27 de maig de 2016
Avui ha estat un dia important. Avui ha arribat a Barcelona la meva sang barrejada amb aquella poció màgica que farà que, esperem una vegada per totes, em netegi la meva sang d'aquelles maleïdes cèl.lules que m'han fet la murga des que tenia cinc mesos. Ara sí que queda poc. Ja les tenim molt a prop.
Avui m'he hagut de passar el dia a l'hospital. I me l'he passat quasi tot dormint. M'han ingressat a planta i jo ja feia un munt de preguntes pensant-me que ja m'hi passaria uns quants dies aquí tancada, lluny de l'Alba. Però no ha estat així. M'havien de fer unes proves, i molt mportants. Però primer de tot, com sempre, una analítica per veure com estic. Fins al migdia no m'havien de baixar a quiròfan. Sort que mentrestant m'esperava a la meva habitació ha vingut la Núria, la noia d'Arteràpia que tant m'agrada. Amb ella hi he estat una hora i mitja que m'ha passat rapidíssima. Hem fet l'Elsa i l'Anna amb fang. I després les hem pintat. I és clar, així l'estona ha passat volant!
Després, dos nois m'han vingut a buscar amb una camilla i jo, ja me n'he adonat que no m'agradaria pas el que em farien. Però al sortir... Sorpresa!!! El meu amic pallapupes Ventolín era allà a fora. Quan m'ha vist a mi i a la Banyetes, no ha dubtat gens a venir amb nosaltres. Ens ha preguntat a on anàvem i aquells nois els han dit que a una festa. Mira que ell ha insistit i insistit que volia venir però... Jo ja li he dit que no teníem prous entrades.
Un cop hem baixat a la quarta planta on es feia aquesta festa, un munt d'infermeres no paraven de fer-se les simpàtiques amb mi. Després han fet vestir la mama amb un mono verd que jo li he dit que semblava l'Schreck. I després hem entrat en una sala petita on hi feia molt fred i estava plena d'Schrecks de tota mena. Joves, grans, alts, baixos.... Això sí, tots ells es comportaven molt educadament. Allà, mentres estava escoltant les paraules de la mama, m'he quedat ben adormida. Fins i tot he somiat. Suposo que imagineu el bonic somni que he tingut. Tenia la meva segona oportunitat per VIURE. Disfrutar de la vida amb l'Alba i els papes. Amb els avis i tiets. Amb els meus amics. Anava a l'escola... I deixar de veure les mirades d'angoixa dels papes.
Aquest somni no ha durat massa però es veu que tots aquells Schrecks que voltaven per allà n'han fet molta de feina. M'han posat químio intratecal, m'han fet un aspirat del moll d'òs per analitzar com estàvem de malaltia i, el coi d'otorrinos, finalment han fet aquella prova que tant i tant els papes havien insistit que em fessin.
Quan m'he despertat d'aquest bonic somni he tornat a la realitat. Tornava a ser a l'hospital. He tingut un mal despertar. Em feia mal al coll, estava de mal humor i no volia saber res de ningú. Una bona dormida i després m'he anat calmant.
I al vespre ja em deixaven anar a casa altra vegada. Com que no m'havien biopsiat el coll, podia tornar a casa a fer de germana gran. Ara bé, un cop a casa, altra vegada els marejos i vòmits s'havien apoderat de mi.
El dia, però, ha valgut la pena. Els otorrinos han esbrinat el per què del meu concert de trompetes nocturn. De fet, un cop m'han posat l'anestèssia ho han pogut escoltar en directe els fortes i crescendos que feia. M'han fet l'endoscòpia i han comprovat que torno a tenir una corda vocal semiparalitzada i, aquesta, al relaxar-me per dormir, obstrueix part del pas de l'aire tot fent aquests sorollets. Tot això és degut als efectes secundaris d'una químioteràpia que atròfia la musculatura, en aquest cas les cordes vocals i, juntament amb la inflor de la cortisona, fa que hi tingui una mica d'obstrucció. Això són molt bones notícies ja que, en cas d'intubació durant la reacció de la infusió de les meves cèl.lules, ho podrien fer perfectament ja que tinc un bon pas d'aire. Haguéssiu vist la cara dels papes al saber la notícia... Ells ja es creien el pitjor. Temien una nova traqueostomia!
Però això no és tot. Hi ha una altra molt bona notícia. En la meva medul.la, a simple vista, ja no es veuen bitxets dolents. Sembla ser que estic en remissió!!! Ara caldrà veure la mínima residual. Quins noms oi? Dit d'una altra manera, mirar-ho més detalladament al microscopi. Però d'entrada estic neta!! I això que encara no m'han posat aquella possió màgica!!!
I res més. Ja ho veieu. El dia d'avui ha estat llarg però intens. Ara a esperar el gran dia. Veurem quan serà ja que sembla ser que per protocol de l'estudi no es podrà fer el dia sis. Potser el dia tretze de juny. Tan se val. La qüestió és que hi arribi tan bé com estic ara. De moment em donen uns dies de respir d'hospital per agafar moltes forces, que les necessitaré aquest juny!!!
Una petarrufa
Abril
Al final avui han estat quasi deu hores de tractament. Però prou bé ho he portat. A part de fer cine, i escriure una miqueta, he muntat un restaurant al meu box. No us penseu que era un restaurant qualsevol, no... Un restaurant de tres estrelles!!! He cuinat per a tothom. Infermeres, voluntaris, papes... Tothom que entrava li passava la carta i un cop apuntat el què volien, em posava a preparar uns menjars que devien ser boníssims perquè a la tarda hi ha hagut una estona que era un no parar. Al final he hagut de demanar a la mama que m'ajudés perquè se n'acumula en les comandes. Ah! I no us penseu... Al final els passava la nota !!!
Gràcies Aina i Gemma!!!
Al final avui han estat quasi deu hores de tractament. Però prou bé ho he portat. A part de fer cine, i escriure una miqueta, he muntat un restaurant al meu box. No us penseu que era un restaurant qualsevol, no... Un restaurant de tres estrelles!!! He cuinat per a tothom. Infermeres, voluntaris, papes... Tothom que entrava li passava la carta i un cop apuntat el què volien, em posava a preparar uns menjars que devien ser boníssims perquè a la tarda hi ha hagut una estona que era un no parar. Al final he hagut de demanar a la mama que m'ajudés perquè se n'acumula en les comandes. Ah! I no us penseu... Al final els passava la nota !!!
Gràcies Aina i Gemma!!! 
