El núvol de la rutina i la senyora "realitat"

2 de maig de 2018

Avui tocava, altra vegada, el tractament de gammaglobulines i la visita amb la respectiva analítica. Tot i les només quatre hores que ens hem hagut d’esperar abans de començar el tractament, que aviat s’ha dit, tot ha anat molt bé. Analítica perfecte i sense cap contratemps, que això ja és molt. Els meus limfos B continuen sota mínim i controlats. Quatre hores esperant a l’hospital donen per molt. Jo, després d’agafar forces amb un bon esmorzar, no he parat de baixar pel súper tobogant de l’hospital, jugant al parc... un no parar! Sort que en aquest hospital ens cuiden tan bé als nens.... És un hospital preciós. I tot pensant per fer-nos l’estada el més agradable possible.

Per als papes aquestes hores d’espera a l’hospital ja és diferent. Si jo em distrec i estic mínimament de bon humor, ja hi tenen molt de guanyat. Tot i així, cada vegada que tornem a l’hospital, és com una mena de tornada a la realitat. Per a nosaltres el poder anar a treballar, a l’escola... vaja, la rutina del dia a dia de tothom, és com estar en un somni. En un núvol. Quan trepitgem l’hospital és com un avís. Un toc-toc que et fa tocar de peus a terra. La nostra realitat. És com si la “senyora realitat” ens anés donant copets a l’espatlla i ens recordés el què hi ha. D’on venim i tot el camí que hem recorregut fins aquí. Entrar a l’hospital és com una mena de despertador que en veure el què hi ha et sona l’alarma i et vénen tota mena de nervis, neguits i pors. Records feixucs però també dolços records. Si després de passar tot el dia a l’hospital sortim amb bones notícies, tots marxem més desperts, més vius i més forts. I amb la nostra motxilla carregada d’energia . Amb ganes de menjar-nos el món, de valorar el que tenim i tornar al nostre núvol de la rutina, almenys un mes més. És que passar per la planta o hospital de dia d’oncologia infantil... no és gens fàcil. És dur pel qui mai hi ha entrat i duríssim pels qui hi hem viscut tant temps. És una sensació extranya: ens fa mal però ens endureix com a persones. Crec que tothom hi hauria de passar alguna vegada. Almenys de visita... Com canviarien els valors de les persones....

Aquesta vegada m’ha fet una il.lusió especial que em vinguessin a veure els Pallapupes. I és que ha vingut a veure’m l’Escaiola! Molt conegut a Artés i papa del Martí, el meu padrí lector! Amb ell hem passat una bona estona rient perquè el meu gosset no li feia cas. Prou ho intentava, però.... ni cas. 

I ara a agafar energia que dissabte tinc una actuació de ballet i, tot i el respecte que em fa, dins la meva motxilla hi porto una gran dosis de força que m’ajudarà a sentir-me lliure del tot. A l’escenari demostraré a tothom fins a on he arribat i, segurament, a algú li saltarà alguna llagrimeta de felicitat pensant en els quilòmetres que he hagut de fer per arribar fins aquí.

Una petarrufa.

Abril