El monstre de color groc: L'Alegria!

8 d'abril de 2016

Ja fa 24 hores que sóc a casa. Sí, sí. A casa!!! Amb allò que tan havia desitjat últimament. Ell papa, la mama, jo i l'Alba juntets!

Ahir la doctora va trigar molt a venir-me a veure al meu camerot. Però quan ho va fer ens va donar molt bones notícies. Aquell xaropet que em van donar per a despertar els meus neutròfils mandrosos sembla ser que va funcionar. A la nit s'han despertat i s'han posat a to. Total, que al matí ja en tenia un munt i, com que em trobava bé, han pensat que el millor era anar a dormir a casa ja que pels de la cuina de l'hospital els surto molt cara. Amb la gana que tinc i cada dia menjant peix...

Així doncs, cap a casa s'ha dit. Quina alegria vam tenir jo i l'Alba quan a la tarda ens vam retrobar a la plaça de l'hospital! No paràvem de mirar-nos i tocar-nos. Va ser tan especial...

Quan vaig arribar a casa no vaig parar de jugar amb la meva cuineta. Dreta, ajupida, asseguda... Vaja, que vaig arribar al vespre tan cansada... Que vaig voler anar a dormir ben d'hora.

Dormir a casa!! Al meu llit! Sense bombes pintant. Sense infermeres entrant a mitja nit. Amb el papa, la mama i l'Alba a casa. Uhmmm... L'olor de casa. Casa meva! I com l'he anyorada! Com l'hem anyorada!

I d'hora al matí, quan ja no tenia més soneta, el papa m'ha vingut a buscar i ens hem posat tots quatre junts al llit. Jo, al costat de l'Alba. Que bonic que ha estat mandrejar els quatre junts...

Els que podeu gaudir d'això cada dia no sabeu pas el tresor que teniu. Poder estar la família junta a casa és el més meravellós que hi ha.

Avui el desgast de jugar i moure'm tant m'ha passat factura. He estat bé, però les meves cames ho han notat. Em costa molt caminar i les cames em fan mal. Els culpables són la cortisona i la químioteràpia que em van posar. Aquestes medicacions atrofien molt tota la musculatura. De fet, hi ha molts nens que acaben amb cadira de rodes! Esperem que a mi no em passi!

Buff! Quins medicaments més fastigosos aquests. I tan necessaris per aturar la meva maleïda malaltia!! M'han deixat amb els meus pentinats invisibles i a sobre m'estan deformant d'allò més. Cada dia estic més inflada de la cara i de la panxa. I a les nits... Les meves respiracions comencen a ser un xic sorolloses i això porta mals records als papes. Esperem que no vagin a més.

Amb tot això no us penseu que m'han donat festa de l'hospital. Ens ho van dir molt clar. Si continuo així i no hi ha res de nou, podríem anar a dormir a casa, però els controls quasi diaris hi són.

Així que ara toca aprofitar el temps perdut. De moment vull recordar als meus padrins que no em van poder regalar la mona i que a veure si hi pensen!!

També vull donar les gràcies a tots els mestres de la meva escola i de la mama. Avui m'han fet arribar un regal molt especial. Deuen saber que m'agrada molt la música i les cançons! Escoltar la Dàmaris, que ja em sé totes les cançons de memòria, i que canti unes cançons personalitzades amb el meu nom i el de l'Alba... No sabeu pas la cara que he posat quan he sentit el meu nom... I les llagrimetes que han fet saltar a la mama...

Esperem que ara la meva medul.la es vagi recuperant a poc a poc per sí sola. Sense necessitar cap més xaropet i a l'espera de quin tractament hem de seguir aquests dos mesos que ens esperen. Segurament amb més químioteràpia i cortisona, però potser una mica més fluixeta.

Una petarrufa molt especial a la meva amiga Emma que m'ha fet arribar l'Elsa de la seva mona perquè recordi que tinc una amiga molt especial. Emma, t'estimo molt!!

