Feliç dia del pare, PAPA!

19 de març de 2016

Felicitats papa!

Encara que últimament no t'ho demostri gaire, et vull dir que t'estimo molt i que per a mi ets el millor papa del món.

Gràcies per ser amb mi tan en els bons moments com en ens mals moments.

Gràcies per a cuidar-me sempre i desviure't per mi. Sé que tots els papes ho farien, però tu ho fas d'una manera especial.

Gràcies per arrencar-me una rialla en moments difícils per a tots.

Gràcies per a fer un súper esforç i sobreposar-te a la situació davant meu, de la mama i de l'Alba. Sé que no és fàcil.

Gràcies per ajudar tant a la mama en els moments difícils. Sense tu el nostre súper equip faria fallida.

Gràcies per tenir tanta paciència amb mi. Sé que últimament no t'ho poso gens fàcil.

Gràcies per a fer d'un simple plat una gran delicatessen en els moments que no tinc gana.

Gràcies per convertir-te en girafa, elefant o el que calgui només per mi.

Gràcies papa.

Encara que avui tothom celebri el dia del pare, per a mi el dia del pare és cada dia. I més en aquests difícils moments que estem passant. Per això avui aquest text el vull dedicar a ell i a tots els papes dels nens i nenes que estan lluitant per VIURE. N'estic del tot convençuda. Ells són els millors papes del món.

Aquests dies jo continuo igual. Marejos, vòmits, malhumor i ara, també, diarrea. Aquests són els meus companys de viatge diaris. Suposo que és degut a la quimioteràpia i als efectes secundaris d'aquella medicació que els papes cada dia em passen per via. Els matins me'ls passo del llit al sofà i, a la tarda, hi ha moments que m'eixereixo una mica i, com ahir, encara tinc una mica d'humor i paciència per a ensenyar a l'Alba com es posa un port-a-cath i com es passa la medicació per via. Ella no ho sap fer, i jo massa que ho sé!

Aix.... Que llargs que se'ns faran els mesos que vénen... I pitjors dies m'esperen encara...

Una petarrufa marejada,

Abril

Emprenyada és poc

18 de març de 2016

Després de dos dies de força calma, on fins i tot vaig poder fer alguna de les feines que les meves mestres em van portar a casa, avui ha tornat a sortir la ràbia. Aquella ràbia vermella. Aquella que no es pot controlar. Però avui amb raó. Un cúmul de coses han fet d'avui un mal dia. Sé que de pitjors me'n vindran, però venint d'on venia.... Estic ben emprenyada!

Avui a l'hospital m'han fet empipar molt. Després de l'analítica i de saber els resultats, m'han posat aquell xaropet que tan mal estar em dóna però tan necessari és per a posar a ratlla els bitxets de la sang. Avui tocava dosis de quimioteràpia. També m'han hagut de fer un electrocardiograma i, el que m'ha fet enrabiar més, m'han despunxat i punxat de nou el port-a-cath. Sé que això no fa mal. La mama m'hi ha posat una cremeta perquè no notés la punxada, però m'han remenat. M'han fet empipar molt. No entenc res. Només vull trobar-me bé, anar a l'escola i jugar amb els meus amics. He passat de ser la nena més feliç de l'escola a tancar-me a casa i a l'hospital. No ho entenc. Què em passa? Millor no preguntar....
I a sobre, la cortisona, un xaropet que em prenc cada dia, que a part de fer-me venir una gana de mil dimonis, em fa sortir un caràcter i una ràbia que fa por. I mira que els papes en tenen un munt de paciència, però estic molt irritable. Ah!! I és aquell xaropet que infla tant!!  Per què a mi altra vegada? em pregunto....

Després de passar el dia a l'hospital, quan he arribat a casa m'he volgut aïllar del món. Estirada al sofà i que ningú, ni tan sols la mama i el papa, em diguessin res. Necessitava estar sola. Necessitava respirar. No em trobava gens bé. De nou aquest monstre vermell ha sortit amb força de dins meu. A sobre em tocava aquella medicació que els papes m'han de posar pel port-a-cath. Només em faltava això!! I mira que ho fan bé els papes... Però avui només em faltava això!

