Dia +541

23 de maig de 2014

23 de maig. Sempre recordarem aquesta data. Avui fa dos anys que el que ens deien que era un simple constipat que ja passaria quan canviés el temps va passar a una leucèmia de molt alt risc i amb molt mal pronòstic.
Dos anys que donaven al papa i a la mama una de les pitjors notícies que poden rebre uns papes. Amb tan sols cinc mesos acabats de fer la meva vida penjava d'un fil molt prim.
Però també fa dos anys que vaig decidir lluitar i lluitar al costat dels papes i aferrar-me a la poca esperança de vida que tenia. No podia ser perdre'm les coses tan boniques que m'esperava i veure com teníem a tanta i tanta gent al costat per ajudar-nos a tirar endavant. Metges, família, amics, companys de feina.... Junts ho hem aconseguit. Ha estat llarg però després de dos anys, tot i que amb la boca petita, puc dir que em trobo bé ( tot i els espants que sovint dono als papes). Han estat dos anys molt llargs i durs ple d'entrebancs però avui ja us puc dir que cada vegada em falta menys per a fer-vos una petarrufa en directe a tots aquells que heu estat al meu costat. I és que ahir em van posar les primeres vacunes. Comencem una nova etapa tot i que, com sempre, encara hem de vigilar molt i estar a l'aguait per a qualsevol cosa per petita que sigui.

Ahir era dia d'hospital. Tocava control amb les meves doctores. Tot i la infecció que vaig tenir la
setmana passada les meves analítiques estan bé, encara que han baixat una miqueta degut aquest exèrcit de bitxets que van venir a fer-me la punyeta.

Però ahir em vaig endur un munt de punxades. Dues per l'analítica ja que dels meus ditets rajava poca sang. Es veu que estava garrepa. I tres per les vacunes. Uix... Aquestes no em van agradar gens però els papes em van dir que si volia jugar amb nens me les havien de posar. Doncs quin remei. I vaig plorar un munt, però encara vaig plorar més quan vaig veure que el meu avi no era al meu costat. Els meus plors els van sentir tot l'hospital. Vaig plorar tant que el doctor va haver d'anar-lo a buscar a la sala d'espera. És que un dia tan important com les meves primeres vacunes després de tot el que m'ha tocat passar, ho volia fer en companyia del meu avi.

I res més, com una nena valenta altra vegada a casa a aprofitar el temps i a esperar que encara faci més bon temps per a poder sortir a passejar.

Una petarrufa

Abril