Abril

La ràbia envaeix el camerot

6 d'abril de 2016

Avui no ha estat un d'aquells dies que en podem dir bons, bons. Al matí tenia una gana que em moria tot i les galetes que m'he menjat a les dues de la matinada. M'han deixat en dejú perquè a les deu em venien a buscar per adormir-me i punxar-me a l'esquena. M'havien de fer extracció de moll d'òs per veure el perquè em costa tant recuperar-me i, aprofitant que estava adormideta, posar-me químio intratecal, és a dir a la medul.la espinal.

Tot i que m'han adormit al costat de la mama i amb els Pallapupes allà al meu costat desafinant com una mala cosa, jo estava de molt mal rotllo. Déu meu el monstre de la ràbia treia el cap i es deixava sentir d'allò més! El despertar ha estat terrorífic i quan m'han pujat a l'habitació el monstre vermell ha pintat totes les parets d'un vermell intens. No s'ha començat a esvair fins que m'han portat el meu esmorzar. Un bikini, una natilla i un iogurt. Ni us podeu imaginar amb quin gust m'ho he menjat!

Després el monstre vermell ha deixat pas al verd, el de la calma. M'he anat relaxant fins que fins i tot m'he volgut posar una gorra xulíssima que m'ha regalat la meva tieta de lluny!

Tot i fer aquest esmorzar al migdia... No us penseu que no he dinat...

Ah! I un cop calmada, la mama m'ha donat un bonic conte que m'ha fet arribar la Bruna, l'Arlet i els seus pares. Va de pessigolles!! Que bé que m'anirà aprendre de les pessigolles!! Que bé que ens aniran a tots...

De tot el dia d'avui només n'hem tret tres coses bones: el menjar, que he pogut veure l'Alba al passadís quan em portaven a quiròfan i els resultats.

El menjar: avui he enllaçat l'esmorzar, el dinar i el berenar.

L'Alba: després de molts i molts dies, massa, he vist l'Alba. Encara que només hagi estat un momentet. Ha estat molt màgic. Em mirava tota l'estona a mi. Només tenia ulls per a mi tot i haver-hi la mama que des del dia abans no l'havia vist. Jo anava amb mascareta però crec que m'ha conegut. El que hi ha entre germanes és molt fort. I crec que això que ens està passant ens unirà molt. Entre les dues hi haurà la força de l'amor que ningú ens podrà trencar. Com l'Elsa i l'Anna de la Frozen.

Els resultats: sembla ser que no acabo de remuntar per la químio que m'ha deixat a zero. En principi no és per infiltració de malaltia. Això són bones notícies. Així que m'han posat una medicació perquè m'ajudi a acabar d'arrencar. I si és així, la capitana del meu petit vaixell m'ha dit que dormiríem uns dies a port potser... Enlloc es dorm tan bé com a casa. A veure si és veritat!

Doncs res, a dormir i a descansar. I com molt bé diu l'Aina... Vaig a posar a dormir el monstre vermell que porto a dins per veure si demà es lleva verd o groc!

Una petarrufa,

Abril

Canvi de camerot

5 d'abril de 2016

Avui al matí ens han fet canviar de camerot. Hem passat d'estar a la suite de cambres de transplantaments a estar en un petit camerot de planta. Això té les seves pegues i les seves avantatges. Una de les pegues és que ja no tinc l'Emma i la Sònia d'infermeres. Què voleu que us digui... M'inspiraven molta confiança i ens intercanviàvem endevinalles. També teníem un camerot súper gran que m'anava molt bé per moure'm i no estar sempre al llit. Tenia un escriptori on treballar... El meu nou camerot és molt més petit. Però molt. Però la gran avantatge és que els papes poden estar els dos amb mi sense problemes. Els avis també. Aquí em ve a veure la Gemma, una noia d'arteràpia que em fa fer coses súper xules. Vénen a fer musicoteràpia, Pallapupes... O sigui que, tot i l'aïllament que tenim, estic més entretinguda.

Per cert, sabeu qui m'han acompanyat de nou al meu nou camerot? Doncs els meus monstres de colors i la foto de l'Alba.

Sabeu a qui he vist avui al passadís quan em pujaven a planta amb la camilla? Doncs a la meva germaneta! Sí, a l'Alba!!! I que gran que l'he trobat... I que rossa!! Que guapa... Em sembla que ella no m'ha pas conegut a mi. He canviat tant en tan sols quinze dies... Pobreta... S'enrecordarà de mi? És que ja fa dues setmanes i mitja que no la veia!! I els pocs dies que vaig estar a casa poc la vaig mirar perquè em trobava tan malament... Que només volia dormir. Pobre... Alba! Prepara't que hem de recuperar el temps perdut, eh?

Avui a les meves analítiques semblava que hi havia una mica més de moviment. Potser aquesta plugeta ha anat bé per despertar-les! Les plaquetes s'han mantingut i els neutros tornen a estar a 200. Són misèria, però almenys hem recuperat els 100 que havia perdut. Ah! I els leucos també han recuperat una mica. Tot i així continua el pla que ens van dir. Demà punció i químio intratecal. Veurem si em costa remuntar pels efectes de la químio o perquè s'han colat més bitxets de malaltia. Esperem bones notícies. 

I si demà al matí em fan punció, sabeu què vol dir això? M'hauran d'adormir. I em sortirà el monstre de la RÀBIA un munt de vegades. Amb la gana que tinc jo... Em faran estar un munt d'hores sense menjar. Que preparin sacs de paciència els papes... La necessitaran! És que la cortisona fa sortir el mal caràcter i la gana. I tot barrejat és un monstre de la ràbia gegant.

Així doncs, a descansar que he de remuntar sigui com sigui.

Una petarrufa,

Abril

Pujant el Pedraforca amb dopatge de sang

4 d'abril de 2016

Quin matí el d'avui... Sort que el dia l'hem acabat millor!!

No és que m'hagin fet res de l'altre món, però m'han enredat força i jo m'he fet sentir. Segur que, com a mínim, m'han sentit tots els nens de l'hospital. Pobres infermeres.... Les dec haver deixat ben sordes. És que avui tocava canvi d'agulla. Despunxar-me i tornar-me a punxar el port-a-cath. Prou els cridava que em deixessin en pau, però de res ha servit. Ara bé, m'he quedat tan a gust quan els he tret la llengua...

Aquesta mala lluna m'ha passat quan m'han portat el dinar. És que tinc tanta gana... Se m'escapa la gana!!! Aixxx aquesta cortisona.... A part de sommiar amb el menjar ja m'està deformant aquella carona que jo tenia. M'estic transformant. Tota jo m'estic inflant. Sobretot la cara. Entre aquesta inflor i el new look dels cabells semblo una altre. Els papes em miren amb una carona... Però sabem que això, ara mateix, és el que menys importa. Tirar endavant és el que compta. I perquè això passi primer m'ha de passar tot això. Quan d'aquí a quinze dies deixi la cortisona esperem que, poc a poc, vagi tornant a la meva carona.

Però avui sí que m'ho he passat bé. Quan ha sortit la mama a dinar i ha entrat l'àvia, sabeu a on hem anat? De mentida, eh? Doncs al Pedraforca. És que d'imaginació no me'n falta pas. Al contrari. Doncs sí, hem fet el teiatre que tant m'agrada. Avui tocava excursió al Pedraforca! Com que a l'Àvia li agrada tant la muntanya... I mira que ens n'han passat de coses!!! Se'ns han rebentat les rodes del cotxe, quan érem dalt ens hem deixat el dinar, hem hagut de tornar a baixar... I ben carregats!!! I feia un sol... Que és clar, jo amb la meva closca al descobert... He hagut d'improvisar una gorra i una crema solar amb les poques coses que em deixen tenir aquí al camerot. I tot això ho hem fet mentres m'estava passant una bossa de sang! Per això tenia tanta energia per pujar i baixar el Pedraforca...

