28 de desembre de 2013
Després d’una setmana de cortisona us he de dir que em trobo
molt i molt bé. Tant que fins i tot en algun moment m’he esverat i tot. Ara bé, tot s’ha de dir, els papes ja em tornen a veure
inflada i m’altera molt el son. Ah!! I em fan venir una gana… jo que l’havia
ben perduda!! Doncs ara menjo de tot i he descobert els torrons!!! Llàstima que
quan em baixin la cortisona aniré perdent aquest desfici per menjar…
Ahir vam anar a l’hospital i, després de molt temps, les
meves analítiques estaven molt i molt bé. Clar que la cortisona hi ajuda… a
veure si d’aquí a quinze dies ja em poden anar baixant aquests ditxós
medicament….
Al trobar-me bé estic més valenta de les cames i ja començo a caminar sola. I , amb el meu hipopòtam, no paro de
caminar amunt i avall per tota la casa.
Fins i tot quan ahir vaig anar a l’hospital,
vaig trobar un carret de la compra a la sala de joc i el vaig passejar per tota
la planta. Molts papes, metges i infermeres que pasaven per allà em miraven i
reien… No sé pas per què! Jo només anava a comprar verduretes amb els papes…
Sabeu què? El dia de Nadal vaig disfrutar molt. Això del tió
és una passada!!! Mira que donar menjar a un tronc, picar-lo i que et caguin
tantes coses… que si torrons, que si xocolata, que si mitjons… Jo, encara no
havíem acabat de cantar la cançó del tió que ja aixecava la manteta per veure
què hi havia. És una passada!!!
I ara a esperar els reis que, m’ha dit la mama, que ja
comencen a treure el nas. Jo, que he fet molta bondat, espero que em portin una
cuineta d’aquelles tan grans però, sobretot, que em vagi recuperant del tot i
poder fer, així, una vida “normal”.
Una petarrufa,
Abril
