Dia + 495

7 d’abril de 2014

Des d’ahir a dalt del cel hi brilla una nova estrella.

El meu besavi ha pujat al cel per a converir-se en una bonica estrella que, de ben segur, m’enviarà un munt d’energia per ajudar-me a recuperar del tot. Sé que em protegirà en tot moment.

Una forta petarrufa besavi Miquel!

T’estimo!!

Abril 

DIA + 491

3 d’abril de 2014

Després d’uns quants dies d’hospital (visites, operació, més visites…) sembla que m’han tornat a deixar una mica tranquil·la. Dic una mica perquè allà on em van fer la ferida per treure’m el port-a-cath ara m’hi han de fer les cures. Sort que me les fa la meva mama i, tot i que em poso a tremolar perquè no m’agrada gens, sempre és millor que les doctores o les infermeres.

Estic tan escarmentada en tot el que m’han fet aquests dos anys que no me’n refio de cap bata blanca. Ara que començava a dormir una mica bé, doncs sant tornem-hi! Em desperto cridant i plorant. En un tres i no res m’aixeco del llit. És que tinc malsons. Sommio que sóc a l’hospital i que les bates blanques fan de les seves… i la pobre mama allà donant-me la mà i acaronant-me tota la nit perquè em relaxi! Fins i tot no em vull estirar al llit per por!
També he perdut del tot la gana. Suposem que és per la baixada de cortisona, tot i que ja fa força setmanes que prenc la mateixa dosis. I mira que els papes em donen tots els capricis!! I fins i tot algun dia he fet alguna vomitada d’aquelles que tela marinera!!!

Ah! sabeu què? Els papes m’han apuntat a l’escola!! Sí, sí! Això vol dir que ja no sóc tan petita. Quan la meva doctora em deixi aniré a l’escola. No sabem si serà el curs vinent o l’altre, però de moment ja tinc la plaça reservada! El més important és que jo em trobi bé. I sabeu què vol dir això? Doncs que ja no sóc tan petita!!! Ara bé, primer m’han de treure del tot la cortisona i posar-me les vacunes perquè estigui més forta perquè a l’escola hi corren molts bitxos!! A veure si aquesta primavera em treuen aquest coi de xaropet i aviat puc jugar amb els nens sense finestres entremig!!

Mentrestant jo continuaré a casa fent les meves coses. Jugant a titelles, tocant instruments, cantant cançons, jugant amb jocs, fent menjars, pintant… Per cert, no us vaig ensenyar el regal que li vaig fer al papa pel dia del pare? Vaig trigar dies a fer-lo però va valdre la pena perquè li va agradar molt.

I avui una forta petarrufa pel meu besavi Miquel que necessita un munt de petarrufes per agafar moltes forces perquè… Avi…. Hem de jugar molt, eh? M’has de deixar el teu bastó que jo el faig servir de cavallet!! I has de veure la cara de bitxo que m’està sortint!!!

Abril

Dia +485

28 de març de 2014

Ui, ui, ui... Quantes coses que us he d'explicar avui...

Feia tants dies que estava tranquil.leta dormint  a casa... Que ara porto un parell de dies que tela marinera!!!

Bé, primer de tot dir-vos que ja torno a caminar sense problemes. De fet no parava de moure'm d'una punta a l'altra de casa sense parar fins ahir.
Ahir em vaig haver de llevar molt d'hora perquè em tocava anar a veure les meves doctores de bata blanca. Analítica i visita. I tot sense que em saltés ni una sola llàgrima. És clar, és que ja me les conec tan bé... I ja sé què em faran en tot moment. I sabeu què? Tot i que els leucos han baixat, la resta d'analítica estava molt bé. Tot així encara he de continuar amb la micona de cortisona que em donen...
Ah! I vaig anar a veure la Ivet al seu camerot. Està tan guapa pelona... Que valenta que és... Té una lluita constant amb exèrcits de bitxets i ella allà, al peu del canó!!! És una gran lluitadora!!!

I avui.... Ui avui!!!! No heu sentit uns grans crits cap al migdia?
I mira que la mama ja m'ho havia explicat però quan arriba el moment... Sort que he tingut el meu Amic Mic en tot moment...
Avui encara ens hem llevat més d'hora. Tot just començava a treure el nas el sol solet. Tocava tornar a l'hospital. Després de fer una vomitada al cotxe, hem arribat a l'hospital i, a mesura que passava l'estona, jo ja m'he ensumat que això d'avui no era una simple visita. I això no m'agradava. Després d'esperar-me un munt d'hores m'han fet posar el pijama i m'han baixat a quiròfan. Quan m'han assegut a la camilla ja no ho he vist gens clar. Volia sortir i només cridava NO!!! MAMA!!!
Doncs sí, avui era el dia de la retirada del port-a-cath i de la laringoscòpia. M'han sedat, posat una via al braç i m'han donat aquell xaropet que em fa dormir. I ja no recordo res més fins que M'he despertat cridant i cridant. PAPA!!! MAMA!!!! I jo només veia bates blanques!!! Estava a reanimació i han hagut de cridar a la mama que entrés perquè cinc infermeres no podien amb mi. I fins i tot m'han hagut de tornar a sedar. Us ho podeu creure? Amb lo tranquil.leta que sóc jo!!!! Però és que d'aquelles bates blanques no me'n fiava ni un pèl. Moltes brometes i bones paraules però...alerta!!!
Ha vingut la mama però jo també volia el papa que, el pobre, no l'han deixat entrar.