Tiet Albert i tieta Carme, prepareu-vos que vaig forta! Per cert, moltes gràcies per estar tan aprop meu avui. No ens hem vist però us he sentit tan a prop... I tieta... Gràcies per les kitties que tan poc t'agraden...

I després de dinar hem fet el cine de cada dia amb la mama. Frozen on fire!! Quan vulgueu us canto les cançons!!!

I com que aquella sang m'ha donat tanta energia, no he parat de fer feines. Retallar, pintar, enganxar gomets... Fins i tot quan han arribat els avis. Treballava fent teiatre!!!

Per cert, avui el meu pentinat invisible era el de l'Elsa amb una goma de la Kittie.

Però ara al que toca. Avui els meus neutròfils s'han ben desorientat. En comptes de pujar han baixat. La meva doctora ha decidit que dimecres em farien una punció per veure què és el que passa. Si no pugen per efecte de la químio em posaran unes injeccions perquè aquests espavilin.

Si no pugen perquè s'esvera la malaltia... Doncs més tractament amb químio. Aixxx esperem que no sigui això....ja n'hi ha prou!!!

Tot i així, igualment em posaran químio intratecal aprofitant que m'han d'adormir.

Nosaltres que teníem l'esperança de dormir a casa a principis de setmana... Em moro de ganes de veure l'Alba. Ja tinc una foto seva al meu camerot... Però tinc ganes que m'enredi!!!

A veure si la pluja que ha de venir fan sortir els neutros d'una punyetera vegada.

Una petarrufa

Abril

Pentinats invisibles

3 d'abril de 2016

Avui hi ha hagut canvis dins el meu camerot. Us informo que, ara sí, de nou sóc la grumet del meu vaixell. L'autèntica grumet. 

Aquest matí hem tingut sessió de perruqueria. Feia dies que quan la mama em pentinava em queien un munt de cabells. Al final ha estat inevitable. Me'ls han hagut de tallar. Més ben dit, rapar. 

Els papes els feia cosa, pobres, quina cara que hi posaven... Però jo m'ho he pres força bé!! Fixeu-vos que els feia broma dient que sort que aquests xaropets em feien caure els cabells i no les cames... Que els cabells tornaran a créixer i les cames no que ho farien...!! Ells han rigut, però em sembla que no els ha fet massa gràcia... És curiós que una cosa tan simple i externa com aquesta afecti tant als adults... N'han d'aprendre tant els grans dels nens... 

De fet, quan hem acabat, li he demanat a la mama que em fes una trena invisible. Volia un pentinat com el de l'Elsa. Però invisible i molt més còmode. I li he dit que només me'l podrien veure els intel.ligents. I així hem passat el dia, rient. Quan entrava algun metge o infermera els preguntàvem si veien un pentinat i quin era. Quan marxaven, rèiem i dèiem si eren intel·ligents o tontorricos que dic jo. 

De fet, ben pensat, aquest pentinat és ben còmode. Prou suavitzant, prou tirar cabells, prou pentinar... I fresquet!!! Ara que la meva tieta de lluny... M'ha comprat un parell de gorres que ja tinc ganes de veure-les!! 

I parlant de la meva tieta de lluny! Avui ens hem vist!!! Feia tant que no ho fèiem...! Això sí, jo dins del meu camerot i ella a no sé quina part del món està ara. És que no para! Ens hem vist per l'ipad i ha pogut comprovar que sóc el monstre de la gana!!! Tot el dia estaria menjant per culpa d'aquest coi de xarop que m'infla tant i em fa venir tanta gana... Sort que d'aquí a quinze dies, si tot va bé, ja me'l treuran! 

Pel que fa les meves analítiques, continuen igual. No hi ha manera que els neutros espavilin i agafin embranzida. Esperàvem poder anar a casa dilluns però crec que encara en tenim per uns dies. A veure si amb aquesta pelada s'espavilen una mica...! 

Una petarrufa invisible, 

Abril