18 de març de 2016
Després de dos dies de força calma, on fins i tot vaig poder fer alguna de les feines que les meves mestres em van portar a casa, avui ha tornat a sortir la ràbia. Aquella ràbia vermella. Aquella que no es pot controlar. Però avui amb raó. Un cúmul de coses han fet d'avui un mal dia. Sé que de pitjors me'n vindran, però venint d'on venia.... Estic ben emprenyada!
Avui a l'hospital m'han fet empipar molt. Després de l'analítica i de saber els resultats, m'han posat aquell xaropet que tan mal estar em dóna però tan necessari és per a posar a ratlla els bitxets de la sang. Avui tocava dosis de quimioteràpia. També m'han hagut de fer un electrocardiograma i, el que m'ha fet enrabiar més, m'han despunxat i punxat de nou el port-a-cath. Sé que això no fa mal. La mama m'hi ha posat una cremeta perquè no notés la punxada, però m'han remenat. M'han fet empipar molt. No entenc res. Només vull trobar-me bé, anar a l'escola i jugar amb els meus amics. He passat de ser la nena més feliç de l'escola a tancar-me a casa i a l'hospital. No ho entenc. Què em passa? Millor no preguntar....
I a sobre, la cortisona, un xaropet que em prenc cada dia, que a part de fer-me venir una gana de mil dimonis, em fa sortir un caràcter i una ràbia que fa por. I mira que els papes en tenen un munt de paciència, però estic molt irritable. Ah!! I és aquell xaropet que infla tant!! Per què a mi altra vegada? em pregunto....
Després de passar el dia a l'hospital, quan he arribat a casa m'he volgut aïllar del món. Estirada al sofà i que ningú, ni tan sols la mama i el papa, em diguessin res. Necessitava estar sola. Necessitava respirar. No em trobava gens bé. De nou aquest monstre vermell ha sortit amb força de dins meu. A sobre em tocava aquella medicació que els papes m'han de posar pel port-a-cath. Només em faltava això!! I mira que ho fan bé els papes... Però avui només em faltava això!
Espero que demà aparegui el monstre verd. La calma. I el monstre groc, l'alegria. Els necessito. A casa tots els necessitem. No entenem què ens està passant. No ens ho mereixem. Altra vegada NO.
Això sí, he tingut una petita estoneta bona a l'hospital. Quan els papes m'han tret els macarrons de l'Àvia!! Uhmmm! Qualsevol menja el que et donen a l'hospital! Ah! I també l'estoneta que he guanyat al papa al joc del tres en ratlla que em van regalar l'Aloma, el Gení, la Bruna, l'Ènia i els seus papes. Sí, sí. És un llibre ple de sorpreses. És únic i molt especial. L'han fet ells especialment per a mi. El llibre de la Calma. Doncs l'únic moment que ha vingut la calma avui ha estat quan jugava amb aquest llibre. Quin llibre tan especial... Gràcies!!!
I gràcies també a l'Emma i la Mariona que m'han fet arribar uns vídeos i uns dibuixos per mi. Necessito tant mantenir el contacte amb els meus amics... Encara que ara no tinc gens de forces per a enviar-los cap vídeo. Necessito temps.
Demà els meus companys d'escola començaran les vacances. Jo encara tinc molta feina. No puc parar. He de seguir sent forta i treballar per fer fora els bitxos dolents.
I moltes gràcies també a tots els espinacs i les escaroles de l'escola. Les meves mestres em van fer arribar un munt de dibuixos de tots ells i molta, molta energia. I a les mestres.... Una forta petarrufa. Em sap greu que quan van venir a veure'm no els vaig fer gens de cas. No em trobava bé i només volia la mama.
Una petarrufa,
Abril
Després de dos dies de força calma, on fins i tot vaig poder fer alguna de les feines que les meves mestres em van portar a casa, avui ha tornat a sortir la ràbia. Aquella ràbia vermella. Aquella que no es pot controlar. Però avui amb raó. Un cúmul de coses han fet d'avui un mal dia. Sé que de pitjors me'n vindran, però venint d'on venia.... Estic ben emprenyada!
Avui a l'hospital m'han fet empipar molt. Després de l'analítica i de saber els resultats, m'han posat aquell xaropet que tan mal estar em dóna però tan necessari és per a posar a ratlla els bitxets de la sang. Avui tocava dosis de quimioteràpia. També m'han hagut de fer un electrocardiograma i, el que m'ha fet enrabiar més, m'han despunxat i punxat de nou el port-a-cath. Sé que això no fa mal. La mama m'hi ha posat una cremeta perquè no notés la punxada, però m'han remenat. M'han fet empipar molt. No entenc res. Només vull trobar-me bé, anar a l'escola i jugar amb els meus amics. He passat de ser la nena més feliç de l'escola a tancar-me a casa i a l'hospital. No ho entenc. Què em passa? Millor no preguntar....
I a sobre, la cortisona, un xaropet que em prenc cada dia, que a part de fer-me venir una gana de mil dimonis, em fa sortir un caràcter i una ràbia que fa por. I mira que els papes en tenen un munt de paciència, però estic molt irritable. Ah!! I és aquell xaropet que infla tant!! Per què a mi altra vegada? em pregunto....
Després de passar el dia a l'hospital, quan he arribat a casa m'he volgut aïllar del món. Estirada al sofà i que ningú, ni tan sols la mama i el papa, em diguessin res. Necessitava estar sola. Necessitava respirar. No em trobava gens bé. De nou aquest monstre vermell ha sortit amb força de dins meu. A sobre em tocava aquella medicació que els papes m'han de posar pel port-a-cath. Només em faltava això!! I mira que ho fan bé els papes... Però avui només em faltava això!
Espero que demà aparegui el monstre verd. La calma. I el monstre groc, l'alegria. Els necessito. A casa tots els necessitem. No entenem què ens està passant. No ens ho mereixem. Altra vegada NO.
I gràcies també a l'Emma i la Mariona que m'han fet arribar uns vídeos i uns dibuixos per mi. Necessito tant mantenir el contacte amb els meus amics... Encara que ara no tinc gens de forces per a enviar-los cap vídeo. Necessito temps.
Demà els meus companys d'escola començaran les vacances. Jo encara tinc molta feina. No puc parar. He de seguir sent forta i treballar per fer fora els bitxos dolents.
I moltes gràcies també a tots els espinacs i les escaroles de l'escola. Les meves mestres em van fer arribar un munt de dibuixos de tots ells i molta, molta energia. I a les mestres.... Una forta petarrufa. Em sap greu que quan van venir a veure'm no els vaig fer gens de cas. No em trobava bé i només volia la mama.
Una petarrufa,
Abril
