Dia +437

 8 de febrer de 2014

Després d’estar quinze dies a casa sense veure bates blanques ahir va tocar anar a l’hospital i per partida doble. Quin matí que vaig passar…

Els papes aquests últims quinze dies cada dia han estat una mica més nerviosos. Els meus sorolls a la nit han augmentat molt. Semblava que no pogués respirar i que m’havia d’ofegar. Tenien por que em passés el mateix que a l’estiu. És per això que van posar-se en contacte amb la meva doctora perquè programés una visita d’urgència al meu otorrino. I així va ser. Ahir analítica, fibroscòpia de l’otorrino i visita amb la meva doctora.
L’otorrino em va passar aquell tubet pel nas i no em va agradar gens. De fet, ho vaig passar molt malament. Tot i així, les imatges no es van veure massa clares i va decidir que m’ho miraria un dia tranquil.lament a quiròfan amb un altre d’aquests aparells que et posen per la boca. Com que igualment hi he d’anar perquè em treguin el port-a-cath que el tinc amb bitxets… doncs un cop adormida aprofitaran i m’ho faran tot.

Mentrestant les meves analítiques estan força bé. Després de pensar-s’ho força, la meva doctora ha decidit provar de baixar una miqueta la cortisona. Aquestes dues últimes setmanes m’he inflat molt. Torno a tenir un pap…. I això podria ser part de la causa d’aquests sorolls al respirar… Ho provem i a veure si el famós EICH no em fa sortir aquelles pupes a la boca… i, mentrestant, em torno a desinflar… I si l’EICH es torna a despertar…. Doncs tornarem a pujar una mica més aquesta maleïda cortisona!!!

A part de tot això jo no paro. Estic recuperant el temps perdut. Faig coses que havia de fer fa mesos i que, degut a la medicació i que no em trobava bé, no podia fer. A part de parlar, he anat molt de pressa en caminar. De fet no vull que m’agafin en cap moment. He passat de fer els primers passos a gairebé córrer. I és clar, això ha fet que m’endugués alguna patacada. Però bé, això ja forma part de l’aprenentatge de caminar, no? però en el meu cas els papes estan més preocupats perquè un cop gaire fort amb plaquetes baixes… podria ser molt perillós!
I no us dic el que arribo a cuinar a la meva cuina!! Ara fins i tot m’he aficionat al sushi!! Mira que costa això d’agafar l’arròs i el peix amb els palets… però hi tinc una paciència que segur que ben aviat ho faré millor que la mama!!!

I avui una petarrufa molt forta als papes del Max perquè des d’avui al cel hi brillarà una bonica estrella més, i aquesta molt especial per a mi. T’estimo Max. Que descansis en pau.

Abril

Dia + 422

24 de gener de 2013

Després de quinze dies a casa ahir vam tornar a l’hospital.

Les meves analítiques estaven força bé tot i que les plaquetes els costen espavilar. Encara han seguit baixant una mica pequè torna a sortir el punyetero EICH. Tenia l’esperança que em baixarien la cortisona però encara ens hem d’esperar quinze dies, com a mínim. Les meves doctores tenen por que si tornen a baixar la cortisona ràpid em tornin a sortir aquelles pupes a la boca que tant i tant em van fer patir. Sabeu que fins i tot m’ha quedat una gran marca a la llengua en un dels llocs on hi tenia una d’aquelles súper llagues? Així doncs, mentrestant, jo infladeta de la cara i altra vegada fent sorollets a la nit que posen tan nerviosos als papes i els fa venir al cap els dos punyeteros mesos de l’estiu a l’hospital… esperem que al desinflar-me també marxin els sorollets.

Aquests dies em continuo trobant bé, a part dels mals de panxa que sovint tinc. La veritat és que els papes diuen que no paro. Fins i tot diuen que m’està sortint una mica de cara de bitxo. Això és perquè em trobo bé i estic recuperant el temps perdut. Menjo, camino, començo a parlar… i m’esvero d’allò més!!! I llavors no hi ha qui em faci dormir al vespre… Els papes se’ls veu tan contents quan em veuen tan bitxo… Esperem que duri…

Tot i així, encara tancadeta a casa. I més ara que hi ha una empestada de grip!!! Però em deixen fer petites sortidetes a casa els avis, que ja s’han vacunat per la grip, és clar. Però no us penseu, em passo tot el dia jugant amb la meva súper cuineta. Que si caldo, que si cigrons, que si macarrons… la veritat és que no me’n canso mai. A casa sembla un restaurant!

Per cert, l’altre dia em va venir a veure pel finestral de casa meva la meva cosineta Xènia i la seva mama. Em va fer riure tant…. Quina tarda tan divertida que vam passar… i això que estava darrere el vidre!!! Feia malabars amb mandarines, s’amagava i jo la cridava dient-li nenaaaaa!!! Ja veureu quan em deixin jugar amb nens… jo i la Xènia no pararem!! M’ha d’ensenyar tantes coses… és clar, és que ella ja és molt gran. Té 6 anys!!!!

I de moment, res més. Una fortíssima petarrufa pel meu amic Max i els seus papes, que la necessiten més que mai.


