16 de novembre de 2013
Quina nit que vaig passar ahir.... I no us penseu, el dia d'avui tampoc ha estat dels millors que he tingut... És que porto des de divendres al matí amb uns pics de febre molt alts i costa molt que em torni a baixar la temperatura. Estic molt xafada i amb poques ganes de fer res.
Em van passant antibiòtics i més antibiòtics però això no s'acaba de solucionar. Em sembla que necessitem altra vegada la famosa paraula: PACIÈNCIA!
A veure si dilluns ja ens diuen alguna cosa...
Sort que a la tarda han vingut els avis i, com sempre, m'han fet passar una bona tarda... Aix... Què faríem sense els avis....
Per cert, ahir que vam ingressar justament va fer un any que vaig entrar en aquella mena de camerot, aïllada de tothom... I mireu ja a on sóc... Al mateix vaixell però no tant aïllada del món!! Que n'he fet de camí... I el que em queda!!!!!! Però, com diu la meva tieta de lluny, amb passets ferms de formgueta arribaré molt lluny!!!
També us havia de dir que el dijous, aprofitant la sedació de la punció, l'otorrino m'havia de fer aquella prova al coll. A última hora però, va decidir no fer-me-la. Es veu que va mirar bé les imatges de la fibroscòpia i va pensar que potser era millor fer-la més endavant.
Tot i així, continuo amb els meus sorollets. Potser no tan escandalosos, pero Déu ni do... Només us he de dir que cada infermera o auxiliar que entra a l'habitació quan estic dormint els pregunta als papes si sempre faig aquest escàndol al dormir. I mira que ara ha anat una mica a menys!!! Pobre el nen que tinc al costat... Sort que dorm com una marmota....
Torno a tenir els àpats de la senyora Fideus. Recordeu qui era? Aquella senyora que a l'estiu em feia aquell caldet de fideuets que em venia de gust a tota hora. Ja ho fa bé ara també però el que passa és que no tinc gens de gana encara. És que han tornat a baixar-me la cortisona!!!! I no tinc gana, vomito... I m'està quedant un figurin que aviat no em veuran a passar!!! Però es veu que tot això ja és en el manual. Per tant... Endavant!!!
A veure si aquesta nit descanso més i la febre va a menys. He d'agafar forces per guanyar aquest exèrcit de bitxets!!!
Una petarrufa,
Abril
dissabte, 16 de novembre del 2013
Dia +352
Dies difícils...
Després de tres setmanes a casa... Sabeu on sóc? Doncs altre vegada a passar uns dies a l'hospital!! Serà possible.... Tan bé que jo estava a casa i mira!!!
Ahir em van fer aquella prova tan important. L'aspiració del moll d'os de l'any de transplantament. Amb aquesta prova poden veure si hi ha malaltia i si la meva nova medul.la està ben arrelada.
Doncs de bon matí cap a l'hospital. Analítica, visita, anestèsia, punció i, a mitja tarda, cap a casa, amb els nervis d'esperar els resultats de la prova fins la setmana vinent.
Va ser un dia dur. Després de dos mesos sense punxar-me el port-a-cath... Doncs apa!! Tornem-hi!!!
Al vespre estava tan cansada que, mentre la mama intentava que mengés alguna cosa, se'm tancaven els ulls.
Avui fins a quarts de deu no m'he despertat ( bé, amb les set o vuit vegades que he fet aixecar els papes a la nit...). Això ja era estrany... Normalment em llevo molt d'hora!!
Quan la mama m'ha llevat... ja ha vist que alguna cosa no rutllava. Estava molt calenta. Tenia febre. Tota preocupada ha trucat al papa que estava a punt d'assajar i, de nou cap a l'hospital. Havíem d'anar-hi per veure d'on venia aquesta febre.
Els papes han passat un matí i part de la tarda amb uns nervis.... És que ja es temien el pitjor. Com que no sabíem els resultats de la medul.la.... Una febre espanta molt.
Res més. Doncs ara toca esperar, com sempre. Com diuen els papes... De vegades esperar desespera!!! Esperem, però, que no sigui res i d'aquí a poc em deixin tornar a casona.
