Sorpresa final!

12 de març de 2016

Quin dia tan enfeinat el d'ahir! Però d'aquells que m'agraden!

Ahir em trobava bé. Amb moltes ganes de fer coses i de marxar de l'hospital. Quan va arribar la mama em va ben dutxar i, després d'un munt de dies sense poder fer-ho, em va poder desenredar i pentinar la meva melena. Aix la meva melena... Què en serà d'ella...

Després va arribar la mestra i vam fer un munt de feina amb el conte de La Rateta que escombra va l'Escaleta. Home, no és com la feina que feia a l'escola amb la Sònia, la Rocio o les Annes, però és feina! I després... Després sí que em va agradar. És que aquest hospital ho tenen molt ben muntat pels nens que no poden anar a l'escola. Després va venir una noia d'Artteràpia i vam fer pintura i fang!! Wow... Vaig pintar un quadre on hi sortíem jo i l'Alba i vaig fer la figura humana meva amb fang i després el vaig pintar! Em sembla que va ser la cosa que he fet a l'hospital que més m'ha agradat. I encara no és tot.

També va venir una físioterapeta a fer-me fer exercicis de cames i els famosos Pallapupes que tanta por em feien quan era petita. La Gelocatila i el Paracetamol em van fer sortir algun somriure i tot!

I a la tarda amb l'Àvia vam passar una bona estona. Després jo veia els papes fent molts plans. Parlaven i parlaven fins que, ja cap al vespre vaig tenir la sorpresa final. La meva doctora ens va dir que podíem anar a dormir a casa i, així, estar els quatre junts que tanta falta ens fa. Ara bé, amb unes condicions. Unes per mi i unes pels papes: Havia de fer un doble esforç. Predre'm el munt de medicació i beure molt, molt i molt.

Ah! I una de les medicacions se m'ha de posar directament al port-a-cath. Això vol dir que els papes l'han de manipular i convertir-se en els meus infermers. Els van fer un curs accelerat i els van donar un munt de material estèril. Ells, amb l'ajuda de la tieta Carme que és la infermera de la família, segur que ho faran molt millor que les de l'hospital. Ah! Tot i dormir a casa, no us penseu, hem d'anar visitant l'hospital de dia per fer analítiques i posar-me aquella maleïda medicació tan necessària per tal que els bitxos de la sang no es descontrolin. La Quimioteràpia.

I al vespre, després de posar-me una injecció i un xaropet de químio, a baix a l'hospital, m'esperava l'Alba. Quins salts que feia quan em va veure... I com ens trobem a faltar... Per cert, com que altra vegada he de tornar a portar mascareta, els papes en van trobar, finalment, unes de petites i més divertides. El papa me'n va comprar una que sembla de la marca Desigual! I me la va comprar d'EEUU. Coi d'Americans!!! Al final els deuré molt als americans...

I avui a casa tot ho he vist diferent. He tingut moments de tot. He estat contenta, amb ganes de jugar, però emocionalment estic feta un garbuix. La culpable és la cortisona. Aquest xaropet tan i tan dolent em fa sortir el pitjor dels caràcters. Una ràbia difícil de dominar, no us penseu. Com el monstre de colors vermell. Em supera i després em sap greu. Pobres els papes... Hauran de tenir una paciència...

I aquest vespre ells també s'han estrenat com a infermers. Veiessiu com manipulaven el port-a-cath i em connectaven un medicament... I tot amb material estèril. Això sí, amb l'ajuda de la tieta Carme, que els guiava en tot moment el que havien de fer. Què voleu que us digui... Jo els prefereixo a ells!!!

Una petarrufa,

Abril