Dimonis

17 de juliol de 2017 

Sol, muntanya, piscina, calor, tempestes, excursions, noves amistats, tots quatre junts, anar a dormir tard, sense horaris, jugar incansablement amb l’Alba... Tot això és el que he fet aquest juliol. Aquesta és l’olor de les vacances. Com m’agrada aquesta flaire... 

Tot això es va veure estroncat amb un bon espant que vam tenir amb els papes. Tot anava molt bé fins el dia abans que em tocava anar a l’hospital. Justament el dia que l’Alba feia dos anys! Resulta que no em vaig trobar massa bé: marejos, vòmits, cansament, pal.lidesa, son, gens de gana, una mica de tos i... la temible febre!!! Les cares i mirades dels papes eren esfereïdores. Tots els dimonis del passat van tornar als seus caps. Aquells dimonis temuts des de fa cinc anys però molt més des que vaig tornar a recaure a la maleïda malaltia. Doncs sí. Amb tots aquests símptomes els papes ja hi veien de nou la malaltia. Ho tenien claríssim.Tot era igual que aquell dia en que tot va tornar a començar i els dimonis ens van trencar la bonica vida que portàvem tots quatre junts. Quin dia que van passar, els pobres... tota l’energia carregada durant quatre dies d’excursió es va gastar de cop. Quan ja no podien més perquè el cap els bullia de tan donar-hi voltes, van trucar a la doctora. I és que jo no tinc dret a agafar coses “normals” que agafen TOTS els nens? Es veu que no. Clar, com que a part de dues Leucèmies jo no he agafat mai res... 

L’endemà tocava revisió dels 13 mesos i gammaglobulines. Nerviosos i tensos fins a saber els resultats de l’analítica. Finalment ens van dir que hi havia senyal d’infecció en algun lloc, però res més. Bufff! Els papes van respirar una mica. Jo no, perquè a partir d’aquí em van marejar amb analítiques de pipí, mascaretes de Ventolín, fotos als pulmons, cultiu de sang, antibiòtic en vena... Sort que els Pallapupes em van donar algun bon moment al llarg del dia i em van fer esclafir alguna rialla...

Suposaven que tot el meu mal estar era per una infecció d’orina i una bronquitis. Ara bé, els resultats definitius no els tindríem fins avui dilluns. 

El que sí ens van dir, i que ja esperàvem, però no tan aviat, va ser la resposta dels metges de Philadelphia respecte els resultats de la punció de l’any. Ja no es veien CARTS, les meves cèl.lules màgiques que espero que hagin treballat de valent al llarg d’aquest any per tal d’haver eliminat la maleïda malaltia per sempre. En sang ja hi tinc limfòcits B però aquests encara són poquets i s’han mantingut en l’últim mes. Això no sabem ni saben massa què significa. Segurament encara hi hagi algun CART amagat que no veuen els microscopis que van treballant per sota mà i no deixen disparar els meus limfòcits B. S’haurà d’anar veient en les següents analítiques. 

Ara, però, tocava esperar a veure si en els cultius sortia algun bitxet. Esperar.... encara no n’han après els papes.... Al final el mail de la doctora ens va alleugir dient-nos que no havia sortit cap i bitxet empipador. Segurament hagi estat alguna cosa vírica... vés a saber... així doncs, xaropet nou i mascareta i anar sumant!!! 

Ara estic molt millor. Torno a menjar i a estar al 100% tot i algun mareig que tinc de tant en tant. 

Ara ens toca continuar disfrutant de les vacances i fer parada el dia 10 d’agost per a controlar que els limfòcits B no es recuperin del tot i els que hi hagin estiguin ben sans. No patiu, jo continuaré 

lluitant i els pares patint. No tenen remei... 

Una petarrufa, 

Abril