Una petarrufa,
Abril
dimarts, 5 de novembre del 2013
Dia +342
I que bé que s’hi està a casa!! Ja portem molts dies sense trepitjat l’hospital. I em sembla que encara ens en queden uns quants…
Estem esperant que les meves doctores de la bata blanca ens truquin per si han trobat un dia per anar a quiròfan. Aprofitaran per a fer-me una prova al coll i per a fer la famosa PROVA de l’any de transplantament. Uauhhh!! Aviat farà un any que vaig entrar en aquella mena de camerot per reemprendre un viatge ple de pors, neguits, incerteses… Encara ens queda molt per arribar a bon port, però hem fet molt camí! Un any i mig lluitant aviat està dit!!!
Continuo sense tenir gens de gana i vomitant moltes vegades allò que, amb esforç, m’ha costat tant entrar. La mama ja no sap què fer-me per menjar!! Això sí, una cosa que sovint em ve de gust és la vainilla que hi ha dins d’uns gelats petits que tenen els papes. Almenys, quan vomito, si em menjo una mica de gelat de vainilla… és un làctic i calòric, que és el que ara necessito… És que prendre tanta medicació amb la panxa buida… als papes no els fa gens de gràcia!!
Quan els avis em van veure amb aquell vestit… van riure molt. Ai coi… no sé pas què els feia tanta gràcia… Jo només els volia fer un petit concert que, amb els papes, feia dies i dies que estàvem assajant…
Ostres!! I també ens vam passar dues tardes fent panellets!!!Que bé m’ho vaig passar i quina cuina tan bruta que vam deixar… A mi el que em va agradar més va ser posar els pinyons i les ametlles. De vegades apretava tant que els deixava ben deformats. En van sortir tants… i es veu que ens van quedar boníssims. Llàstima que jo no en puc menjar perquè porten fruits secs…
A veure si ben aviat us puc explicar més novetats.
Una petarrufa,
Abril
divendres, 25 d’octubre del 2013
Dia +331
25 d’octubre de 2013
Quants dies sense explicar-vos res, eh?
És que he tingut molta, molta feina. Quinze dies a casa dónen per molt!!!
Però de cop i volta m’han portat dos dies seguits a l’hospital.
Ahir a veure les hematòlogues. I… oh sorpresa!!
Després de molts i molts mesos les meves analítiques no només s’han estabilitzat sinó que les plaquetes sembla que s’han espavilat! Han pujat força!! Encara ho han de fer molt més, però, de moment, anem per bon camí! I la resta d’analítica també està força bé. Per tant, hem baixat encara una mica més la cortisona.
Al baixar la cortisona fa que no tingui gana i que, sovint, després de fer l’esforç de menjar, ho vomiti. Les doctores diuen que és normal i que hem de tenir paciència. Ja hi tornem amb la PACIÈNCIA…. Encara no sé com no se m’ha acabat…
Ah!!! I al baixar-la també fa que em desinfi. A veure si de mica en mica tornaré a tenir aquella cara de nena que fa tants mesos es va anar transformant...
Avui ha tocat anar a veure el meu otorrino. Aix…. Ja ha tornat a venir amb aquella maleta que a mi no m’agrada gens… Mira que és simpàtic el senyor, però quan el veig caminar amb la maleta… és que ja tremolo…
Els papes no estan traquils perquè a la nit no paro de fer aquells sorollets tan escandalosos i tenen por que torni a passar tot el malson de l’estiu . Per això el doctor ha tret d’aquell maletí aquells tubs i me’ls ha posat pel nas fins a veure les meves cordes i l’aparell fonador. Uff! I que malament que ho passo aquella estona…
El doctor ha tornat a dir que, tot i tenir part del pas d’aire obstruit per una corda vocal, tinc espai suficient per respirar. El que passa és que tot el to muscular de l’aparell és tan flonjo que, quan em relaxo a la nit, faig uns sorollets que espanten una mica. Tot i així em farà una altra prova a quiròfan per tal d’assegurar-se’n del tot.
