Dos anys...

25 de març de 2018 

Avui fa dos anys que els papes em venien a buscar a Cardona. Hi vaig anar d’excursió amb els meus companys de l’escola. Al matí, abans d’agafar l’autobús ja em van fer una analítica perquè la mama tenia una mena de cosa a dins seu que no la deixava tranquil.la. Una sensació d’aquelles que només les tenen les mares. I, evidentment, la mama tenia raó altra vegada. Les coses no anaven prou bé. Al matí, mentre jo estava enmig de prínceps, princeses i trobadors, la mama rebia una trucada dient que en la meva analítica hi havia alguna cosa que no anava bé. De seguida els papes i l’Alba, que només tenia set mesos, van venir-me a buscar per portar-me a l’hospital. I la temuda resposta vam sentir. El monstre tornava a ser dins meu. Em tocava lluitar de nou i guanyar altra vegada la batalla. Fins aquell moment jo era una d’aquelles princeses que tan m’agradava ser. Una princesa de color de rosa. Una princesa dolça, fràgil i feliç. Ara tocava ser una princesa valenta. Una princesa real on l’objectiu era guanyar una i una altra batalla... Ara recordo unes paraules que un dia la mama em va dir. Em van agradar molt. Aquestes les va llegir d’una mama molt valenta que també tenia una princesa que va haver de lluitar molt: 

“Hi ha princeses amb melena, amb cabells llisos, morenes i rosses. Però quan vegis una princesa sense cabell, aquesta míra-te-la bé. Aquestes, a més a més de ser princeses, són autèntiques guerreres. Tenen una fortalesa que no tenen cap més princesa. Tenen el súper poder d’apreciar 

de veritat la vida. Són capaces de recollir els seus pedaços i seguir lluitant una i mil batalles més. Elles no esperen cap príncep blau que les alliberin. Elles s’alliberin soles...” 

Quanta raó... 

Aquí va començar la meva segona batalla. On jo m’havia convertit en la princesa de la trena invisible que havia de lluitar incansablement. Amb l’ajuda de tots els meus soldats ( família i amics) vaig tornar a guanyar la batalla. Esperem que aquesta segona vegada hagi estat la definitiva. Espero haver eliminat el monstre de dins meu per sempre més. 

Recordar això tampoc és dolent. Forma part de la meva vida. Sempre intento recordar-ne la part positiva i, sobretot, veure a on he arribat. Ara sóc aquí esgotant tota l’energia als qui m’envolten. Qui em veu a l’escola em diuen que em veuen una nena súper feliç. I ho sóc. I quan li diuen això a la mama, ella s’emociona i la fan sentir feliç i un xic, només un xic, més tranquil.la. 

L’última visita a l’hospital va anar bé. Les meves analítiques segueixen igual. Estan molt bé tot i que els meus limfòcits B treuen el cap però no es disparen. Cal esperar i veure si és perquè algun CART encara el tinc i treballa o perquè la meva medul.la està tocadeta i no acaba de funcionar. 

Paciència i a esperar. 

Mentres estava enfadada, de morros i de mal humor a l’hospital, va venir la Cristina (la meva infermera dels assajos clínics) i em va regalar una nina pelona d’aquelles tan maques que els beneficis són per els nens amb càncer. Llavors sí. La meva cara va canviar una mica i va fer que 

l’estona passés una mica millor. 

La setmana vinent torno a tenir tractament i visita. Aquesta vegada també tinc visita amb la immunòloga per veure amb més detall com funciona cada cèl.lula de la meva sang. És ella qui decideix si m’he de continuar prenent els xaropets... però, segons em va dir un dia, fins que sigui 

molt gran els hauré de continar prenent. A veure si tot surt bé... 

De moment a tope jugant amb l’Alba. 

Una petarrufa,

Abril