17 de maig de 2017
Dia d'hospital. Avui sí, ja tocava. Control mensual amb la transfusió de gammaglobulines perquè continuï sense agafar cap bitxo dels que volten per l'escola. Continuem amb l'analítica bona i, sobretot, sense cap limfòcit B. Això són molt bones notícies. Els poquíssims CARTS que tinc van fent la seva feina. Ja portem 11 mesos amb aquesta poció màgica que em van posar a dintre meu. Ja cal que els cuidi perquè si ara els papes pateixen d'allò més... no vull ni pensar com ho portaran el dia que ens diguin que ja no tinc CARTS i tornin els limfocits B. De moment cada vegada que ve la doctora, fins que no ens diu que no hi ha limfos B, els papes estan tensos, tensos. Després es miren, fan un gran sospir i agafen forces per a afrontar un mes més. I és que jo, perquè encara no entenc ben bé què vol dir tot això que parlen amb la doctora, però pel que veig i noto als papes, és una cosa difícil de portar. Una angoixa constant que va et va oprimint per dins i fa que sovint els nervis et facin perdre l'alè i les forces del dia a dia. Pel que veig, és molt difícil de portar. És una càrrega que ningú es pot imaginar si no és que està passant pel mateix. Però sé que els papes són forts i no em fallaran. Jo no ho he fet, doncs ara els toca a ells demostrar-me que poden ser optimistes i mirar endavant tot i que sigui difícil. Però que no ho veuen que jo estic a tope? No se m'acaba mai l'energia! Tinc ganes de menjar-me el món i esgotar a tothom que tinc al voltant.
Ara bé, el que no porto gens bé són els dies que estic a l'hospital. Aquests dies em transformo una mica. De dins meu comencen a sortir aquells monstres de colors que fa un any els tenia constantment al costat. La ràbia, la por, l'alegria... uns surten més que els altres. Això sí, sempre embolicats sense saber com sortir i posar-se a lloc. I mira que els papes estan tota l'estona per a mi. Intentant fer-me passar les hores de la millor manera possible. Que si jocs, que si fer feines junts, que si pel.lícules.... i a més a més sovint tinc a l'habitació voluntaris que volen jugar amb mi, els Pallapupes que em volen fer arrencar somriures quan no en tinc ganes... però no sé què passa, que, ho reconec, estic insuportable. Estic enfadada amb tothom i em mostro esquerpa i enfadada. I és que no sóc gran per entendre ben bé el que passa però tampoc tan petita i ja intueixo nervis dels papes i... què coi! Totes aquelles bates blanques que, tot i que es volen fer els simpàtics, sé que no m'agrada que em remenin. Que preferiria ser a l'escola amb els meus companys. I encara em pregunto... i per què jo? Per què he de ser jo qui passi per tot això? Una altra vegada? Doncs NO. I per això que si em veiéssiu a l'hospital, coneixeríeu una altra Abril.
Sort n'he tingut avui del joc de pensar que m'ha deixat l'Aloma i de les partides de l' Oca que he fet amb uns nois voluntaris... Ah! I abans de marxar, he pogut fer les meves primeres baixades amb un súper tobogant que hi ha dins l'hospital. I que bé que m'ha anat per a deixar tots els mals rotllos a l'hospital i tornar a casa una mica més calmada... Ara tinc quatre setmanes per endavant abans no em facin el nou control. Aquest sí que tornarà a ser un bon examen. Els resultats s'envien a Philadelphia. Ja serà la punció de l'any! Un pas important que esperem que tot segueixi igual i ens diguin 0 limfos B i 0 malaltia. Les dues paraules desitjables.
Una petarrufa,
Abril