Abril

Dia +406

10 de gener de 2014

I el dia tan esperat per mi i pels papes finalment va arribar: El concert que els papes  es van prometre que faríem a l’hospital pels nens malalts si jo sortia de Sant Joan de Déu!!

Quins nervis. Quina emoció!!! Papes, tiets i un munt de músics de la Camerata Bacasis van voler fer realitat aquest projecte acompanyat d’uns quants nens solistes. Tres de nosaltres havíem passat molts i molts mesos a l’hospital.

El meu primer concert va ser un èxit. Només ser allà, a l’hospital, i sentir les primeres notes de l’orquestra ja va ser meravellós. Una sensació difícil de descriure. Un pessigolleig per tot el cos... I jo allà, mirant al papa com dirigia, enmig dels músics, dels tiets tocant, a sobre la falda de la mama que, per cert, la notava una mica emocionada… uff… no sé ni com explicar-vos-ho…

Hi va haver un munt de gent que va venir expressament per sentir-me a debutar com a solista a l'orquestra!! Els avis, la Maria, el Bernat i la seva mama, la M. Àngels, la Núria, l’Efrem i el seu amic… fins i tot els metges que m’havien salvat la vida en aquell mateix hospital van voler-hi ser!!! Em van veure tan canviada… I jo feliç. De ser allà, fent música pels nens malats i donant-los energia per seguir lluitant tal i com ho faig jo.

Quina tarda més bonica vam passar. Jo m’ho vaig passar pipa tota concentrada mirant al papa i al costat de la meva amigueta Vinyet!!

Després, per grupets, els músics van anar per les plantes dels nens ingressats per fer-los un petit concert i fer-los participar tocant les joguines. Em sembla que xics i grans s’ho van passar molt i molt bé. I quan van haver fet, vam anar a la casa dels Xuklis i vam repetir el concert. Aquest cop, però, pels nens malalts d’allà. Jo ja estava molt cansada. Penseu que només surto de casa per anar a l’hospital i aquell dia… dos concerts!! Doncs tot i així encara vaig fer el concert i fins i tot, quan no tocava, em vaig girar cap als músics i els vaig dirigir. Sort en van tenir…

I sabeu què? Aquests concerts els vaig dedicar al meu amic Max que avui ja està en el seu dia +2! Segur que entre tots vam aconseguir enviar-li molta energia per tal que la seva nova medul·la li doni la segona oportunitat de viure que tant es mereix!

Ah, però com que aquest concert no l'hauríem pogut fer sense els nens i nenes que em van acompanyar fent de solistes, avui volia donar-los les gràcies a tots ells: La Marta, en Cassià, la Vinyet i la Clara que no va poder venir perquè es va posar malaltona. Però que no pateixi gens que em sembla que com que ho vam fer tan bé ens sortirà algun altre “bolo” ben aviat!!

A part del concert, ahir vam anar a l’hospital a fer un control. Les analítiques estaven força bé i, com que em trobo bé, doncs m’han tornat a baixar la cortisona i m’han donat quinze dies de vacances. Tot i així em sembla que aquesta vegada trigaran més a treure-me-la. Portaré poca cortisona però durant més temps per tal d’evitar que l’EICH em torni a fer la punyeta!!

Una perarrufa,

Abril

Dia +405

7 de gener de 2014

Quin dia tan bonic el d’ahir!! Bé, i el d’abans d’ahir!!

Els papes ja m’havien dit que el dia de reis era un dia molt especial pels nens. Sobretot pels que havien fet molta bondat al llarg de tot l’any. Jo en dec haver fet molta de bondat perquè els reis s’han portat molt i molt bé amb mi!! Tant que fins i tot em van venir a veure a casa mentre jo estava menjant la meva verdureta! Sí, sí!! Els Reis Mags amb els seus patges van aparèixer pel jardí de casa meva. Em van dir que, com que jo i els papes ho havíem fet tan bé durant tot l’any, no es volien perdre l’ocasió de saludar-nos personalment i anticipar-me un petit regal!! Ostres... que en són de macos… quins vestits…i quines barbes!!! Fins i tot li vaig explicar al rei blanc com ho havia de fer per afeitar-se, perquè duia una barba que tela marinera!!!!

Abans d’anar a dormir els vaig deixar una taula ben parada perquè quan vinguessin a la nit s’atipessin d’allò més i no escatimessin ni un regal! I quan em vaig llevar… Ostres!!! Quants regals!!! I després a casa els avis!!! N’hi havia tants que jo anava de bòlit repartint-los a tothom. I n’hi havia molts per a mi. Però, sabeu què? N’hi havia un de gegant amb el meu nom!! Sabeu què era? La cuineta gran que tant havia demanat!!! A més a més… em sembla que és una cuineta molt especial per la mama, la tieta de lluny, els avis… em miraven amb una cara quan hi jugava…

Vaig estar tan bé… Avis, papes, tiets… tothom disfrutava de veure’m contenta i fins i tot una mica esverada. I és que em trobava bé. Simplement era això.  Em trobava bé!!! Per uns moments tot semblava que era normal. Una nena sana del tot disfrutant del dia de reis!! Això sí, avis i tiets  ben desinfectats, vacunats i amb mascareta!! Però tant se val. Va ser un dia molt feliç!!!

Una petarrufa molt especial als meus Reis Mags.

Abril