26 d’agost de 2013
Dilluns!!!! Finalment! El meu otorrino ha tornat de vacances i a primera hora ja el tenia a l’habitació parlant amb els papes i explicant-los el pla que seguiríem. Com que ell també ha vist bé les últimes proves ha decidit anar reduint el tamany de la cànula de la tràqueo fins a treure-la, si tot va bé, en qüestió de dies.
De moment, aquest matí ja me n’han posat una de més petita. Ufff!!! Aquesta vegada no m’han baixat ni a quiròfan ni m’han adormit!!! El doctor ho ha fet a la mateixa habitació!!! I res d’infermeres! Els papes l’ajudaven… Com es nota que ho ha fet un munt de vegades… però a mi m’ha molestat tant… Sabeu qui m’ha tret la cànula de dins el coll? La mama!!!! El doctor anava dient… que si aguanta aquí, que si posa això, que si apreta… fins que li ha dit… ara ja pots treure la cànula. La mama se l’ha mirat i ha posat una cara… i ho ha fet, amb una cara de por la pobre… Amb el papa s’han mirat i les seves mirades parlaven soles… estaven blancs, blancs. I el pobre papa m’anava aguantant les manetes perquè em relaxés i em tranquil.litzés.
Uf! Sort que no ha durat massa estona… ha estat tan molest…
Amb aquesta cànula més petita ja hauré de fer més esforç. Si no em canso massa, potser dimecres me’n posaran una encara més petita.
De totes maneres aquella gran inflamació no saben de què m’ha vingut. Axò sí, es confirma la corda vocal esquerre parlitzada tot i que, en un principi, no ha de ser cap problema per la parla i pel pas d’aire. El per què de la paralisi tampoc se sap del cert. Per una químio, per altes dosis de cortisona durant molt temps, una infecció, del néixer… qui sap!!
Ah! I ja m’han desconnectat estonetes de l’oxigen i fins i tot m’han deixat anar a
I a la tarda, a part dels avis, ha vingut a veure’m el tiet Albert i la tieta Carme. Pobres… feia tantes setmanes que no em podien venir a veure… que avui s’han passat la tarda jugant amb mi. Ah! I la tieta Carme m’ha ensenyat a fer d’infermera!! Ella en sap tant… i el pobre MIC l’hem ben curat de tot arreu!!
I ara a dormir que per avui ja m’he cansat prou.
Una petarrufa,
Abril
Ei guapa, per fi bones notícies!! A veure si mica en mica enfileu la millora i podeu tornar a casa ben aviat!!
ResponEliminaTenim ganes de veure-us!!
Però quanta valentia junta, sisplau! Una abraçada ben forta!
ResponEliminaBon dia Abril,
ResponEliminaquins papes que tens tant valents! Realment, sembla impossible que tinguin tanta força! serà que no sabem els nostres límits, i que són enormes? Una abraçada ben gran princesa, que les notícies comencen a ser bones i aviat estaràs de nou a casa amb la teva rutina més preuada! fes una abraçada enorme als papas/infermers, que valen totes les pessetes del món!
Avui, els tiets de lluny t'envien un petonet d'aquells que no s'acaben mai i que et fan seeeeempre companyia, perquè demà quan et remenin no sentis res de res!!! I, saps què? Aquest petonet també t'omplirà de forces per tolerar la nova cànula tan bé com l'anterior, així podràs continuar fent excursionetes per la planta i explorar aquests circuits tan xulos amb el papa!!!
ResponEliminaMMMmmmmUUUUuuuUUUuaaaAAaaaa!!!!