Després d’una setmana de descans, altre cop a l’hospital. I
aquesta vegada ha estat d’allò més intensa!! D’aquelles que els papes recordaran…
Ahir control i transfusió de plaquetes perquè encara no hi
ha manera que remuntin i, per fer-me la punció, ja sabeu que en necessito un
munt. Ja ho veieu, estan mandroses…
I avui encara una altra vegada plaquetes i, com ja us vaig dir, m’ha
tocat passar examen. Aspiració al moll d’os i punció medul.lar amb última sessió de
químio intratecal, si tot va bé!!!
Aquesta vegada, però, ha estat horrorós. Si l’última vegada
ja em vaig despertar malament, aquesta…. Buff! M’he despertat cridant i xisclant.
De seguida han fet entrar a la mama perquè em calmés, però no hi havia manera.
Xisclava tota l'estona i tota jo estava tensa. Només feia que corvar l’esquena i
voler-me aixecar. I és clar,
perquè la medicació fos efectiva, havia d’estar ben estirada una hora perquè
aquesta es repartís bé per tot el cos. La veritat és que he vist a la mama uns
ulls d’espantada… Pobre, no em podia calmar de cap de les maneres. Després ha
entrat el papa també, que era a fora i ja patia. I res. És clar, com que encara
no parlo, no els podia explicar el què em passava… Han passat un munt de vegades les
doctores. Al final han cregut que tenia dolor i l'anestesista m’han donat dos calmants.
Després d’una hora cridant i plorant, m’he calmat una
miqueta i m’han pogut portar a l’hospital de dia perquè em recuperés bé. Però
no s’han atrevit fer-ho amb la camilla perquè no es refiaven que em quedés
quieta. Hem baixat amb el cotxet. Aquesta estoneta sort n’he tingut del meu
aMIC MIC que m’ha fet arribar la tieta Montserrat…
Després d’una hora cridant i plorant, m’he calmat una
miqueta i m’han pogut portar a l’hospital de dia perquè em recuperés bé. Però
no s’han atrevit fer-ho amb la camilla perquè no es refiaven que em quedés
quieta. Hem baixat amb el cotxet. Aquesta estoneta sort n’he tingut del meu
aMIC MIC que m’ha fet arribar la tieta Montserrat…
Un cop a l’hospital de dia han tornat a passar les doctores,
m’han explorat i, al veure’m més calmada, m’han deixat anar a casa si tolerava
bé una mica d’aigua i caldo. Buff! Ja ens pensàvem que ens quedàvem a
l’hospital…
I a casa he estat tota la tarda xafadeta i fins i tot he vomitat. Però braços i mimos de la mama i el papa i… a descansar. Avui ha estat un dia per oblidar!! I això que avui celebrava els meus 17 mesos!!!!! Quina manera de celebrar-los, no?
Per cert, sabeu qui em va venir a veure a casa? Doncs la
meva amiga Abril. Sí, es diu com jo i és més espavilada…
Apa, una petarrufa i esperem que els pròxims dies estigui millor i també que
les meves plaquetes espavilin una mica.
Abril
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada