No estem mai contents

28 d'abril de 2017

Aix els papes.... no hi ha qui els entengui!

Sempre dient-me que he de fer el pipí, que si en faig molt pocs, que si hi he d'anar-hi més sovint, que he de beure més... Doncs aquesta setmana faig un munt de pipins i ja els tinc ben preocupats. Creieu que és normal?  Ja li he dit jo a la mama... doncs no em déieu que havia de fer més pipins? Ara que en faig tampoc ho faig bé? Tampoc esteu contents?

És que la mama em sembla que coneix el meu cos millor que el seu. I quan una cosa no va bé... ai les mames.... Doncs no va trigar ni dos dies en parlar amb la doctora per aquest canvi en la meva rutina. Evidentment als papes ja els van venir les pors i preocupacions al cap. Vosaltres creieu? Per uns pipins ja els salten les alarmes!!! Suposo que és normal. Estan ben escarmentats i qualsevol petita cosa ja els fa posar en alerta. 

La doctora ens va dir que baixéssim a l'hospital per analitzar el meu pipí. No havia de ser res greu però calia mirar-ho. Així doncs, en comptes d'anar a l'escola el divendres cap a l'hospital. Van analitzar-me el meu pipí i, tot i no saber encara tots els resultats d'aquesta prova, tot apunta a un inici d'infecció d'orina. Imagineu-vos. A l'inici i els papes ja sabien que alguna cosa passava... aviat sabran el que em passa abans que em passi!!!! Així doncs, canvi de xaropets i au! A esperar nous resultats!

Aquesta vegada sembla ser una cosa "normal" de qualsevol nena a la meva edat. També tinc dret a tenir coses normals, no? Perquè... a part de les dues leucèmies i els seus efectes secundaris, jo no he tingut res de res!!!

En fi. Vam passar-nos el matí a l'hospital. Però... no us penseu que només em van visitar... vaig fer molt contentes a les meves amigues infermeres de l'assaig clínic. Feia molt temps que em demanaven que em volien veure vestida de ballarina. Doncs no només m'hi van veure sinó que també els vaig ballar una de les músiques que farem al festival de ballet. I no només per a la Cristina i la Mary... si no per a tots els que hi havien, que no eren pocs! Al principi tenia molta vergonya però al final jo ja estava "en mi salsa". Llàstima que no em va veure la Sandra... 

Ah! I el papa no el vaig deixar entrar. El vaig fer esperar a fora. Sabeu per què? Doncs perquè no vull que vegi la coreografia del ballet perquè vull que sigui una sorpresa per a ell. Vull deixar-lo bocabadat el dia de l'actuació. Vull que se senti molt orgullós de mi. De l'evolució que he fet al llarg de tot un any perquè... quan vaig començar a fer ballet estava molt limitada. La cortisona i la quimioteràpia van fer molts estralls i jo anava molt feixuga. Vull que el papa aquesta vegada em vegi a mi a dalt l'escenari i s'emocioni. S'emocioni de la meva força de superació. De veure com la seva petita valenta pot amb tot. De veure com jo disfruto ballant i demostro que amb força i ganes de viure es pot arribar lluny!

Ara a continuar a tope. Que els meus CARTS, encara que estiguin al límit, aguantin i facin la seva feina. El juny m'espera l'escenari. La meva primera representació fent ballet en públic. Per a mi molt important. Demostrar la meva capacitat de superació a mi mateixa i a tots els de casa. Però, sobretot, al papa. Aquesta vegada, però, ell estarà entre el públic. Emocionat. Mirant-me a mi.

Una petarrufa

Abril