Espero que demà aparegui el monstre verd. La calma. I el monstre groc, l'alegria. Els necessito. A casa tots els necessitem. No entenem què ens està passant. No ens ho mereixem. Altra vegada NO.

Això sí, he tingut una petita estoneta bona a l'hospital. Quan els papes m'han tret els macarrons de l'Àvia!! Uhmmm! Qualsevol menja el que et donen a l'hospital! Ah! I també l'estoneta que he guanyat al papa al joc del tres en ratlla que em van regalar l'Aloma, el Gení, la Bruna, l'Ènia i els seus papes. Sí, sí. És un llibre ple de sorpreses. És únic i molt especial. L'han fet ells especialment per a mi. El llibre de la Calma. Doncs l'únic moment que ha vingut la calma avui ha estat quan jugava amb aquest llibre. Quin llibre tan especial... Gràcies!!!

I gràcies també a l'Emma i la Mariona que m'han fet arribar uns vídeos i uns dibuixos per mi. Necessito tant mantenir el contacte amb els meus amics... Encara que ara no tinc gens de forces per a enviar-los cap vídeo. Necessito temps.
Demà els meus companys d'escola començaran les vacances. Jo encara tinc molta feina. No puc parar. He de seguir sent forta i treballar per fer fora els bitxos dolents.

I moltes gràcies també a tots els espinacs i les escaroles de l'escola. Les meves mestres em van fer arribar un munt de dibuixos de tots ells i molta, molta energia. I a les mestres.... Una forta petarrufa. Em sap greu que quan van venir a veure'm no els vaig fer gens de cas. No em trobava bé i només volia la mama.

Una petarrufa,

Abril

Garbuix d'emocions

14 d març de 2016 

Igual que el monstre de colors, jo tinc un garbuix d'emocions. Deu ser una manera de reaccionar davant aquesta nova situació. No entenc què em passa. No entenc tantes punxades, tantes hores d'hospital... No entenc per què no vaig a l'escola. Per què no estic amb els meus amics. Per què? A la vegada, però, no demano res als papes. Ja els veig prou nerviosos. No demano res. M'ho quedo tot per mi. Però d'alguna manera ha de sortir tot això! Doncs el monstre de color vermell, la ràbia, em surt pels descosits. Porto molt mal humor. Per a qualsevol cosa crido, ploro, em reboto... Per petita que sigui una cosa en faig una muntanya. Exploto de mala manera. Per més que ho intenti, no puc fer-hi res. I mira que ho intento... Pels papes, pels avis... Però no puc. De vegades em surt la meva part més dolceta que tan tenia abans, el monstre verd em mostra per uns moments la calma, però de seguida surt la ràbia. I amb tot això la cortisona fa de les seves. Dóna més força aquest maleït monstre vermell. La ràbia s'apodera de mi. Pobres papes... Amb els nervis que porten i lo malament que ho estan passant, jo no els ho poso gens fàcil... Però callen. I tenen cabassos de paciència. De vegades més i de vegades menys. Però sempre els tinc al meu costat intentant que estigui el millor possible. 

Avui ens hem passat tot el dia a l'hospital. Hem anat a l'hospital de dia. L'hospital de la Minnie, que n'hi dic jo! És que tenen una minnie enorme que m'agrada tant... Les analítiques estan força estables tot i que hem hagut de posar plaquetes. Amb tantes hores asseguda al llit sort n'he tingut del joc que em van fer l'Aloma, la Bruna, el Genís i l'Ènia!! Donar menjar a la família Pig m'encanta! Fins i tot m'han vingut a visitar els Pallapupes i s'han engrescat a jugar amb mi amb aquest joc!! Han marxat de l'habitació tot picant paraules.... Els haguéssiu vist.... Quin riure feien.... Ara que quan s'han posat a cantar... Tela marinera!!!

