15 de novembre de 2012
Tan bé que estava a casona... Amb el papa i la mama sempre junts, els avis, els tiets i els meus amiguets i amiguetes que ens vam veure pel vidre: l'Aina, la Vinyet, el Lluc... I el menjar tan bo que em preparava la mama!!! I en aquell llitet on s'hi dormia tan bé i que la meva amiga girafa em feia companyia tota la nit, i amb les passejades que feia pel menjador de casa, i les visites que feia als peixets del jardí...
I ara torno a ser en un hospital. Sempre punxant-me, passant-me medicaments que em fan trobar malament... I en una mena d'habitació molt extranya. Petita petita. Sembla un vaixell. Fins i tot i ha una mena de finestra rodona per on em podeu venir a veure sempre que vulgueu. I tota una tripulació de metges i infermeres que, tot i que semblen molt amables i simpàtiques a mi no em fan gaire gràcia quan les veig i em poso a plorar perquè alguna cosa em vénen a fer.
Aquesta vegada, però, a l'habitació només hi pot ser el papa o la mama i això no m'agrada gens ni mica.
A mi m'agrada estar molt amb la mama. Tinc molta mamitis, però no m'ha agradat gens quedar-me només amb la mama i veure el papa a fora. Jo també vull estar amb el papa. Per això m'he fet un fart de plorar. Sort que la mama m'ha tret el cançoner, hem cantat i jugat a endevinar cançons i així m'ho he passat bé i m'han passat una mica els malets...Jo vull que estiguem els tres junts com fins ara. Jo necessito el papa i la mama!!!
Sóc petita i no ho entenc. Tornar a viure en un hospital durant molt temps i posant-me malalta quan ara ja em trobava tan bé...
La mama m'ho ha explicat moltes vegades però continuo sense entendre-ho. Com pot ser que una nena petita com jo no pugui estar a casa i jugar amb altres nens com ho fan els meus amiguets? És molt injust.
Tot i així avui hem tingut una molt bona notícia. Ens ha vingut a veure la doctora, una senyora molt amable i simpàtica, i ens ha donat els resultats de la prova que em van fer la setmana passada: ni rastre de la malaltia!!!!!
Aquesta notícia no podia ser millor per començar aquest viatge. El dia zero ja s'acosta. El dia en què el meu àngel de la guarda americà molt generosament em donarà unes cèl.lules mare per tal que jo pugui fer el que fan la resta de nens. Només vull tenir l'oportunitat de créixer i estimar el papa i la mama. Això s'acosta. Avui comença aquesta aventura que, si voleu, la podem compartir.
Després del biberó que m'acabo de prendre me n'aniré a dormir que demà serà un llarg dia.
Una petarrufa de les meves,
Abril
L'Abril és la capitana més forta de totes. Segur q porta el vaixell al seu port, amb tots nosaltres per intentar millorar el viatge!
ResponEliminaGràcies per poder compartir les teves vivències en companyia dels papes, no gaire lluny d'on estàs ens trobem una colla de persones que fa temps que no et tenim en braços i que desitgem menjar-te a petons!!!
ResponEliminaHola bonica,
ResponEliminaNo hi ha ni un dia que no pensem en tu. La teva mare ens va dient dia a dia com et van les coses, ens envia coses divertides pel mòbil. Són missatges que se'n diuen Watsapp (crec que està mal escrit, però és igual ja que es prouncia més o menys així). Estem molt contents que hagis trobat un àngel de la guarda i és curiós que sigui americana i pot ser sí, que gràcies a això, aprendràs, a més de cantar i tocar algun instrument, una mica d'anglès. En fi, que quan siguis una mica més gran i l'anglès ja corri per les teves venes si he de fer alguna traducció d'alguna cosa ja t'ho faré saber. Ah, i les cançons amb anglès tenen molt d'èxit aquí al nostre país.
Et deixo que he de fer català amb els meus alumnes.
Un petó i una abraçada, encara que sigui darrera el vidre.
Estimadíssima Abril,
ResponEliminaEns agrada molt aquest blog que has creat, així no haurem d'interrogar més a la teva iaia Rosa o la Dolors per saber les teves novetats.
Quan eret's a la panxa de la mare, ella ja et cantava moltes cançons perquè fossis molt feliç, les cançons sempre et transportaran a un món fantàstic i dins d'aquest vaixell petitó tot et semblarà diferent.
Saps, la Berta també va aprendre primer a cantar que a parlar. Ella, la Berta, se sent molt propera a tu. Diu que et vol escriure una carta, i l'altre dia saps què va fer? Doncs la carta dels Reis i va demanar: Un lego, una nina, pau, i sobretot que l'Abril surti de l'hospital ben curada. Tenim el paperet guardat per donar-lo al patge de seguida que vingui.
Diga'ls-hi als pares que també els trobem molt a faltar. Tens uns pares meravellosos, Abril. T'enviem un munt de petonets i abraçades perquè et vagi tot molt bé. Pensem en tu cada dia.
Berta, Anna, Roger i Eva
Hola Abril, sóc l'Aina!
