Dia + 86

23 de febrer de 2013

Quina setmaneta… Només faltava això: Virus positiu!!!! Ara cal desactivar-lo de seguida!!!

Tan bé que anàvem i finalment la doctora ens va trucar a casa que un virus que té un nom ben estrany, Epstei Barr, havia sortit positiu. Buff! Teníem una por que això fos molt greu i que haguéssim de passar una bona colla de dies a l’hospital… Per sort, per matar aquest bitxo en un principi havíem de fer un tractament urgent a l’hospital de dia. Ara bé, caldria paciència perquè aquest durava moltes hores.

Ahir a les nou del matí ja érem a l’hospital i no en vam sortir fins a mitja tarda!! Jo ja em pensava que se’m quedaven allà… Després de punxar-me,  em van haver de donar una premedicació perquè la medicació se’m posés bé. Entre altres coses em van donar un munt de cortisona!!! Ostres!! Encara m’inflaré més… Després em van passar la medicació. Primer molt a poc a poc i després l’anaven pujant de mica en mica. Cada deu minuts m’havien de mirar les constants, la pressió, la febre, mirar si em posava vermella, si estava irritable… Com volien que estigués si no irritable… És que ja n’estic farta de tanta medicació i punxades, i visites als hospitals… A veure quin dia s’acaba tot això…

I és que era tan forta la medicació… però més forta sóc jo perquè la vaig acceptar molt bé. En les següents analítiques veurem si ja l’hem matat del tot. Si no, haurem de repetir el tractament...

Mentre estava a l’hospital de dia amb la medicació em van venir a veure uns pallassos. Pobres… cantaven tan malament… cantaven la cançó d’un peixet al fons de l’estany i quasi ni la reconeixia… M’agrada més com me la canta la mama. Com que no em va agradar gens, no vaig parar de fer-los llengotes!!

Ara em donen uns dies de festa d’hospital. Dimarts hi tornarem a fer analítica i visita. A veure…

Tot i així torno a estar una mica neguitosa. Això d’anar tant a l’hospital i que em remenin i em punxin… què voleu que us digui, no m’hi acabo d’acostumar…

Una petarrufa

Abril

Dia +83

20 de febrer de 2013

Aquests dies els papes estaven una mica nerviosos. M’havien de fer una altra punció a l’esquena amb químio i unes proves per saber si havia fet net de la malaltia. Els resultats de les analítiques són molt i molt importants, però els papes no respiren una mica fins que no saben els resultats d’aquesta prova.

Dilluns vam anar a l’hospital i em van passar plaquetes una altra vegada, i dimarts, abans d’adormir-me i punxar-me, em van tornar a omplir de plaquetes. Es veu que n’havia de tenir moltes perquè sinó podria ser perillós i tenir una hemorràgia. Així doncs,  un munt d’hores a l’hospital.

El dimarts, però, jo estava molt tranquil.leta i, mentre em passaven les plaquetes i la medicació, estava molt contenta ensenyant el meu joc d’animals a les infermeres. Ah! i també les vaig punxar a totes. Em van donar una xeringa ben grossa i jo les vaig curar a totes!!

Quan em van portar a la sala de cures on m’havien de punxar, em vaig posar a plorar tot i estar als braços de la mama. Però quan vaig veure a entrar el metge…. Uix! Vaig callar de seguida!! I és que era tan, tan alt… i gros!!! Mai havia vist un home tant alt!! Era com el gegant del pi però aquest  era el de les xeringues!!!!

Quan em vaig despertar em van fer estar una hora estirada i sense moure’m perquè tota la medicació que em van posar a l’esquena es repartís bé per tota l’esquena i el cap. Després em van deixar beure una miqueta de llet i em vaig tranquil.litzar una mica. Feia tantes hores que no havia menjar res de res…

Abans de marxar de l’hospital una de les doctores de la tripulació ens van donar un dels resultats de les proves. El líquid del cap havia sortit net de leucos!! Això és una molt bona notícia! Els papes van respirar una mica. Ara només falta saber si queda resta de malaltia a la medul.la. Aviat sabrem els resultats. Esperem que tot estigui bé!! M’ho mereixo perquè estic fent molta bondat!

Aquesta vegada a la tarda no vaig vomitar. Això sí, estava molt xafada i només volia estar als braços de la mama.

Avui les doctores han trucat a casa i han parlat amb la mama. Quan parlava amb la doctora feia una cara… Es veu que en l’última analítica que m’havien fet ha donat un positiu d’un virus que té un nom molt estrany. Demà em tocarà anar altre cop a l’hospital a fer una altra analítica per confirmar si aquest virus em surt positiu. Si és així, divendres hauré de tornar anar a l’hospital a fer un nou tractament i, possiblement, hauré d’ingressar. Ostres… no vull  tornar a dormir a l’hospital… tinc molta feina a casa a jugar amb els meus titelles, a pescar els peixets… Esperem que surti negatiu!!!!

Aquest migdia ha arribat una carta per a mi. La mama me l’ha llegit i s’ha emocionat i tot. Era del Jordi, un molt bon amic de la tieta de lluny i del tiet David. I ara també amic meu. És el noi amb el qual vam córrer la Mitja Marató a Granollers per a recaptar diners per la investigació del càncer infantil. M’ha enviat una carta preciosa, el seu dorsal i el buff perquè els papes me’l guardin dins la capsa de records que em fan per quan sigui gran.

Gràcies Jordi!!!!

Una petarrufa molt forta i esperem que els resultats de la medul.la i del virus siguin molt bons!!!

Abril