Dia + 475

18 de març de 2014


Avui tinc un munt de coses per explicar-vos, i totes elles importants. En una setmana han passat moltes coses.

Primer de tot… doncs que dijous passat vaig haver d’anar a Urgències a l’hospital. Com que el papa treballava, m’hi va portar el meu tiet Albert. I sabeu per què? Doncs el dia abans caminant per casa vaig relliscar i em vaig fer un petit esguinç al peu. Pobres infermers de Sant Joan de Déu!!! Vaig fer uns crits quan em van fer les fotos als peus… que els vaig deixar ben sords!! I després pregunten a la mama si era normal que cridés així!! I què es pensen!! Doncs estic ben escarmentada amb les bates blanques… després de tot el que m’han fet … quan m’immoblitzen em recorda a la traqueostomia que em van fer i no puc. Al final, però, no em van enguixar el peu. Només quinze dies sense recolzar el peu a terra, gel, massatges…. Ara que començava a caminar!! però no us penseu, això d’anar tot el dia a coll dels papes i dels avis, que la mama em faci massatges… ja m’agrada, ja…

Diumenge a la tarda va ser el dia del concert. Quina passada!!! Estava ben ple!!! I jo, la Vinyet, la Clara, la Marta i en Cassià… allà enmig de l’orquestra mirant al papa que ens donés l’entrada!! Ho vam fer molt bé tot i que a mi ja em va costar ja arribar al final. És que amb la calor que feia i jo amb la mascareta i els meus problemes respiratoris… m’ofegava i respirava molt malament.


Però al final vam acabar, i bé!!! I tothom aplaudia tant… Va venir tanta gent a escoltar-nos… avis, amics, companys dels papes… fins
i tot el Lluc, el Genís, el Pau, l’Aina… Moltes gràcies a tots per compartir una estona amb la nostra música!

I avui a l’hospital. Aquesta vegada amb l’avi perquè el papa tocava el violí a l’orquestra. Avui, però, les doctores de bata blanca no eren les meves, i això no m’ha agradat gens. M’ha girat el dia i m’han fet posar de molt mal humor. I mira que n’he vist un munt de doctores! Cirurgiana, anestessista, les que m’han fet l’analítica… Així, doncs, ja està tot a punt per a ingressar i treure’m el port-a-cath i fer-me la prova del coll. Ara a esperar que truquin!

Després hem anat al camerot de l’Ivet. El més bonic de tot el vaixell. Jo li he portat un dibuix que li he fet d’uns peixets de colors però… cap de les dues teníem el dia. Jo empipada que només volia marxar de l’hospital i la pobre Ivet, carregada de febre a braços de la seva mama. I això que havia portat els titelles d’en Patufet per explicar-li el conte i fer-li passar una bona estona… Un altre dia petita Ivet, d’acord?

I res més. Ah! sí! Que em va venir a veure l’Aina a casa!!! Llàstima que va ser un vist i no vist perquè havia d’anar a l’hospital….

Avui una forta petarrufa pel meu besavi Miquel que fa uns dies que està envoltat de bates blanques i, m’ha dit un ocellet, que tampoc li agraden gens.


Abril