Un dia de nassos

4 d’octubre de 2017

Les coses continuen en calma. A la visita d’aquesta setmana tot ha anat bé. Ara bé, tot i que les meves analítiques estan bé, amb l’ajuda de les gammaglobulines que em posen cada mes, és clar, hi ha unes cèl·lules T que no acaben de funcionar del tot bé. Segurament degut al transplantament de ja fa gairebé cinc anys i del munt de xaropets que em van donar. És per això que encara no puc deixar de prendre un dels dos antibiòtics que encara prenc. Amb les ganes que tenia ja de deixar-ne almenys un... Però bé, després de més de cinc anys prenent-lo, ara no vindrà d’uns mesos més. La qüestió és que els bitxos passin de llarg i que jo estigui tan bé com fins ara. Pel que fa als limfòcits B continuen traient el cap però sense disparar-se. O sigui que els CARTS van treballant tot i que arribarà el dia que no donaran l’abast i tornaré a tenir el 100% dels limfòcits b. Esperem que els CARTS hagin tingut temps per a fer neteja de tots els dolents que m’embruten la sang. 

Aquest mes tocarà visites extres a la Vall d’Hebron que, des de la meva recaiguda, no m’han tornat a veure. No sé pas si em coneixeran... Espero que tot continuï igual de bé. 

Però ara us vull parlar de coses que m’agraden més. La festa que vam anar dissabte al Tibidabo. El Tibidabo es va omplir de nassos vermells. I és que era la festa dels Pallapupes dels hospitals. Aquells pallassos que quan tan sols tenia cinc mesos em feien tanta por i en comptes de fer-me arrencar rialles només em treien plors. Tot i així ells sempre intentaven, amb aquella delicadesa, de fer-me passar una bona estona o, almenys, distreure la ment dels papes encara que fos per uns segons. 

Aquests Pallapupes que ara tan m’agraden i que ens ajuden a passar més bé les hores quan estem a l’hospital, quan estem a punt d’entrar a quiròfan, quan estem a punt de rebre una punxada... o quan estem tan agobiats i enfadats amb el món. Quina feina... i que poc valorada que crec que està... 

De vegades penso que no deu ser gens fàcil fer aquesta feina. Les situacions que veuen els han d’afectar molt... i ells sempre amb la rialla a la cara. Sempre intentant fer riure als nens i als pares davant de qualsevol situació. Sigui bona o dolenta. Que valents... Ara sí que m’agradeu Pallapupes! I ja us espero quan entro a l’hospital. És per això que, aquest any sí. Havíem de venir a la vostra festa i col.laborar perquè pugueu ajudar a molts nens que com jo ens hem de passar hores i hores als hospitals. Us necessitem! Gràcies! 

Una petarrufa, 

Abril