ResponEliminaJo tampoc puc entendre gaire tot això que expliques, són coses de grans, tot i que em sembla que en aquest cas ni ells mateixos ho poden entendre, d'injust que arriba a ser. Però sàpigues que amb la mama, i el papa també, t'anirem seguint de ben aprop, fent-te companyia des de la voreta del mar, esperant que et posis valenta ben aviat i puguem tornar a riure juntes...aquest cop sense cap vidre empipador al mig!
Una abraçada ben forta!!
Hola Abril, sóc el tiet Albert!!
ResponEliminaEls grans sabem que a mesura que ens fem grans la vida deixa de ser un camí de roses per convertir-se en un camí amb més o menys problemes i entrebancs.
Tu Abril de ben petita t'ha tocat, com molt bé dius tu, de manera injusta, recórrer un camí feixuc, difícil ...
Com que dius que hi ha coses i paraules dels grans que no les entens, t'ho explicaré d'una manera més senzilla.
El camí que has de recórrer em fa pensar com quant el tiet va a la muntanya.
Per aconseguir coronar la muntanya més alta abans has de superar un camí difícil i ple d'entrebancs, no és un camí de roses. Aquest camí és llarg, ple de pedres, rocs i amb una forta pujada que et fa suar molt, però no per això deixes d'intentar superar-lo, saps que arribar al cim és la teva il.lusió, el teu somni, la teva vida. Per aquest motiu una a una vas superant totes les dificultats que aquest camí, aquesta muntanaya et posa al davant abans de poder disfrutar del paissatge que t'ofereix el cim.
Tu Abril ja portes un bon troç del teu camí fet, ja has superat moltes dificultats però ara et falta el tram de camí més important, el tram en què tot i estar a pocs metres del cim és el més difícil. T'has de sobreposar al fred, a l'altura, a l'esgotament i continuar endavant per aconseguir el teu objectiu, la teva vida.
Abril, vull que sàpigues que no estàs sola pujant aquesta muntanya, tens als teus pares, avis, tiets, família, amics ... tots estem al teu costat per ajudar-te a pujar.
I a vosaltres, Anna i Jordi molta força per afrontar aquest últim tram, l'Abril us necessita més que mai.
Una abraçada
Hola petita Abril! Sóc la Vinyet, la teva amigueta que no ha deixat de pensar en tu ni un moment. De fet, el mateix dia que vaig néixer, la meva mama ja em va dir que tindria una bona amiga, però que de moment no la podia conèixer... coi! jo també hi ha coses que encara no puc entendre!
ResponEliminaEns hem vist una vegada rere el vidre de casa teva, però mai havia sentit una cosa semblant. Semblava que ens coneguéssim de tota la vida, oi? És clar, perquè les nostres mames quan ens duien a la panxa, no deixaven de parlar de nosaltres. Aquest dia estaves molt guapa i molt riallera. Em va agradar molt veure't tant feliç!
A mi també m'agrada la música, saps? I quina sort poder tenir una mama com la teva amb una veu tant dolça... Jo potser no he estat de tanta sort... ara, que tinc un papa que em toca la guitarra i em fa passar estones divertides! Com que sóc una mica més petita que tu, m'hauré d'esforçar a aprendre a cantar i així el dia que ens puguem tornar a trobar, podrem fer-nos un fart de cantar i ballar. Què et sembla? Li puc demanar al meu papa que ens toqui una mica la guitarra. Per què no li demanes al teu papa si aquell dia ens podrà tocar el violí? I podem fer cantar a les mames...! Apa, quin gran concert que ens espera, Abril!
El papa i la mama en parlen molt de tu. I m'han explicat moltes coses. Em sento molt aprop teu, com aquell dia que et vaig veure rere el vidre. M'han explicat que has hagut de tornar en aquell mar mogut on és difícil de navegar, però on no hi estàs sola.
Em sembla que jo ja t'estimo molt. No deu costar gaire això d'estimar! A mi el papa i la mama tampoc em deixen ni un moment sola.
Espero tornar-te a veure ben aviat, Abril. De moment, els papes m'aniran explicant com està anant el teu viatge cap a la Felicitat.
Un petonet i pessigolletes que et facin passar una estona divertida.
Vinyet.
Un ocellet m'ha dit que el teu pare, tot solet, s'ha espavilat per crear aquest blog tan xulo per tu.
ResponEliminaAixí que aprofito per felicitar-lo des d'aquí!
Una abraçada pel Jordi que se la ben mereix! ;-)
Martulina
Per fi he tingut un moment tranquil per llegir toooots els dies de blog! quina passada, poder tenir un mitjà així per explicar les vivències diàries, compartir-les amb qui tant us estimem i no deixem de pensar en vosaltres i d'una manera tan preciosa com està tot escrit! us felicito a tots dos per crear-lo, per explicar-ho tan bé i per tenir un tresor de nena lluitadora que surt tan guapa a totes les fotos, fins i tot amb la bateta d'hospital està maca!
ResponEliminaMolts i molts petonets que espero ben aviat poder-vos fer a tots 3!!!