I ara tinc tres setmanes de festa!!! Mai havíem tingut tants dies!!! Bé, encara no és segur del tot. Ens han de trucar perquè m’han de fer una prova. LA PROVA. El meu examen. Ja toca la punció de medul·la òssea de l’any! Fins que no tinguem els resultats els papes no respiraran una mica…
Mentrestant jo continuaré jugant a casa i aprenent moltes coses. Aquests dies no he parat. A part de jugar, ens hem fet un tip de cantar cançons de la tardor, he experimentat amb gelatina, he pintat…
Que, per cert, la mama em va fer pintar amb els dits i no em va agradar gaire això d’embrutar-me tant. No ho entenc. No em deixen posar res a la boca, sempre em desinfecten les mans i ara me les fa embrutar amb pintura!!! Quan em va embrutar les mans amb pintura jo feia una mala cara… només demanava el líquid desinfectant… No hi ha qui els entengui…
Quants dies sense explicar-vos res, eh?
És que he tingut molta, molta feina. Quinze dies a casa dónen per molt!!!
Però de cop i volta m’han portat dos dies seguits a l’hospital.
Ahir a veure les hematòlogues. I… oh sorpresa!!
Després de molts i molts mesos les meves analítiques no només s’han estabilitzat sinó que les plaquetes sembla que s’han espavilat! Han pujat força!! Encara ho han de fer molt més, però, de moment, anem per bon camí! I la resta d’analítica també està força bé. Per tant, hem baixat encara una mica més la cortisona.
Al baixar la cortisona fa que no tingui gana i que, sovint, després de fer l’esforç de menjar, ho vomiti. Les doctores diuen que és normal i que hem de tenir paciència. Ja hi tornem amb la PACIÈNCIA…. Encara no sé com no se m’ha acabat…
Ah!!! I al baixar-la també fa que em desinfi. A veure si de mica en mica tornaré a tenir aquella cara de nena que fa tants mesos es va anar transformant...
Avui ha tocat anar a veure el meu otorrino. Aix…. Ja ha tornat a venir amb aquella maleta que a mi no m’agrada gens… Mira que és simpàtic el senyor, però quan el veig caminar amb la maleta… és que ja tremolo…
Els papes no estan traquils perquè a la nit no paro de fer aquells sorollets tan escandalosos i tenen por que torni a passar tot el malson de l’estiu . Per això el doctor ha tret d’aquell maletí aquells tubs i me’ls ha posat pel nas fins a veure les meves cordes i l’aparell fonador. Uff! I que malament que ho passo aquella estona…
El doctor ha tornat a dir que, tot i tenir part del pas d’aire obstruit per una corda vocal, tinc espai suficient per respirar. El que passa és que tot el to muscular de l’aparell és tan flonjo que, quan em relaxo a la nit, faig uns sorollets que espanten una mica. Tot i així em farà una altra prova a quiròfan per tal d’assegurar-se’n del tot.
I ara tinc tres setmanes de festa!!! Mai havíem tingut tants dies!!! Bé, encara no és segur del tot. Ens han de trucar perquè m’han de fer una prova. LA PROVA. El meu examen. Ja toca la punció de medul·la òssea de l’any! Fins que no tinguem els resultats els papes no respiraran una mica…Mentrestant jo continuaré jugant a casa i aprenent moltes coses. Aquests dies no he parat. A part de jugar, ens hem fet un tip de cantar cançons de la tardor, he experimentat amb gelatina, he pintat…
Que, per cert, la mama em va fer pintar amb els dits i no em va agradar gaire això d’embrutar-me tant. No ho entenc. No em deixen posar res a la boca, sempre em desinfecten les mans i ara me les fa embrutar amb pintura!!! Quan em va embrutar les mans amb pintura jo feia una mala cara… només demanava el líquid desinfectant… No hi ha qui els entengui…
Una petarrufa molt especial al meu company de viatge Max que ja és tot un homenet.
Abril
Subscriure's a:
Missatges (Atom)