Dia +175

23 de maig de 2013

Avui fa un any que va començar tot el malson.

Un any que, després de no separar-me ni un moment dels braços del papa i la mama, em van lligar en una camilla i, sense deixar venir els papes al meu costat, em van portar en una ambulància cap a l’hospital de Barcelona. La UCI va ser la meva habitació durant 4 dies. Quatre dies llargs i eterns on vaig decidir que volia lluitar. Volia créixer al costat dels papes i de tots els qui m’estimen. Volia tenir una altre oportunitat de viure.

Només amb 5 mesos i un dia de vida ens van dir que tenia una leucèmia molt dolenta i des d’aquell dia, juntament amb els papes, avis, tiets… no he deixat de lluitar per vèncer aquesta malaltia que no hauria d’existir per a ningú, però menys per als nens.

Tinc ganes de créixer, de conèixer món, de jugar amb nens, d’anar a l’escola, de passejar, d’anar al parc, de jugar amb els meus amics… vaja, fer les coses que fan la majoria de nens. I deixar les hores d’hospital enrere i desitjar que cap nen i cap papa hagi de passar per tot això que fa un any que estem passant.

Vull aprofitar avui per donar les gràcies a avis, tiets, amics… que, d’alguna manera o altra heu estat al costat dels papes. Per a ells ha estat i és molt dur. Però s’han mostrat sempre molt forts davant meu. Sé que volsatres hi teniu molt a veure…

Aquesta vegada una petarrufa molt dolça per als meus papes, perquè continuin amb les mateixes ganes de lluitar al meu costat. Els estimo molt.

Abril

DIA +174

22 de maig de 2013

Després d’una setmana de descans, altre cop a l’hospital. I aquesta vegada ha estat d’allò més intensa!! D’aquelles que els papes recordaran…

Ahir control i transfusió de plaquetes perquè encara no hi ha manera que remuntin i, per fer-me la punció, ja sabeu que en necessito un munt. Ja ho veieu, estan mandroses…

I avui encara una altra vegada plaquetes i, com ja us vaig dir, m’ha tocat passar examen. Aspiració al moll d’os i punció medul.lar amb última sessió de químio intratecal, si tot va bé!!!

Aquesta vegada, però, ha estat horrorós. Si l’última vegada ja em vaig despertar malament, aquesta…. Buff! M’he despertat cridant i xisclant. De seguida han fet entrar a la mama perquè em calmés, però no hi havia manera. Xisclava tota l'estona i tota jo estava tensa. Només feia que corvar l’esquena i voler-me aixecar.  I és clar, perquè la medicació fos efectiva, havia d’estar ben estirada una hora perquè aquesta es repartís bé per tot el cos. La veritat és que he vist a la mama uns ulls d’espantada… Pobre, no em podia calmar de cap de les maneres. Després ha entrat el papa també, que era a fora i ja patia. I res. És clar, com que encara no parlo, no els podia explicar el què em passava… Han passat un munt de vegades les doctores. Al final han cregut que tenia dolor i l'anestesista m’han donat dos calmants.

Després d’una hora cridant i plorant, m’he calmat una miqueta i m’han pogut portar a l’hospital de dia perquè em recuperés bé. Però no s’han atrevit fer-ho amb la camilla perquè no es refiaven que em quedés quieta. Hem baixat amb el cotxet. Aquesta estoneta sort n’he tingut del meu aMIC MIC que m’ha fet arribar la tieta Montserrat…

Un cop a l’hospital de dia han tornat a passar les doctores, m’han explorat i, al veure’m més calmada, m’han deixat anar a casa si tolerava bé una mica d’aigua i caldo. Buff! Ja ens pensàvem que ens quedàvem a l’hospital…

I a casa he estat tota la tarda xafadeta i fins i tot he vomitat. Però braços i mimos de la mama i el papa i… a descansar. Avui ha estat un dia per oblidar!! I això que avui celebrava els meus 17 mesos!!!!! Quina manera de celebrar-los, no?

Per cert, sabeu qui em va venir a veure a casa? Doncs la meva amiga Abril. Sí, es diu com jo i és més espavilada…

Apa, una petarrufa i esperem que els pròxims dies estigui millor i també que les meves plaquetes espavilin una mica.

Abril