El monstre de color vermell: la ràbia

2 de març de 2016

Les vuit del matí. En un dia "normal" com els que he viscut aquest darrer any i mig, el papa i la mama em despertarien per anar a l'escola. Jo rondinaria perquè voldria dormir més. No voldria la roba que em prepara la mama, no em voldria pentinar, no voldria esmorzar.... I corrents, corrents amb el papa a l'escola.

Doncs ho trobo a faltar. I no sabeu pas quant!!!

Avui a les vuit del matí una altra punxada. És que no paren!! Aviat semblaré un colador!! A la nit tampoc han parat, i m'han hagut de passar plaquetes que cridava de mal quan em passaven per les venes. És que tants dies amb la via i amb xaropets fan que les meves venetes cada dia siguin més dèbils. Avui, però, en comptes d'anar a l'escola m'han vingut a buscar amb un llit amb rodes i m'han portat en un lloc on la mama m'ha fet un fort petó amb ulls plorosos (ella m'ha dit que ara li picaven a ella els ulls, però jo sé que era un altres tipus de llàgrimes...). Després del fort petó que m'han fet m'han portat en un lloc on hi feia molt fred,  ple de doctors que no coneixia de res, ben tapats... I m'han passat un xaropet perquè m'adormís. Aixxxx ja li vaig dir a la mama que aquest xarop em picava molt i que els digués als anestessistes que no m'hi posessin tan pebre ni tanta sal.... Pobre, amb tota la informació d'ahir no hi deu haver pensat.

I és que m'han posat el port-a-cath i un catéter per a començar el nou tractament. Amb aquest xaropet he tingut un dolç somni. Era a l'escola. A la meva classe dels espinacs. De fet, quan m'he adormit, m'he imaginat que la meva mestra Anna em feia  fer el bon dia amb ells i després els ensenyava el súper cavaller que m'ha regalat un voluntari de l'hospital. Però com és que ho sabien que a l'escola féiem el projecte dels castells? Aquest cavaller és el cavaller coratge. Segur que m'ajudarà molt en tot aquest viatge que estic a punt de reemprendre de nou.

En el somni podia veure l'Emma amb el mateix pentinat que jo, la Júlia que em deia que la meva germaneta era tan bonica, la Mariona que tan me l'estimo, la Maria que sempre corre, la Paula, el Nil, en Quim, la Juli, en Marc, l'Ayub, l' Aya.... Aixxx com els trobo a faltar....

Vull tornar a fer enfadar la mama per la roba que em vull posar per anar a l'escola!!!

Quan m'he despertat i no he vist realment que no era a l'escola m'he enfadat amb el món. A més a més tot em rodava i em feia mal. Portava una cosa extranya al coll i al pit, i una mena de malla que estava entre la protecció d'un cavaller i el gorro d'un teletubbie. He estat tot el dia molt xafadeta. I després de molts esforços he aconseguit menjar una miqueta que de seguida he vomitat. Ja estic cansada de tot plegat. Amb lo bé que estava fa uns dies... I mireu-me ara! Sí, sí. Estic enrabiada com el monstre de color vermell d'aquell conte que la Bruna i l'Arlet han comentat i que tan m'agradava quan el curs passat me l'explicava la Sònia, la meva mestra... I és que això tot just ha començat i jo ja no puc més. I trobo a faltar moltíssim a l'Alba.

A la tarda el tiet David, la tieta Marta i els avis ho han intentat tot per animar-me però la meva ràbia i cansament podien més. He vomitat el poc que havia menjat i he dormit. Mentrestant el papa i la mama han estat junts amb l'Alba que, la pobre, té una paciència i s'està portant tan bé...

Quan han arribat els papes hem fet un munt de partides amb el joc de l'Aloma! I com m'agrada guanyar al corb! I després el papa s'ha quedat amb mi a dormir. Fa les mil i una perquè em distregui. Reconeixo que avui no li he posat gens fàcil, però sé que m'entendrà. M'estima tant... i tenim uns secrets els dos que ni a la mama diem! Són nostres, tots nostres.

I ara a dormir. Demà possiblement canviem d'hospital i he d'estar més eixerida.

Una petarrufa marejada,

Abril