Quants dies sense escriure res. Ja devíeu pensar que me n’havia oblidat… Doncs no. El que passa és que entre tractaments, visites als hematòlegs, a l’otorrino, i tota la feinada que tinc a jugar a casa i a fer els meus exercicis per enfortir les meves cames i braços… és que no he parat!!! És que una setmana a casa passa molt més ràpid que una setmana a l’hospital, i mira que els papes diuen que les hores són les mateixes….
Anem per parts. Les meves analítiques sembla ser que comencen anar per bon camí. Els leucos i l’hemoglobina han pujat per sí soles. Les plaquetes han baixat, però molt més a poc a poc. I els dos exèrcits de bitxets sembla ser que els he vençut! Ara creuem els dits que no tornin…
A les nits continuo amb els meus malsons i amb el dormir malament. A més a més, els sorollets han tornat i els papes estan molt nerviosos. Fins i tot, a la nit, vénen de puntetes a la meva habitació i em graven com respiro. Tenen una por que m’hagin de tornar a posar la tràqueo… Jo espero que no perquè ho vaig passar molt i molt malament. Divendres el meu otorrino va escoltar els sorolls i li va semblar que torno a tenir poc espai per passar l’aire al respirar. Dimarts em tornaran a fer aquella prova tan empipadora per mi, la fibroscòpia, per tal de veure com ho tinc tot plegat. Mentrestant els papes continuen fent-me les cures i jo, és clar, plorant. Però cada vegada menys.
I a casa… hi estic tan bé!! Jugo tot el dia, pinto dibuixos, enganxo gomets, faig els meus exercicis, menjo amb molta gana els menjars que em fa la mama… i qualsevol, cosa em fa riure. Només em faltaria dormir bé…
Una petarrufa,
Abril
