Dia +267

22 d’agost de 2013

Avui no hi ha novetats. Hem d’esperar a dilluns que torni el metge de vacances i decideixen què han de fer. Però tinc ganes d’explicar-vos unes cosetes. Primer de tot és que ja no sóc tan petita, eh? Avui he fet 20 mesos!!! Uff… mira que me n’han passat de coses amb aquets 20 mesos…

Ah! sabeu qui m’ha vingut a veure aquest matí? El tiet Josep Maria! He estat tan contenta…  Ha pogut comprovar com m’enfado quan em vénen a veure les doctores i les infermeres. Però m’ha dit que m’entenia perfectament que m’enfadés tant. Que si ho feia era perquè en tenia motiu. Ah! També ha vist com em menjava els famosos fideuets!! Em sembla que ens entendrem amb el tiet… Abans de marxar li he fet un petonet i n’hi he fet un altre perquè el fes arribar a la tieta Montserrat.

I a la tarda… Sabeu què ha passat? Doncs que la meva habitació de l’hospital s’ha convertit en una cuina professional. De fet, semblava la cuina del restaurant del Ferran Adrià!!! I és que el tiet Xavier i la tieta Anna m’han portat un munt d’estris de cuina!! i… quina feinada que he tingut!! Olles amunt, cassoles de macarrons, ous ferrats, bistecs, pollastres, pizzes… un bon complement per a la meva cuineta!! I jo fent menjar a avis i tiets. Ara bé, al vespre, entraven les infermeres  i deien que també volien que els fes el sopar… I jo els deia que no!!

Ara que ja tinc més ganes de jugar… doncs els tiets m’han fet un regal que m’ha fet tanta il.lusió… Els papes diuen que al final em malcriaran, però què coi! A mi ben bé que m’ha agradat. A veure si així em passen més ràpid les hores d’hospital…

Avui he rebut un missatge molt especial de la Ma Pilar i la Ma Àngels. Em deien que  havia de guardar l’enrabiada i la tristesa en un sac ben lligat i que m’havia de fer amiga de la senyora Esperança. Ostres… jo no hi havia pensat en això… Doncs sabeu què? A partir d’ara ho intentaré. Tota aquesta ràbia que porto a dins, juntament amb els papes, intentarem agafar-la tota i posar-la en un sac perquè no s’escapi i, així, agafar forces per continuar endavant. Ah! I sommiar i buscar la senyora Esperança que, de ben segur, encara que no la veiguem, sort en tenim d’ella!!!

I… Sí, intentaré fer més somriures als papes perquè sé que aquests són els que els ajuda a seguir lluitant al meu costat.

Gràcies Ma Pilar i Ma Àngels per aquest bon consell. De ben segur que els papes me’l recordaran durant molts anys.

Una dolça petarrufa,

Abril