Amb la motxilla ben carregada

13 de juny de 2016

Avui hem començat a pujar la muntanya del Nord. De bon matí, com els bons alpinistes.

Sortia de casa amb una motxilla carregada d'energia, llum, força, estimació, esperança, il.lusió... Però també amb una mica de por i incertesa, no us enganyaré pas.

Després de la posada a punt al camp base amb una analítica, cardiograma, tensió, pes... He començat l'ascens a aquesta gran muntanya.

A les 13:21 del migdia entrava al meu cos unes cèl.lules màgiques de color groc. Tan sols han estat dos minuts. Però dos minuts que em poden donar una altre oportunitat de VIURE i estar "lliure" dels maleïts bitxets dolents.

La meva petita habitació s'ha omplert de personatges estrafolaris. Les meves infermeres de l'assaig clínic s'han equivocat de dia. Es pensaven que avui era carnestoltes i s'han ben disfressat. De sobte s'han transformat amb l'Schrek i la Fiona! Eren ben bé iguals!! Amb unes bates, uns gorros...

Una d'elles s'ha posat unes ulleres que, segons m'ha dit, a través d'elles veia les mils de cèl.lules màgiques. Diu que els ha dit que ja poden començar a jugar a cuit i amagar que aquestes cèl.lules estaven preparades per a atrapar tots els bitxets dolents. Ah! I que no m'enredin més i em deixin tranquil.la.

Mentres començava a pujar aquesta gran muntanya tot entrant les cèl.lules a dins meu, l'habitació s'ha impregnat d'una olor d'escopinyes... Sí, sí. El que sentiu. Tota jo feia una mena de pudor... El meu alè era quasi com el de l'Schrek. Com us ho explicaria jo... Olor de "berberechos" dels barats!!

M'han dit que per tal que em passés el mal gust em podia menjar un xupa-xup. Ho he intentat però la barreja d'escopinyes i maduixa... Quasi que no m'ha agradat...

M'han posat una palangana per si em venien nàusees i havia de vomitar. Però jo he portat molt bé. Una mica més i és la mama qui ha d'utilitzar-la... És que realment era una olor molt forta!

I us preguntareu de què és aquesta pudor? Doncs del conservant que posen a les cèl.lules quan vénen congelades.

A veure si ara hauré avorrit les escopinyes amb el que m'agradaven...

I... el què més m'ha agradat, sabeu què ha estat? Doncs que mentre començava a pujar la gran muntanya, una de les meves infermeres m'ha posat el vídeo de la cançó Let it Go de la Frozen! No podia ser millor cançó que aquesta. El moment que l'Elsa comença a pujar la muntanya del Nord per tal d'aprendre a controlar els seus poders. Igual que el què he de fer jo aquests dies aquí a dalt.

Avui ho he portat molt bé. Ara caldrà anar pujant a poc a poc. Sé que l'ascens no serà fàcil. Em puc trobar paranys i entrebancs de tot tipus però, amb la màgia que porto dins la meva motxilla... Impossible no superar-ho! Els espinacs m'esperen i no vull desil.lusionar-los. No els puc fallar. I a l'Alba tampoc. Em necessita molt.

El primer tram l'he superat amb bona nota. Demà caldrà fer més quilòmetres. Al vespre he caigut de cop com un sòc adormida. No m'extranya amb la feina que he fet. Ara a agafar forces que demà he de fer un tram més. Ja tinc ganes de respirar l'aire fresc, veure les papallones de colors... Ho aconseguiré!

Gràcies a tots per enviar-me tanta energia avui. L'he ben rebuda i de ben segur que m'ha ajudat a portar-ho tan bé. Demà, més!

Una petarrufa,

Abril