Benvingut estrés

19 setembre de 2018

Porto molts dies sense explicar-vos res. No patiu. Això és bon senyal.

A casa ha arribat aquella mena d’estrés que tant desitjàvem. Les hores del dia a contrarellotge perquè hem de fer 1001 coses. Aquella sensació que el dia hauria de tenir més de 24 hores per a poder atrapar-ho tot i tenir una mica de temps per a “badar”. Aquell anar a “toc de pitu” constant per no arribar tard. La rutina del dia a dia. Les ganes de que arribi el cap de setmana per a poder descansar i fer les mil coses que no he pogut fer entre setmana... L’enveja que tinc als meus amics perquè ells cada dia van a l’escola i jo me n’he de saltar algun per anar a l’hospital. El malhumor dels papes perquè estan cansats de treballar tot el dia. El voler fer moltes coses però no tenir temps de fer-les... 

Tot això és el que passa a casa. El que passa a la majoria de cases. El que fa uns anys haguéssim pagat per tenir-ho. I ara, finalment, ha arribat a casa nostra. 

Hem començat un nou curs. L’he començat amb moltes ganes i amb molta força. A més a més, l’Alba ha començat P3 i a mi ja m’han donat la responsabilitat de germana gran. També vaig al conservatori i a ballet, les dues coses que més bé em fan sentir: cantar i ballar. 

Pel que fa a les últimes visites a l’hospital totes han estat dins la normalitat. Tot segueix igual. Limfos B sense disparar-se. Poquets i controlats. Aquest mes ens toca un munt de visites. Començant pel dermatòleg que, quan vegi les meves cames, veurem què diu. Que jo estigui comptant els dies que falta per anar-lo a veure... alguna cosa vol dir. Només dir-vos que cada dia deixo els llençols del llit tacats de sang... Després vindrà cardiòleg, pneumòleg... Mica en mica anem passant totes les revisions post-transplantament que vam haver de deixar quan va tornar la maleïda malaltia. Espero no haver-les d’aturar més i que, poquet a poquet, em vagin donant l’alta de tot. 

Una petarrufa, 

Abril