Retrobament amb el monstre de la ràbia

25 juliol de 2018

Avui tocava una altra revisió. Aquesta vegada, però, sense analítica. També feia temps que no estava de tan mala lluna a l’hospital. En altres ocasions us havia explicat que entrava a l’hospital i no sé d’on, m’invadia el monstre de la ràbia a dins meu. Últimament semblava que aquest monstre només treia el cap de tant en tant. Però avui... l’he tingut a sobre tota l’estona. Com si fos una paparra que se t’enganxa a sobre i no et deixa respirar. I, evidentment, qui s’ho ha carregat han estat els papes. I jo també, no us penseu, perquè estar així tampoc m’agrada. Estava de tan mal humor que ni he volgut compartir res amb la meva amiga Martina. Mira que haguéssim pogut fer braçalets juntes... però amb prou feines li he donat el que li havia fet per a ella. A la doctora poca cosa li he dit, també. En fi, que el monstre de la ràbia ha tornat a aparèixer i, entre tots, l’hem hagut d’aguantar fins que hem sortit de la porta. Esperem que el mes vinent estigui de vacances! A part d’això la doctora ha dit que tot era correcte. M’han donat hora al dermatòleg ja que el mal de pell que tinc ja fa massa que dura. A veure si el controlem una mica... Ah! I aquesta vegada la doctora m’ha receptat una cosa nova: anar a la platja per a curar la pell! Ja hi hem anat algun dia, però el que no sap és el que em pica el cos quan hi tinc tant mal... Però últimament anem bé amb els metges, Em recepten gelats, platgeta... a veure què serà la pròxima? 

Un altre dia vaig tornar a l’hospital de la Vall d’Hebron on també m’hi vaig passar molt temps. Va ser aquí on em van fer el transplantament a dins d’aquell camerot tan diminut on quasi no m’hi deixaven tenir res ni podia entrar quasi ningú per tal d’evitar riscos d’infecció. Els papes sempre em parlen que quan era dins d’aquell camerot número sis, amb tan sols 11 mesos, a l’hora del bany no hi deixaven ser la mama. Només em quedava tranquil.la quan hi havia la Mila. Una auxiliar que em cuidava com si fos la seva filla. De fet, més d’un dia m’havia quedat adormida als seus braços.  Quan ella entrava, la mama marxava més relaxada. Sentia que em cuidava com si fos ella.Us preguntareu per què us explico això? Doncs com us deia, vam tenir hora amb l’endocrina a la Vall d’Hebron per veure com creixia (que per cert, estic recuperant molt bé. Sóc baixeta, però també ho són els papes i avis...). Quan vam sortir de la visita vam pujar a planta per a recordar el petit camerot. Ens vam preguntar si encara treballava la Mila. Ens feia il.lusió veure-la ja que des que vam sortir de cambres el dia 4 de gener de 2012 que no l’havíem tornat a veure. 

Ho vam preguntar i va sortir. Quina alegria de tornar-la a abraçar. Ni us ho podeu imaginar. Alegria el papa i la mama, però també la Mila que em va veure tan gran i bé. Van ser uns moments molt agradables i emotius. Algú pot pensar que no n’hi ha per tant, però per uns pares quan vius uns moments tant difícils i crítics amb una criatura d’onze mesos... trobar-te algú que et cuida la teva petita com si fos filla seva, cuida els pares i els pares veuen que tranquil.la que em quedo amb aquella senyora... Això no té preu. Sempre, sempre la recordarem. I és que en tots aquests anys de viatge i batalles ens hem trobat amb gent tan maca... No tot és negatiu. L’aprenentatge i creixement com a pares, persones... ha estat immens i tot el que hem viscut i visc jo, d’alguna manera també m’ha fet créixer. És per això que amb els papes mai volem esborrar el meu passat. Forma part de la meva vida. Moments molt durs, però també de molt dolços. On pel camí hem trobat grans persones i grans amics que ens han ajudat i, on amb la família, hem fet més pinya que mai. Suposo que de tot això em quedarà alguna cosa al llarg dels anys de la meva vida. 

Una petarrufa, 

Abril