14 novembre de 2018
Aquest mes he tingut més visites del compte.
Primer visita a la Vall d’Hebron. Quins records... bé, més aviat els records són dels papes perquè jo no recordo pas res de res. Però m’agrada que m’ho expliquin. Allà hi tenim part de la nostra
vida. Moments molt dolents però, per què no, també moments bons. No sé si la senyora Fideus encara treballa fent aquella sopeta que jo volia menjar a totes hores...
El cas és que m’han fet anar a dos dels especialistes que et fan anar quan et canvien la sang. Quan et fan el que els papes i els metges en diue transplantament de medul.la òssia. Un transplantament de medul.la òssia és una cosa d’alt risc. Encara que tot vagi anar bé, et poden sortir complicacions i efectes secundaris a llarg plaç. I això s’ha de controlar molt temps.
Primer vaig anar el pneumòleg. Quin nom tan extrany, no?
Doncs aquest doctor el que volia veure és si els meus pulmons havien quedat efectats d’alguna manera. Per mirar-me’ls em van fer un joc de bufar espelmes. Em van posar una pinça al nas i em van fer bufar fort i fort amb un tub a la boca per veure si apagava les espelmes que hi havia a l’ordinador. Primer em va semblar divertit i tot, però em van fer bufar tant que... què voleu que us digui... si després de bufar les espelmes no tinc pastís... ja no m’agrada tant.
Em van dir que tenia bona bufera però que em costava agafar aire. D’aquí uns mesos hi hem de tornar per veure si el problema és que no vaig fer prou bé la prova o és que, com temen els papes, tinc poc pas d’aire al coll degut a la traqueostomia que em van fer de petita. Veurem...
Després va ser el moment de veure com estava el meu cor. A veure com havia aguantat tanta canya al llarg d’aquests anys. Em van connectar tants cables... semblava que m’havien de carregar la bateria! Prou plena que la tinc!
Després vaig poder veure el meu cor per una pantalla. I... sort que era de color blaugrana... l’avi ja
pot estar content.
A part d’això, tot estava perfecte. El meu cor és fort com un roure! Caldrà anar revisant-lo al llarg dels anys, però en principi tot es veu normal.
Avui he hagut d’anar al control mensual i la transfusió de gammaglobulines. Que avorrit que és això d’estar- me tantes hores al llit de l’hospital. Però... no em queixaré pas. Comparat amb que he hagut de passar... això és res. El que passa és que no hi ha manera. Com sempre us he explicat. És entrar a l’hospital i enganxar-se com una gran paparra el monstre de la ràbia. Ja no sabem com gestionar-ho. Fem feina de l’escola, juguem a jocs, a nines, fem braçalets, mirem pel.lícules... però res no em serveix. Sempre el mateix. Suposo que la premedicació que em donen no hi ajuda gens. Una d’elles fa venir son i jo em resisteixo a dormir. Pot ser perquè tinc por del que em puguin fer i ho vull controlar tot? No ho sé. La mama diu que dins de les gammaglobulines m’hi posen gotetes de malhumor que em van entrant a poquet a poquet i que al cap d’una estona la ràbia ha de sortir d’alguna manera. En fi... mirarem de porta-ho millor...
De totes maneres, els resultats continuen igual. Els limfos B no es disparen però tampoc treballen del tot bé per això continuo necessitant les gammaglobulines. Ara bé, ara ve la notícia important... finalment, i després de sis anys i mig, puc deixar de prendre’m un antibiòtic. Justament el que menys m’agradava! Sabeu què vol dir això? Que els meus limfòcits T ja treballen amb tota normalitat i que ja poden anar sols. A veure si n’aprenen els limfòcits B... si aquests ja volen sortir... com a mínim que es posin les piles! Això sí, però, que es comportin i no es transformin en bitxos que m’embruten la sang. Ara ja n’hi ha prou.
I el mes vinent ja tocarà passar per quiròfan per mirar-me millor la meva fàbrica de sang.
Una petarrufa,
Abril