També m'han vingut a veure les noies de musicoteràpia i, entre tots, hem cantat i tocat un munt d'instruments. No sé si no ho hem fet gaire bé, perquè al marxar se'ns ha posat a ploure... Al vespre estava molt cansada. És que estar tot el dia de mal humor no sabeu pas el què cansa. No us ho recomano pas. A veure si demà m'espera un dia més tranquil.

Una petarrufa, 

Abril

Sorpresa final!

12 de març de 2016

Quin dia tan enfeinat el d'ahir! Però d'aquells que m'agraden!

Ahir em trobava bé. Amb moltes ganes de fer coses i de marxar de l'hospital. Quan va arribar la mama em va ben dutxar i, després d'un munt de dies sense poder fer-ho, em va poder desenredar i pentinar la meva melena. Aix la meva melena... Què en serà d'ella...

Després va arribar la mestra i vam fer un munt de feina amb el conte de La Rateta que escombra va l'Escaleta. Home, no és com la feina que feia a l'escola amb la Sònia, la Rocio o les Annes, però és feina! I després... Després sí que em va agradar. És que aquest hospital ho tenen molt ben muntat pels nens que no poden anar a l'escola. Després va venir una noia d'Artteràpia i vam fer pintura i fang!! Wow... Vaig pintar un quadre on hi sortíem jo i l'Alba i vaig fer la figura humana meva amb fang i després el vaig pintar! Em sembla que va ser la cosa que he fet a l'hospital que més m'ha agradat. I encara no és tot.

També va venir una físioterapeta a fer-me fer exercicis de cames i els famosos Pallapupes que tanta por em feien quan era petita. La Gelocatila i el Paracetamol em van fer sortir algun somriure i tot!

I a la tarda amb l'Àvia vam passar una bona estona. Després jo veia els papes fent molts plans. Parlaven i parlaven fins que, ja cap al vespre vaig tenir la sorpresa final. La meva doctora ens va dir que podíem anar a dormir a casa i, així, estar els quatre junts que tanta falta ens fa. Ara bé, amb unes condicions. Unes per mi i unes pels papes: Havia de fer un doble esforç. Predre'm el munt de medicació i beure molt, molt i molt.

Ah! I una de les medicacions se m'ha de posar directament al port-a-cath. Això vol dir que els papes l'han de manipular i convertir-se en els meus infermers. Els van fer un curs accelerat i els van donar un munt de material estèril. Ells, amb l'ajuda de la tieta Carme que és la infermera de la família, segur que ho faran molt millor que les de l'hospital. Ah! Tot i dormir a casa, no us penseu, hem d'anar visitant l'hospital de dia per fer analítiques i posar-me aquella maleïda medicació tan necessària per tal que els bitxos de la sang no es descontrolin. La Quimioteràpia.

I al vespre, després de posar-me una injecció i un xaropet de químio, a baix a l'hospital, m'esperava l'Alba. Quins salts que feia quan em va veure... I com ens trobem a faltar... Per cert, com que altra vegada he de tornar a portar mascareta, els papes en van trobar, finalment, unes de petites i més divertides. El papa me'n va comprar una que sembla de la marca Desigual! I me la va comprar d'EEUU. Coi d'Americans!!! Al final els deuré molt als americans...

I avui a casa tot ho he vist diferent. He tingut moments de tot. He estat contenta, amb ganes de jugar, però emocionalment estic feta un garbuix. La culpable és la cortisona. Aquest xaropet tan i tan dolent em fa sortir el pitjor dels caràcters. Una ràbia difícil de dominar, no us penseu. Com el monstre de colors vermell. Em supera i després em sap greu. Pobres els papes... Hauran de tenir una paciència...

I aquest vespre ells també s'han estrenat com a infermers. Veiessiu com manipulaven el port-a-cath i em connectaven un medicament... I tot amb material estèril. Això sí, amb l'ajuda de la tieta Carme, que els guiava en tot moment el que havien de fer. Què voleu que us digui... Jo els prefereixo a ells!!!

Una petarrufa,

Abril