Dia +604

25 de juliol de 2014

Ostres!!! Us havia d'escriure ahir però he estat un parell de dies toveta i fins ara no he pogut fer-ho. No us espanteu, estic bé.
El que passa és que dijous vaig haver d'anar a l'hospital i, a part del control, em van posar més vacunes. Aquesta vegada m'han fet força reacció i he passat la nit molt enfebrada i amb nàusees. A més a més m'ha sortit una granisa per tot el cos. Esperem que tot sigui per les vacunes!! Tot i així, amb xaropet màgic i amb mimos dels papes, tot passa. Res a veure amb els efectes secundaris de la químio!!! No us preocupeu que estaré la mar de bé ben aviat.

La doctora em va dir que feia molt bona cara. Que havia crescut una miqueta i que les meves analítiques estan molt bé. I m'han donat un munt de dies de vacances!!! També m'ha dit que ja podia sortir més i fer una vida més "normal" de mica en mica. És que he estat tan bé aquests dies... I com m'agrada trobar-me bé!!! És genial!!! Quina sensació tan fantàstica!!! Sense mals de panxa, ni a les cames, ni a la pell.... Trobar-se bé... Simplement és genial!!! I com que em sento així de bé no paro al llarg de tot el dia.

M'encanta jugar al parc i veure als nens jugar, encara que sigui amb una mica de distància i fent aquelles aterrissades que et peles el nas i els genolls.
M'encanta passejar amb el meu súper tricicle que em va regalar el meu cosinet Ferran.
M'encanta fer petites excursions amb els papes.
M'encanta sortir a passejar amb els avis i veure els nens que hi ha al carrer.
M'encanta tenir la tieta de lluny ben a prop.
M'encanta fer concerts als papes i avis.
M'encanta dirigir una orquestra.
M'encanta anar a sopar a casa els tiets.
M'encanta banyar-me a la meva piscineta.
M'encanta fer una sessió de fotos amb la meva tieta Carme i tiet Albert.
M'encanta tenir el papa a casa i jugar amb ell.
M'encanta la visita de la Marta i el Gerard amb tooots els cosins!!!
M'encanten les celebracions familiars.
...
M'encanta trobar-me bé!!!

Una petarrufa,
Abril

Dia + 600

21 de juliol de 2014


Sí, sí! Ho heu vist bé!! Ja porto 600 dies amb la meva nova medul.la!!! Si mirem enrere... He fet molt i molt camí. Tot i així, tot i que cada dia puc fer més coses, encara cal anar amb molt de compte ja que queda molt camí a fer. Fa molts dies que no teníeu notícies meves, oi? Doncs això és molt bona senyal. Fa tants dies que no vaig a l'hospital ... Però avui no us vull parlar ni d'hospitals, ni d'eich, ni de leucos, ni de punxades...

Avui us vull explicar dos dies fantàstics que vaig passar amb els papes. La meva primera SORTIDA. Dos dies a Andorra. Dos dies fora de casa. Una nit lluny del meu llitet però res de llits d'hospital!
Tot i que el papa hi va anar a treballar, els tres vam disfrutar molt. Jo descobrint moltíssimes coses i els papes veient com disfrutava de la VIDA. Per uns moments es van sentir uns pares "normals". I en alguns moments fins i tot diria que es van oblidar de la maleïda malaltia. Tot i així us he d'explicar que quan vaig entrar a l'ascensor de l'hotel no ho veia gaire clar. Vaig agafar-me fort al coll del papa i fins i tot em vaig posar a tremolar. Fins que no vam entrar a l'habitació i vaig veure que no hi havia aquells llits de baranes, ni bombes de medicació.... No em vaig relaxar. Després ja em va passar. Vaig entendre que allà no hi havia bates blanques. Érem els tres junts a punt de passar dos dies inoblidables.

I així va ser. M'ho vaig passar tan bé... Després d'una llarga migdiada vam anar a escoltar el concert de l'Orquestra de Cambra d'Andorra, l'Orquestra que toca el papa i que tantes vegades la mama m'havia dit que aniríem a escoltar. La mama no tenia clar si aguantaria el concert però com que era a l'aire lliure...podíem marxar en qualsevol moment. Però... I per què no l'havia d'aguantar? Em vaig quedar embobada escoltant aquella magnífica música que sortia dels instruments de corda . Quina meravella!! I el meu papa era allà... Jo no el parava de mirar. Fins i tot em vaig posar a ballar suaument en alguna d'aquelles músiques. Ah! I a més sabeu a qui vaig veure? El Pep dels Minairons!!! Que bonic... I per si no n'hi hagués prou, el Gerard, en nom de l'orquestra, em van dedicar el bis. Fa dos anys ja me'l van dedicar però jo estava molt malaltona ingressada a l'hospital. Aquesta vegada sí. Jo era allà, disfrutant de la música de l'orquestra.

Però això no és tot. L'endemà al migdia, en una altra plaça d'Andorra, l'orquestra va fer una
"performance" i la gent que passava per allà podia dirigir-la. Doncs quan la Teresa de l'orquestra em va dir si volia sortir a dirigir l'Orquestra del papa, jo no m'hi vaig pensar dues vegades. I tant que sí! I tota decidida vaig agafar la batuta i em vaig posar a dirigir un fragment de la petita Serenata nocturna de Mozart. Quasi res!!! Els papes no s'ho podien creure veure'm a dirigir allà a davant de tothom. Sense vergonya. Com si ho hagués fet tota la vida !! Però és que un dia que sortim.... Ho he d'aprofitar al màxim! Mireu si ho vaig fer bé que, un cop acabada la música, vaig aplaudir als músics i vaig saludar. Llavors la gent es va posar a riure. Encara no sé per què! Els papes sempre diuen que si t'aplaudeixen has de saludar. Doncs això és el que vaig fer. Saludar.

Ara a esperar a dijous que tinc una altra sortida. Aquesta vegada, però, a l'hospital. I tocarà altra vegada punxades!! Però ara no cal pensar-hi. Encara em queden uns dies per anar a passejar, banyar-me a la piscineta de casa...

Una petarrufa,


Abril