Bufa! Quina setmana!!
Aquesta setmana he hagut d’anar dos cops a veure les
doctores de la tripulació. Tan bé que s’està a casa… I és que cada vegada que
vaig a l’hospital em fan esperar tantes hores… primer per fer-me l’analítica,
després esperar els resultats, després la visita… i tot això amb la meva
mascareta enorme. Es veu que encara no en fan per a nens… Total, entre estar
hores sense menjar, punxant-me, remenant-me la panxa i sempre amb la mascareta
posada, em faig un tip de plorar. Sort que hi ha dies que anem a la sala de
jocs de l’hospital i jugo amb els jocs i cotxes que tenen per als nens…
I és que dimarts, que és el dia que normalment tinc visita,
la meva analítica va sortir que havia baixat molt de leucos i plaquetes. Es veu
que és normal, que després de la baixada tornaré a pujar fins que
m’estabilitzi. Però es veu que estar molt baixa de plaquetes és perillós i per
això han volgut que avui dijous hi tornés a baixar perquè, segons com sortís
l’analítica, m’haurien de passar plaquetes.
Per sort, tot i que els leucos encara han baixat, les meves
plaquetes han començat a pujar. Això vol dir que d’aquí a res també pujaran els
leucos. Això esperem! Així doncs, m’he estalviat passar-me una bona estona més
a l’hospital perquè em passessin plaquetes. Dimarts hi tornem a veure com anem.
A part d’això, la meva panxulina està més bé, jo no paro de
jugar i de voler estar dreta per intentar caminar. I la medicació… va fent de
la seves. La cortisona em fa inflar tant que fins i tot els llavis els tinc
molt grossos i hi tinc un tall que no hi ha manera que se’m curi. A
casa em diuen que semblen els llavis de l’Angelina Jolie.
I les nits… continuen igual. A cada hora faig llevar els
papes. I és que no m’entenen. No saben si em fa mal a la panxa, si són els
queixals que em surten, si somnio, si em desperto i em sento sola perquè no
veig ni al papa ni a la mama, si faig marranades… la qüestió és que a les nits
de descansar no ho fem gaire. I de dia tampoc vull dormir. No fos cas que em
perdés coses…
Per cert, diumenge a Granollers fan una mitja marató que es
diu "Corre x2". Cada participant corre per un nen malalt de càncer. Es fa per a recaptar diners per a la investigació del càncer infantil.
El Jordi, un amic meu, diu que correrà per mi. Ànims! I moltes gràcies!!
Una petarrufa,
Abril
Bon dia Abril,
ResponEliminam'he posat al dia perquè una vegada més, feia masses dies que no llegia les teves paraules. Estic tant contenta que la mèdul·la estigui curada, que escoltant el Serrat de fons, m'han vingut unes gotetes als ulls, unes gotetes d'emoció! Emoció per anar aconseguint el teu camí que malgrat estigui ple de pedretes, estic segura que al final de la vall, hi hauran les flors més maques, l'aigua clara d'un rierol, les vaquetes pastorant, i una princesa que ja no portarà màscara, amb unes cuetes ben llargues, i unes sabatetes que t'ajudaran a pujar els cims més alts!
Corre per dos, és una iniciativa preciosa! Saps què? Doncs una de les meves cosines està molt lligada a aquesta proposta i per Reis, vàrem demanar que ens portéssin mocadors per a tots!I els Reis ens varen fer cas! Hi havia mocadors per a xics i grans, i encara que no estiguem a Granollers, pensarenm amb tots vosaltres! Estimar als altres ens fa millors persones i aportar el nostre granet de sorra per solidaritzar-nos amb qui no ho passen tant bé, és un gest tant petit al costat de l'esforç que feu els qui teniu mal de panxeta, que hem d'unir les nostres forces per ajudar a Sant Joan de Déu i la seva investigació, perquè aquestes pupes que tant et fan la punyeta, es curin cada vegada més ràpid!
Abril, espero que ben aviat et vegi caminant, perquè gatejar és de petits, i tu ja comences a ser una nena tant ferma i forta, que estic segura que no et podrem seguir!
Un petó ben gran i molts petons pel Jordi i l'Anna, que estic segura que hi haurà un dia que el sol brillarà per sempre!
Molt bé Abril!!!
ResponEliminaHo estàs fent molt bé i malgrat el dia a dia costa, els leucos pujaran tant sí com sí!!
I apa!! avui has de descansar eh!! que demà has de córrer molt.. :) :)
Un petonet...
Que contenta de llegir tot el que he llegit, Abril, bonica! Aquest blog és tan bonic...
ResponEliminaT'envio molta molta molta força perquè segueixis tan i tan valenta, encara que alguns dies les coses no siguin fàcils, ja t'has convertit en una nena molt especial. I tindràs tota la sort del món, amb la teva valentia i la dels teus papes. Per cert, fes-li una abraçada ben ben forta de part meva a la teva mama, que fa molt temps que no la veig. Que jo sé que la teva mama t'ensenya moltes coses a tu... Saps que a mi també me n'ha ensenyat moltes? :)
http://youtu.be/_V7avYFAF34
Berta
Estimada Abril i pares,
ResponEliminaSeguim les vostres cròniques setmanals amb molta atenció. Creiem que ara us ve una etapa dura en part per llarga i perquè encara que menys intensa que els dies d'hospital, no exempta de tensions i patiment. Així que hi haureu de posar molta imaginació, però com que d'això els teus papes en tenen prou, doncs mica en mica ja anireu trobant la manera de disfrutar-los.
us enviem des d'aquí tota la força perquè aquesta nova rutina no sigui massa feixuga i perquè us sentiu igualment acompanyats per tots nosaltres.
Una abraçada d'aquelles que envien totes les coses bones que les persones es poden regalar!!!