Quin final de curs

27 de juny de 2018

Esperem que no tots els finals de curs siguin com aquests. Bé, n’hi ha de pitjors, però també de millors.

Després del gran espant respiratori, no em volia separar per res del món de la mama. Ni tan sols volia anar-me’n a dormir. Suposo que tenia por. Por a que em faltés l’aire sense tenir-hi la mama. Por i angoixa a despertar-me altra vegada d’aquella manera, por de veure la cara d’espant dels papes... suposo que amb la mama al costat em sentia més segura tot i que la seva cara... ho deia tot.

És per això que m’ha costat molt acabar el curs. L’escola, el festival de ballet que tant esperava, les classes d’anglès amb la Berta... Però al final ho vaig fer. I fins i tot vaig disfrutar dalt l’escenari fent una de les coses que més m’agrada fer. Oblidar-me de tot durant uns moments i Ballar. Un any més era allà dalt demostrant als papes, avis i a tothom, que jo podia amb tot. Que tenia una força i un esperit de superació que ningú s’imaginava. Evidentment, us podeu imaginar les llàgrimes d’emoció a la cara de la mama al veure’m ballar. No sé per què, però sempre acaba plorant!

Cal dir que la visita amb la doctora va anar molt bé. I mira que després de l’espant els papes necessitaven resultats d’Analítica! Doncs aquesta estava perfecte. Fins i tot m’han perdonat l’analítica del mes de juny! Ara bé, un cop dins de l’habitació de l’hospital de dia vam tenir un problema. Es veu que avui havia entrat un mosquit empipador a l’hospital i aquest anava entrant a les habitacions empipant a nens i pares. Ja ens havien avisat que tanquéssim bé les portes. Però tot i així va entrar i volia picar al papa. Sort que una Pallapupes el va fer fora....

I ara, doncs, fins el dia 25 de juliol i sense analítica! Abans, però, agafarem força i oblidarem l’espant que encara porto a dins, anant a la muntanya, a la platja, a la piscina... vaja, fent unes vacances ben merescudes.

Una petarrufa,

Abril