Garbuix d'emocions

8 de novembre de 2017

Aquest mes he tingut més visites del compte. M’ha tocat recordar l’hospital que em va acollir durant força mesos quan m’havien de fer el transplantament amb tan sols 11 mesos. Recórrer els llargs passadissos, la sala de jocs, veure la diminuta cambra que em va acollir tants i tants dies aïllada del món... trobar-me cares que, segons deien, eren conegudes.... tothom em deia que havia crescut tant i que estava tan guapa... Quins records... la mama em deia que era una barreja de bons records i no tan bons. I és que quan passes uns moments tan difícils, una abraçada, un comentari d’una infermera, o d’una altra mare, pot esdevenir un alè d’aire fresc per a tirar endavant.

En aquells passadisssos i sales de joc hi hem viscut tantes i tantes emocions.... que tornar-hi et fa remoure un no sé què. Una barreja d’emocions difícils d’explicar. Això és el que diuen els papes perquè jo... no en recordava res de res. Suposo que la ment és intel.ligent... 

Em va tocar tornar anar a Vall d’Hebron per reemprendre les visites post transplantament perquè des de la recaiguda, el febrer de 2016, que ja no havia trepitjat aquest hospital. De moment, l’endocrina va quedar parada que, després de passar per moltes sessions de químio i cortisona, el meu cos estés a tope amb ganes de créixer. De moment cap tractament més. Poquet a poquet però vaig creixent molt bé. És que es veu que la quimioteràpia i la cortisona aturen el creixement. I jo, al haver-ne fet tanta.... 

Però sembla que el meu cos vol espavilar i recuperar el temps perdut. 

La visita mensual de Sant Joan de Déu va anar molt bé tot i que el viatge es va fer

molt i molt llarg. El dia de l’aturada ens va enganxar a la carretera i més que a l’hospital semblava que anéssim a un país llunyà! Santa paciència... però m’ho vaig agafar força bé. A l’hospital ja ens esperaven amb totes les coses a punt. Era tard i havíem d’anar per feina. L’analítica va sortir molt bé. I el recompte de limfòcits B que aquest mes ja ens esperàvem que ens diguessin que els havia recuperat del tot, doncs no! Han tornat a baixar. Això vol dir que els meus pocs CARTS que queden continuen donant guerra als limfòcits B i una mica de pau i tranquil.litat als papes. 

Tot i així continuen els mals de panxa, marejos i algun vòmit de tant en tant. Això fa angoixat molt als papes. No se sap de què són. Que si nervis, que si tant temps antibiòtics, que si el mateix tractament... com que és tant nou ningú et sap donar respostes.

Però jo continuo anant a tope a l’escola i col.laborant amb tot el que faci falta per a poder construir el nou càncer pediàtric center de Sant Joan de Déu que, pel que diuen, serà la bomba! Serà un referent mundial per a que els nens i nenes amb càncer tinguin oportunitats de lluitar per la vida. Per tant col.laborar amb calendaris, pulseres, buffs.... el que calgui! 

Una petarrufa,

Abril