totes les flors del Prat es giraven cap a ella, li preguntaven coses i ella, emocionada parlava sobre tot allò que l’abella li explicava.

I vet aquí un gos, vet aquí un gat, que aquest conte ja s'ha acabat!



Abril, mentre siguis a la màquina del temps, la tieta de lluny et farà de tieta caaaada dia!!! La tieta no et deixarà mai sola. La tieta serà com l'abella del conte. Perquè la nena més bonica del món mundial no estigui trista ni s'enyori de casona ni de tot el que l'envolta fora de les parets de la seva amiga màquina del temps, la tieta li explicarà històries, li cantarà cançons, li recitarà contes... la tieta, com l'abella, no para mai quieta... la tieta, com l'abella, cuidarà a la seva flor com mai no ha cuidat a ningú. I com que la tieta només ho podrà fer des de la distància, doncs farà com l'abella del conte, li farà de tieta tot explicant-li allò que la seva flor no podrà descobrir per ella mateixa. La diferència, però, serà que la seva flor no ho necessitarà sempre això... La seva flor sí que podrà volar. La seva flor només necessitarà un temps per posar-se ben bona. La seva flor només necessitarà una pila de dies perquè poc a poc li creixin les ales màgiques que el seu angelet de lluny aviat li deixarà. I així, la flor més bonica del món mundial podrà dir adéu a la seva amiga màquina del temps i tots els seus ajudants per començar, ara sí, una vida plena de somnis i il·lusions al costat d'una llista ben llarga de persones que l'estimen amb bogeria i es moren de ganes de tornar-la a tenir a casona i veure-la créixer, somniar i volar amb seves aletes noves...

Dia -13 El grumet del vaixell ja està a punt

16 de novembre de 2012

Avui la marea ha estat força moguda. Encara no m’he acostumat a estar tancada altra vegada. Jo vull veure els meus peixets….

Avui ha estat un dia llarg per a mi i pel papa i la mama. La nit passada no vaig dormir gaire i vaig plorar molt. No volia estirar-me al llit. Tenia por que em fessin més coses. Només volia braços de la mama i adormir-me sentint-la a cantar. I a qui no li agrada adormir-se així?

A les 6 del matí ja jugàvem amb les cançons perquè la soneta havia dit prou. M’he adormit més tard, i quan estava enmig d’un somni on era feliç jugant sense malaltia, doncs… patapum!! M’han vingut a despertar per tornar-me a adormir. Qui ho entén això? Doncs sí, m’han donat aquell xaropet que la mama sempre m’explica que és per adormir-me quan m’han de fer cosetes que fan mal perquè així estic traquil.la i no me’n sento de res.

Quan m’he despertat ha vingut de seguida el papa i la mama. Alguna cosa rara m’havien fet perquè em notava que portava alguna cosa al cap. Doncs m’han posat com una mena de barretina blanca perquè no em tibi ni toqui els cateters i les vies que porto al coll. És ben bé que semblo una barrufeta però amb barretina blanca o, més ben dit, i seguint dins del vaixell núm 6 rumb a la Felicitat… sóc ben bé el grumet d’aquest vaixell!!!

A part d’això, aquesta tarda m’he despertat més tranquil.leta i he jugat molta estona. El papa diu que unes infermeres li han dit que les hi tinc el cor robat. Sabeu per què? Doncs totes venien a veure com sabia a on era el nas, el cap, el peuet… i fins i tot els feia llengotes!!! Potser les hauria de guardar per quan em vinguin a punxar… Ah!!! I quan han vist que endevinava les cançons que em cantava el papa amb el cançoner de la mama…. Doncs encara han flipat més!!! Això no és res. Amb el temps que estaré aquí n’aprendré de coses… perquè tinc moltes ganes de conèixer coses i el papa i la mama no paren d’ensenyar-me’n.

Aquest cap de setmana la marea es preveu més relaxada. Tindré tot el dia per jugar i sense medicació. Ho he d’aprofitar perquè a partir de dilluns… em tornaran a donar aquells medicaments tant forts que em fan estar tan malament però que els papes em diuen que sense ells no em curaria. Hauré de fer bondat i prendre’ls, com sempre.

Per cert, sabeu què trobo molt, molt a faltar? Aquells menjars tan bons que em feia la mama i, sobretot, menjar-me una llesca de pa amb tomàquet i pernil dolç! Uhmmm! M’agradava tant empastifar-me la cara i menjar jo soleta…

Aquesta nit la passaré amb el papa. És la primera nit que la mama no dorm al meu costat. Jo estaré molt bé amb el papa però sé que la mama em trobarà molt a faltar i no s’ho passarà massa bé. Aix…. Aquesta mama… jo des del meu camerot pensaré molt amb ella i si tanco els ullets segur que la veig al meu costat. Un petonet de bona nit mama!!!!

Apa, per avui ja n’hi ha prou. Una petarrufa de la grumet del Vaixell

Abril

Dia -14 Comença el viatge cap a la felicitat

15 de novembre de 2012

Tan bé que estava a casona... Amb el papa i la mama sempre junts, els avis, els tiets i els meus amiguets i amiguetes que ens vam veure pel vidre: l'Aina, la Vinyet, el Lluc... I el menjar tan bo que em preparava la mama!!! I en aquell llitet on s'hi dormia tan bé i que la meva amiga girafa em feia companyia tota la nit, i amb les passejades que feia pel menjador de casa, i les visites que feia als peixets del jardí...

I ara torno a ser en un hospital. Sempre punxant-me, passant-me medicaments que em fan trobar malament... I en una mena d'habitació molt extranya. Petita petita. Sembla un vaixell. Fins i tot i ha una mena de finestra rodona per on em podeu venir a veure sempre que vulgueu. I tota una tripulació de metges i infermeres que, tot i que semblen molt amables i simpàtiques a mi no em fan gaire gràcia quan les veig i em poso a plorar perquè alguna cosa em vénen a fer.

Aquesta vegada, però, a l'habitació només hi pot ser el papa o la mama i això no m'agrada gens ni mica.

A mi m'agrada estar molt amb la mama. Tinc molta mamitis, però no m'ha agradat gens quedar-me només amb la mama i veure el papa a fora. Jo també vull estar amb el papa. Per això m'he fet un fart de plorar. Sort que la mama m'ha tret el cançoner, hem cantat i jugat a endevinar cançons i així m'ho he passat bé i m'han passat una mica els malets...Jo vull que estiguem els tres junts com fins ara. Jo necessito el papa i la mama!!!

Sóc petita i no ho entenc. Tornar a viure en un hospital durant molt temps i posant-me malalta quan ara ja em trobava tan bé...

La mama m'ho ha explicat moltes vegades però continuo sense entendre-ho. Com pot ser que una nena petita com jo no pugui estar a casa i jugar amb altres nens com ho fan els meus amiguets? És molt injust.

Tot i així avui hem tingut una molt bona notícia. Ens ha vingut a veure la doctora, una senyora molt amable i simpàtica, i ens ha donat els resultats de la prova que em van fer la setmana passada: ni rastre de la malaltia!!!!!

Aquesta notícia no podia ser millor per començar aquest viatge. El dia zero ja s'acosta. El dia en què el meu àngel de la guarda americà molt generosament em donarà unes cèl.lules mare per tal que jo pugui fer el que fan la resta de nens. Només vull tenir l'oportunitat de créixer i estimar el papa i la mama. Això s'acosta. Avui comença aquesta aventura que, si voleu, la podem compartir.

Després del biberó que m'acabo de prendre me n'aniré a dormir que demà serà un llarg dia.

Una petarrufa de les meves,

Abril