Control dels dos anys i mig

19 desembre de 2018

Avui tocava una d’aquelles proves importants. Avui em miraven a fons la meva fàbrica de sang. Aquesta vegada l’espera abans d’entrar a quiròfan s’ha fet eterna. La meva panxa feia estona que rondinava ja que portava des d’ahir al vespre sense menjar i quasi era el migdia quan m’han cridat. Havia d’entrar a quarts de vuit i una mica més... entro a quarts de vuit del vespre! Sort n’he tingut dels Pallapupes que m’han fet oblidar de la gana i m’han fet passar una molt bona estona. Fins i tot un dels Pallapupes ha fet els passos de ballarina que jo li he dit. Pobre... ha marxat amb tot el cos ben adolorit... no sé pas si un altre dia que em vegi fa veure que no m’ha vist...

Com que han vist que em feien petar de riure fins i tot han entrat al quiròfan amb mi i, mentres la mama m’agafava i l’anestessista em donava aquell xaropet que em deixa ben adormida, s’han posat a ballar el ballet del Trencanous perquè jo havia demanat a les infermeres que me’l posessin a la pantalla mentres m’adormia. M’han fet tan riure... que crec que quan m’he despertat encara reia. Que bons que són. I quina feina tan gran que fan amb els nens que no estem passant un bon moment...

En fi. Tot i sortir de l’hospital molt tard, ens he endut molt bones notícies cap a casa. Mínima residual negativa! O sigui, res de malaltia. Continuem endavant i amb bones notícies.

I de regal, tres mesos sense analítica! Aix els papes... no sé si ho portaran gaire bé... Però és un bon senyal. Per tant... a seguir sumant. Un dia més! I ara a encarar unes magnífiques festes de Nadal. Aquestes festes tan màgiques i que tant m’agraden. I a desitjar que el 2019 sigui, com a mínim, tan bo com el 2018.

Una petarrufa,

Abril