26 d'agost de 2015
Uau.... Quants quilòmetres que he fet... Quin viatge tan llarg... I sembla ser que ja es veu terra ferma!!! Bé, diria que ja hi sóc perquè tot el que he viscut aquest darrer any ha estat increïble. La paraula NORMALITAT ens ha envaït. Escola, amics i amigues, família, vacunes, sortides, piscina...i no parar en tot el dia!! Així clar que, després de tres anys i mig, dormo com un tronc a la nit!!! Feia moltíssim que no us deia res però... És que la normalitat és això... Fer el que fan tots els nens a la meva edat. No hi havia cap novetat. He acabat tot el curs de P3 com una campiona. Cap bitxo ha volgut saber res de mi. He aguantat tots els virus que han passat. Això sí, encara amb força medicació preventiva. A finals d'octubre tenim visita amb la meva doctora i, com que aquest mes em posaran l'última dosis de vacunes, esperem que em puguin treure tots els xaropets. Ai... Que em sembla que encara els trobaré a faltar... Després de prendre'n tants durant tres anys i mig...
Doncs sí, aquests 1000 dies són una fita molt important. 1000 dies que us he tingut al meu costat. És per això que penso que avui és un bon dia per a tancar aquest blog que tan i tan m'ha ajudat a mi i als papes. Tenir-vos aquests anys al nostre costat ha estat un REGAL. I aquest blog és un gran regal per a quan jo sigui gran. Llegir totes les aventures d'aquest llarg viatge ple d'entrebancs però amb tots els comentaris que m'heu anat dedicant per tal que no em rendís, serà un gran regal pel dia de demà. Tenir-vos al meu costat ha estat la millor medicina per arribar a on sóc. N'estic convençuda! Gràcies papa, mama, avis, tiets, cosins, amics i amigues, companys de batalla.... A tots us dec tant....
I parlant de regals.... I quina millor manera de tancar una etapa i començar-ne una altra que una bona notícia? Doncs en tinc una de molt bona. El millor REGAL que els papes em podien fer. Des del dia 12 de juliol m'he convertit en germana gran. Sí, sí. Com ho sentiu! Va néixer la meva germaneta Alba que me l'estimo amb bogeria. I ella a mi també. Tant que fins i tot em va donar la sang del seu cordó umbilical per tal que si fos compatible i mai em tornés a posar malalta, ella em pugués ajudar. Però... Això no passarà!! En aquesta nova etapa que comencem tot anirà bé. Tot ha d'anar bé! M'ho mereixo. Ens ho mereixem. No creieu? Tenir l'Alba a casa ha estat com si entrés aire fresc i pur a casa. Tot i les grans pors que tenen els papes ( se'ls nota amb les cares) ha fet que ens oblidéssim tots una mica de tot el que hem passat i ens obligués a mirar més endavant que no pas enrere. Alba, no saps pas que contenta que estic de tenir-te al meu costat... Tal i com et deia a la cançó que et vam fer amb els papes, jo seré estaré al teu costat i t'estimaré moltíssim!!
Doncs res més. Esperem no haver de reobrir mai més aquest blog i desitjar tota la sort i valentia del món a tots aquells petits valents com jo i un fort petó a aquelles estrelles del cel que brillen d'una manera especial. Sempre, sempre, pensaré en ells. Així com aquest blog ha anat molt bé per a mi i als papes, esperem que també hagi servit perquè tots els qui ens han llegit aprenguin a valorar una mica més la SALUT i tot el que comporta. I també a sensibilitzar en donar sang i medul.la. Jo segur que sempre ho tindré present. Donar vida en vida ha de ser tan especial...
I per acabar avui vull dedicar l'última petarrufa del blog a una persona molt i molt especial. Gràcies a ella avui puc tancar el blog per començar aquesta nova etapa. El meu àngel de la guarda que, tot i ser dels Estats Units, el tinc tant a dins meu... Sempre, sempre pensaré en ella. GRÀCIES per donar-me la segona oportunitat de viure!
Abril
