I que bé que s’hi està a casa!! Ja portem molts dies sense trepitjat l’hospital. I em sembla que encara ens en queden uns quants…
Estem esperant que les meves doctores de la bata blanca ens truquin per si han trobat un dia per anar a quiròfan. Aprofitaran per a fer-me una prova al coll i per a fer la famosa PROVA de l’any de transplantament. Uauhhh!! Aviat farà un any que vaig entrar en aquella mena de camerot per reemprendre un viatge ple de pors, neguits, incerteses… Encara ens queda molt per arribar a bon port, però hem fet molt camí! Un any i mig lluitant aviat està dit!!!
Continuo sense tenir gens de gana i vomitant moltes vegades allò que, amb esforç, m’ha costat tant entrar. La mama ja no sap què fer-me per menjar!! Això sí, una cosa que sovint em ve de gust és la vainilla que hi ha dins d’uns gelats petits que tenen els papes. Almenys, quan vomito, si em menjo una mica de gelat de vainilla… és un làctic i calòric, que és el que ara necessito… És que prendre tanta medicació amb la panxa buida… als papes no els fa gens de gràcia!!
Quan els avis em van veure amb aquell vestit… van riure molt. Ai coi… no sé pas què els feia tanta gràcia… Jo només els volia fer un petit concert que, amb els papes, feia dies i dies que estàvem assajant…
Ostres!! I també ens vam passar dues tardes fent panellets!!!Que bé m’ho vaig passar i quina cuina tan bruta que vam deixar… A mi el que em va agradar més va ser posar els pinyons i les ametlles. De vegades apretava tant que els deixava ben deformats. En van sortir tants… i es veu que ens van quedar boníssims. Llàstima que jo no en puc menjar perquè porten fruits secs…
A veure si ben aviat us puc explicar més novetats.
Una petarrufa,
Abril
