19 de juny de 2018
Quin ensurt el de la nit passada... quin ensurt per a mi i per als papes!
Sabeu què és despertar-vos a plena nit sense poder respirar i que, a més a més, vomitis sense parar?
Doncs això és el que em va passar a mi. Tan bé que havia anat a dormir i, de sobte, notar que em faltava l’aire i que al respirar feia un soroll molt escandalós. Els papes van córrer cap a la meva habitació, em vam portar a fora al jardí, al bany a vomitar... fins i tot em van posar al congelador! Sí, sí. No rigueu! Portes obertes del congelador i jo intentant respirar una mica d’aire fred.
Estava ben espantada. I com més nerviosa em posava menys podia respirar. I la cara dels papes... ni us ho explico. Amb tot el que em va passar de petita amb el tema respiratori... ja s’esperaven el pitjor: traqueostomia i... el pitjor de tot. Tornar a començar a lluitar de zero. No teníem temps d’arribar a Sant Joan de Déu de Barcelona. Era massa arriscat. Van venir els avis i, ja a coll del papa, vaig fer-li una mirada a la iaia que li ha quedat clavada a dins.
Un cop a l’hospital ens van atendre molt bé. Volien posar-me una mascareta de cortisona però els papes, tots esverats, els van explicar tot el meu historial mèdic i els van dir que millor no posar cortisona sense abans haver parlat amb la meva doctora de Barcelona. La cortisona era contraindicada amb el tractament dels CARTS. Aquesta els destruïa. Almenys al principi del tractament.
Així doncs, van optar per provar de posar-me mascaretes d’adrenalina i d’oxigen fred a veure si així em recuperava. Amb això em vaig relaxar i ja vaig tornar a la normalitat. Bé, amb l’exitació que et deixar l’adrenalina, que ja la coneixíem prou...
Un cop més relaxats tots, vam poder decidir si baixar a aquelles hores de la nit a urgències a Barcelona o quedar-nos a l’hospital de Manresa una nit en observació. Vam creure que, ja que tampoc hi trobaríem la meva doctora, era millor descansar a Manresa i l’endemà parlar directament amb ella.
I així ho vam fer. La mama es va quedar a l’hospital amb mi fins a l’endemà que ens van donar l’alta.
Al final aquest espant es va quedar amb una simple laringitis de les que pot tenir qualsevol nen. Són molt escandaloses i, en el meu cas, al tenir cicatriu i menys pas d’aire degut a la traqueostomia que em van fer de petita, doncs tot es va accentuar molt més.
Sabeu què és el millor que en vaig treure de tot això? Doncs que aquella doctora em va receptar menjar gelats de gel! Ja era hora que amb tots aquests anys de metges tobés una doctora que em receptés alguna cosa bona, no trobeu? Doncs res. Vet aquí el gran espant. Esperem que tots acabin així. Ara bé, el nivell d’alerta i angoixa dels papes us el podeu imaginar, no?
Una petarrufa,
Sabeu què és despertar-vos a plena nit sense poder respirar i que, a més a més, vomitis sense parar?
Doncs això és el que em va passar a mi. Tan bé que havia anat a dormir i, de sobte, notar que em faltava l’aire i que al respirar feia un soroll molt escandalós. Els papes van córrer cap a la meva habitació, em vam portar a fora al jardí, al bany a vomitar... fins i tot em van posar al congelador! Sí, sí. No rigueu! Portes obertes del congelador i jo intentant respirar una mica d’aire fred.
Estava ben espantada. I com més nerviosa em posava menys podia respirar. I la cara dels papes... ni us ho explico. Amb tot el que em va passar de petita amb el tema respiratori... ja s’esperaven el pitjor: traqueostomia i... el pitjor de tot. Tornar a començar a lluitar de zero. No teníem temps d’arribar a Sant Joan de Déu de Barcelona. Era massa arriscat. Van venir els avis i, ja a coll del papa, vaig fer-li una mirada a la iaia que li ha quedat clavada a dins.
Un cop a l’hospital ens van atendre molt bé. Volien posar-me una mascareta de cortisona però els papes, tots esverats, els van explicar tot el meu historial mèdic i els van dir que millor no posar cortisona sense abans haver parlat amb la meva doctora de Barcelona. La cortisona era contraindicada amb el tractament dels CARTS. Aquesta els destruïa. Almenys al principi del tractament.
Així doncs, van optar per provar de posar-me mascaretes d’adrenalina i d’oxigen fred a veure si així em recuperava. Amb això em vaig relaxar i ja vaig tornar a la normalitat. Bé, amb l’exitació que et deixar l’adrenalina, que ja la coneixíem prou...
Un cop més relaxats tots, vam poder decidir si baixar a aquelles hores de la nit a urgències a Barcelona o quedar-nos a l’hospital de Manresa una nit en observació. Vam creure que, ja que tampoc hi trobaríem la meva doctora, era millor descansar a Manresa i l’endemà parlar directament amb ella.
I així ho vam fer. La mama es va quedar a l’hospital amb mi fins a l’endemà que ens van donar l’alta.
Al final aquest espant es va quedar amb una simple laringitis de les que pot tenir qualsevol nen. Són molt escandaloses i, en el meu cas, al tenir cicatriu i menys pas d’aire degut a la traqueostomia que em van fer de petita, doncs tot es va accentuar molt més.
Sabeu què és el millor que en vaig treure de tot això? Doncs que aquella doctora em va receptar menjar gelats de gel! Ja era hora que amb tots aquests anys de metges tobés una doctora que em receptés alguna cosa bona, no trobeu? Doncs res. Vet aquí el gran espant. Esperem que tots acabin així. Ara bé, el nivell d’alerta i angoixa dels papes us el podeu imaginar, no?
Una petarrufa,
Abril
"Avui costa trobar les pedres que facin de passera. Però hi ha mans invisbles que curen l'ànima. Saps que somriuràs, un altre cop, quan hagis passat el riu" Sònia Moll
ResponEliminaA tu, preciosa, la vida t'ha posat ja tantes proves... Que per molts anys es quedin totes en ensurts "només" i que no et faltin mai aquestes mans màgiques (invisibles o no) que t'acompanyin sempre i t'ajudin a superar qualqualq obstacle. Les de la tieta de lluny MAI et faltaran, ni les de l'Alba, el papa, la mama, l'àvia, la iaia, l'avi, els tiets, les tietes i les de tants altres... Un petonet enorme preciosa!!
Muaaaaa
La tieta de lluny