Amb les cançons de bressol de la mama m'he calmat i fins i tot mig adormit, però la mama em sembla que estava força espantada ja que, al respirar, he fet més soroll que mai. M'han posat una mascareta de ventolín i, és clar, jo que estava mig adormida, doncs he tornat a cridar i a moure'm tant... Sort que ha funcionat i els sorollets han anat afluixant.

És que entre els sorollets que faig habitualment, més la intubació, la laringoscòpia i l'anestèssia... Ha fet un cocktail que tela marinera!!!
I res, després a l'habitació i aquí estic altra vegada, dins d'aquesta mena d'hotel que tant temps m'hi he passat. Esperem, però, que aquesta vegada sigui poc.

I de tot plegat dir-vos que la cirurgia ha anat bé i que de la prova no en sabem res. A veure si en algun moment passa l'otorrino...

I res més. Estic rebentada. Avui toca molts mimos i tota la col.lecció de petons que tenim a casa: petons de coloraines, petons divertits, petons de papallona, petons de peix bombolla, petons com el papa del Mozart....

I per a vosaltres... Una forta petarrufa.

Abril

Dia + 475

18 de març de 2014


Avui tinc un munt de coses per explicar-vos, i totes elles importants. En una setmana han passat moltes coses.

Primer de tot… doncs que dijous passat vaig haver d’anar a Urgències a l’hospital. Com que el papa treballava, m’hi va portar el meu tiet Albert. I sabeu per què? Doncs el dia abans caminant per casa vaig relliscar i em vaig fer un petit esguinç al peu. Pobres infermers de Sant Joan de Déu!!! Vaig fer uns crits quan em van fer les fotos als peus… que els vaig deixar ben sords!! I després pregunten a la mama si era normal que cridés així!! I què es pensen!! Doncs estic ben escarmentada amb les bates blanques… després de tot el que m’han fet … quan m’immoblitzen em recorda a la traqueostomia que em van fer i no puc. Al final, però, no em van enguixar el peu. Només quinze dies sense recolzar el peu a terra, gel, massatges…. Ara que començava a caminar!! però no us penseu, això d’anar tot el dia a coll dels papes i dels avis, que la mama em faci massatges… ja m’agrada, ja…

Diumenge a la tarda va ser el dia del concert. Quina passada!!! Estava ben ple!!! I jo, la Vinyet, la Clara, la Marta i en Cassià… allà enmig de l’orquestra mirant al papa que ens donés l’entrada!! Ho vam fer molt bé tot i que a mi ja em va costar ja arribar al final. És que amb la calor que feia i jo amb la mascareta i els meus problemes respiratoris… m’ofegava i respirava molt malament.


Però al final vam acabar, i bé!!! I tothom aplaudia tant… Va venir tanta gent a escoltar-nos… avis, amics, companys dels papes… fins
i tot el Lluc, el Genís, el Pau, l’Aina… Moltes gràcies a tots per compartir una estona amb la nostra música!

I avui a l’hospital. Aquesta vegada amb l’avi perquè el papa tocava el violí a l’orquestra. Avui, però, les doctores de bata blanca no eren les meves, i això no m’ha agradat gens. M’ha girat el dia i m’han fet posar de molt mal humor. I mira que n’he vist un munt de doctores! Cirurgiana, anestessista, les que m’han fet l’analítica… Així, doncs, ja està tot a punt per a ingressar i treure’m el port-a-cath i fer-me la prova del coll. Ara a esperar que truquin!

Després hem anat al camerot de l’Ivet. El més bonic de tot el vaixell. Jo li he portat un dibuix que li he fet d’uns peixets de colors però… cap de les dues teníem el dia. Jo empipada que només volia marxar de l’hospital i la pobre Ivet, carregada de febre a braços de la seva mama. I això que havia portat els titelles d’en Patufet per explicar-li el conte i fer-li passar una bona estona… Un altre dia petita Ivet, d’acord?

I res més. Ah! sí! Que em va venir a veure l’Aina a casa!!! Llàstima que va ser un vist i no vist perquè havia d’anar a l’hospital….

Avui una forta petarrufa pel meu besavi Miquel que fa uns dies que està envoltat de bates blanques i, m’ha dit un ocellet, que tampoc li agraden gens.


Abril