Carta dels avis Xavier i Dolors

"Un segon àngel de la guarda"

Déu te guard, Abril,

Ahir, els avis, quan et vam venir a veure, no vam poder jugar gaire amb tu, ja ho saps. I mira que ens agrada molt de fer-ho, també ho saps. Però és que estaves molt cansada. Això va fer que marxéssim una mica tristos. Però només una mica, eh? Perquè ja sabem què ho fa això. Ho fan aquests xaropets que els metges i infermeres, que també t'estimen molt, et posen dintre perquè totes aquestes cuquetes dolentes que t'han fet la guitza durant tant de temps marxin ja per sempre més. I saps què? Ja estan a punt de marxar totes. Molt aviat no en tindràs cap. Per això, els avis, que ho sabem molt bé, de tristos només en vam estar una mica. I també una mica contents perquè sabem que ja falten poques setmanes perquè tornis a estar a casona amb moltes ganes de jugar amb els papes, els avis, els tiets... i amb els peixets i ocellets del teu jardí, que ja t'esperen. Fins i tot potser amb aquell esquirol que a vegades ve a beure aigua de la bassa dels peixos... I saps què? també estem molt contents per una cosa que ara que t'explicarem:
Mira, quan siguis més gran, els papes t'explicaran que tots tenim un àngel de la guarda, que és una mena de cosa que, tot i que està molt a prop nostre, no veiem, però que ell sí que ens veu a nosaltres. I que no només ens mira, sinó que sempre està atent perquè no ens passi res dolent. I si ens en passa alguna, de cosa dolenta, com aquestes cuquetes que fins ara has tingut dintre teu, aleshores ens dóna la mà perquè al final guanyem nosaltres.
Diuen que aquests àngels tenen ales. Això els avis no ho sabem perquè no n'hem vist mai cap. Ni els avis, ni ningú. Però això és igual. L'important és que ens ajuden molt.
Doncs mira si estàs de sort, tu, que d'aquests àngels, tu en tens dos: un d'aquests que no es veuen i un altre que està molt lluny i te l'ha regalat ell. Aquest sí que es veu, perquè és una senyora que és com la mama, com les àvies, com les tietes... No té ales, no. Com tampoc no en tenen la mama, les àvies i les tietes. Però mira, aquest àngel, o una part d'aquest àngel, avui ve volant cap a aquesta mena de vaixell on ets tu ara, i que també és com la gàbia de què els avis et parlàvem fa uns dies. Sí, sí, ve volant i no té ales (oi que costa d'entendre això? Ja ho entendràs, ja, quan siguis una mica més grandeta...!). I demà al matí ja el tindràs aquí aquest àngel que ve de molt i molt lluny. I quan hagi arribat, et donarà la mà i et tibarà molt, molt, molt fort per deixar-te ben lluny d'aquestes cuques dolentes per sempre més. Tu no ho notaràs, però aquest esforç sí que et deixarà molt cansada encara durant uns quants dies. Però valdrà la pena, no et sembla?
Veus? És per això que estem molt contents els avis.
Ah, i aquest angelet sense ales que avui ve de molt lluny per ajudar-te tant, també l'estimarem sempre, oi que sí? Molt, eh? Quasi com a l'altre. Encara que no el puguem conèixer mai!
Molt bé, Abril, tu continua tan valenta com has estat fins ara, encara que alguns dies d'aquests et sentis molt cansada. Fes cas als avis que, com que ja són molt grans, saben moltes coses.

Un petó i una abraçada d'aquells que saben fer els avis.