21 de febrer de 2019
Quina setmaneta que hem passat a casa. Semblava que tot anava bé fins que el divendres al sortir de l’escola la febre va voler jugar-me una mala passada. Mira que en volten de virus aquests dies, mira que tots els nens tenen dret a posar-se malalts, però es veu que jo no hi tinc dret. Quan m’agafa algun virus a mi tot són pors, nervis, trucades, diàlegs entre els papes que ara ja començo a entendre... Quines sensacions tan desagradables. Doncs el que us deia. Divendres al sortir d’escola la mama ja em va veure que alguna cosa em passava. No vam ni sortir per la porta de l’escola que la mama ja em va mirar si tenia febre. I evidentment, l’ull de la mama no falla mai. Fins aquí bé. Ens dèiem que alguna cosa sortiria d’aquesta febre. Vam deixar passar el cap de setmana però la febre seguia, el cansament també i la pèrdua de gana també. Res més. Cap més símptoma. Ni mocs, ni vòmits ni re de res. I això és el que preocupava als papes. Que no hi hagués res més.
Dilluns els nervis eren més que evidents. Una por els envaïa. No calia que m’ho diguessin. Ja sóc gran i començo a entendre les cares i els comentaris dels papes. Així que la mama ja no va poder més i va trucar a la doctora. Ens va donar un dia de marge per a veure si la febre baixava o sortia alguna cosa. Dimarts al matí ja érem a urgències fent analítica i hemocultius. La PCR estava molt alterada. Alguna infecció tenia però ... a on? Segurament algun virus em volia fer la punyeta, i ho estava aconseguint. BENVINGUT VIRUS! Deien els papes... Als grans no hi ha qui els entenguin. Primer estaven molt preocupats però després celebraven que tingués un virus!
Bromes a part. La por que tenien els papes era normal però la doctora els va tranquil.litzar dient-los que la resta d’analítica era perfecte. Que simplement era un virus i calia mirar si podíem saber quin era. Per això proves i hemocultius. Em van posar un d’aquells antibiòtics que serveixen per prevenir i passar per davant de qualsevol virus o bacteri, per evitar complicacions. Això volia dir baixar tres dies seguits a l’hospital. Però ens vam estalviar ingressar ja que clínicament em van veure que estava bé. Així doncs, ja ho veieu. Un espant més al currículum. I no serà pas l’últim! Però sempre, sempre els papes conviuran amb aquestes pors. I jo també, que ja començo a captar les coses. M’he fet gran.
Una petarrufa,
Abril
Buf, quins dies, sí... es van fer eterns... Prou ens agafàvem a les evidències positives, al ser optimistes... però la por que ens corria per dins no era pas fàcil de gestionar, per més que de portes enfora tots ens féssim els "tranquils"...
ResponEliminaSaps, bonica? Un dia, la tieta va llegir un poema que li va recordar moltíssim a la figura de les mares però, en especial, a aquesta marona tan increïble que tens tu, a la vostra (nostra) història, a totes aquestes pors i al seu ull clínic infal·lible... La tieta te'l deixa escrit aquí. Ara potser no l'entendràs, però, si vols, un dia el podem llegir juntes :-)
Dos xiquets s'empaiten vora la mar,
mentre la mare, un poc més arrere,
els mira i els salva.
Els salva d'un perill
que encara no existeix
però que ella ja imagina
amb total claredat.
La seua mirada els empara
però sap que no podrà fer-ho sempre,
sap bé que un dia ja no hi serà
per mirar-se els fills i conjurar les pors,
com també sap
que créixer és no trobar recers enlloc
i que hi ha ones
que no vénen del mar
i arrasen sense treva
els jocs dels infants.
Vicent Almela i Artíguez
Milions de petonets, preciosa!!!!
Muuuaaaaaa
La tieta de lluny
xxx