Alba!!

4 de març de 2016

Ahir no us vaig dir res. Va ser un dia extrany.

La nit la vaig passar amb el papa i va anar força bé. Això sí, vam estar jugant amb ell i la Martina, la meva companya de viatge, a inflar guants que utilitzen les infermeres i a dibuixar-los cares ben divertides. Al final, però, vaig acabar rendida. Ara bé, no vaig menjar res de res i van començar els vòmits.

Quan em vaig llevar, la mama ja estava amb mi intentant que mengés alguna cosa. El poquet que vaig fer ho vaig treure.

El meu doctor de bata blanca va venir i em va dir que ens n'anàvem d'excursió. El nou hospital ens esperava. Un nou viatge amb ambulància va fer que em cansés molt.

Uauhhhh quin canvi d'hospital... Ja no recordava que era tan alegre... Clar, era tant petita quan el vaig deixar....

Algunes infermeres que em van veure em deien que estava tan guapa, que em recordaven de quan era molt petita. Tant  petita com l'Alba.

Em va visitar la doctora qui dirigirà aquest incert viatge, i com que em va veure força bé i les analítiques estaven força estables, van proposar als papes d'anar un dia a casa fins dissabte ja que als hospitals hi ha més bitxets que no pas a casa. Això sí, havia de fer l'esforç de prendre'm tots els xaropets, menjar i beure miquetes i no tocar-me els catéters.

Així doncs, a casa s'ha dit!! Després que aquelles noves infermeres de bates divertides em remenessin les ferides de quiròfan i em fessin cridar del mal que em feien, em vaig retrobar amb l'Alba.

L'Alba... I com l'he trobada a faltar aquesta setmana... Només veure'm va començar a saltar d'alegria! Em tocava... Pobreta.... Si jo no entenc el que em passa.... Ella tampoc deu entendre res... Va ser un retrobament molt emotiu. Fins i tot vaig veure que queia alguna llagrimeta entre mama, tiets i iaia....

A casa avui no ha estat pas fàcil. Altra vegada molt marejada i vomitava tot i tot el poc que em posava a la boca. I mira que els papes em donaven tots els capritxets que jo volia. La qüestió era tenir alguna cosa a la meva panxulina. Però res de res m'aguantava a dins. Un vòmit, un altre vòmit, molt cansada i poques ganes de fer res. 

Al vespre, però, després d'haver jugat amb els papes i després amb els avis amb uns jocs de taula xulíssims, m'he refet una miqueta i fins i tot he sopat una mica i tot! Poquet però he provat aquells espaguetis a la carbonara que fa el meu papa i que tan m'agraden. 

Sort que al final del dia estava millor perquè papes, àvia i avis avui estaven molt preocupats. I demà toca anar a l'hospital. Em faran enfadar. Molt. M'hauran de tocar el catéter del coll i ja tremolo. M'hauran de fer analítica per saber si els bitxets els tinc a ratlla i no avancen. M'hauran de posar sang i veure si així m'eixereixo una mica i m'hauran de fer alguna prova més. Espero que aquest mareig i vòmit, que ens han dit que era degut a les anestessies d'aquests últims dies i de la químio que em van posar, ja no tornin.

Una petarrufa marejada,

Abril