Dia +485

28 de març de 2014

Ui, ui, ui... Quantes coses que us he d'explicar avui...

Feia tants dies que estava tranquil.leta dormint  a casa... Que ara porto un parell de dies que tela marinera!!!

Bé, primer de tot dir-vos que ja torno a caminar sense problemes. De fet no parava de moure'm d'una punta a l'altra de casa sense parar fins ahir.
Ahir em vaig haver de llevar molt d'hora perquè em tocava anar a veure les meves doctores de bata blanca. Analítica i visita. I tot sense que em saltés ni una sola llàgrima. És clar, és que ja me les conec tan bé... I ja sé què em faran en tot moment. I sabeu què? Tot i que els leucos han baixat, la resta d'analítica estava molt bé. Tot així encara he de continuar amb la micona de cortisona que em donen...
Ah! I vaig anar a veure la Ivet al seu camerot. Està tan guapa pelona... Que valenta que és... Té una lluita constant amb exèrcits de bitxets i ella allà, al peu del canó!!! És una gran lluitadora!!!

I avui.... Ui avui!!!! No heu sentit uns grans crits cap al migdia?
I mira que la mama ja m'ho havia explicat però quan arriba el moment... Sort que he tingut el meu Amic Mic en tot moment...
Avui encara ens hem llevat més d'hora. Tot just començava a treure el nas el sol solet. Tocava tornar a l'hospital. Després de fer una vomitada al cotxe, hem arribat a l'hospital i, a mesura que passava l'estona, jo ja m'he ensumat que això d'avui no era una simple visita. I això no m'agradava. Després d'esperar-me un munt d'hores m'han fet posar el pijama i m'han baixat a quiròfan. Quan m'han assegut a la camilla ja no ho he vist gens clar. Volia sortir i només cridava NO!!! MAMA!!!
Doncs sí, avui era el dia de la retirada del port-a-cath i de la laringoscòpia. M'han sedat, posat una via al braç i m'han donat aquell xaropet que em fa dormir. I ja no recordo res més fins que M'he despertat cridant i cridant. PAPA!!! MAMA!!!! I jo només veia bates blanques!!! Estava a reanimació i han hagut de cridar a la mama que entrés perquè cinc infermeres no podien amb mi. I fins i tot m'han hagut de tornar a sedar. Us ho podeu creure? Amb lo tranquil.leta que sóc jo!!!! Però és que d'aquelles bates blanques no me'n fiava ni un pèl. Moltes brometes i bones paraules però...alerta!!!
Ha vingut la mama però jo també volia el papa que, el pobre, no l'han deixat entrar.

Amb les cançons de bressol de la mama m'he calmat i fins i tot mig adormit, però la mama em sembla que estava força espantada ja que, al respirar, he fet més soroll que mai. M'han posat una mascareta de ventolín i, és clar, jo que estava mig adormida, doncs he tornat a cridar i a moure'm tant... Sort que ha funcionat i els sorollets han anat afluixant.

És que entre els sorollets que faig habitualment, més la intubació, la laringoscòpia i l'anestèssia... Ha fet un cocktail que tela marinera!!!
I res, després a l'habitació i aquí estic altra vegada, dins d'aquesta mena d'hotel que tant temps m'hi he passat. Esperem, però, que aquesta vegada sigui poc.

I de tot plegat dir-vos que la cirurgia ha anat bé i que de la prova no en sabem res. A veure si en algun moment passa l'otorrino...

I res més. Estic rebentada. Avui toca molts mimos i tota la col.lecció de petons que tenim a casa: petons de coloraines, petons divertits, petons de papallona, petons de peix bombolla, petons com el papa del Mozart....

I per a vosaltres... Una forta petarrufa.

Abril